Quan Primo de Rivera va dimitir, els partits es recomponen i pressionen perquè torni la normalitat política. En aquestes comarques els vells corrents polítics es reestructuren: els republicans entorn de la figura de Domingo i els monàrquics entorn dels líders locals –Bau, Palau…-Noves opcions agafen força en aquests moments: la Lliga, Esquerra Republicana de Catalunya i petits nuclis socialistes, anarquistes i comunistes.

A les eleccions municipals d’abril de 1931 a la majoria de poblacions guanyaren les llistes republicanes: Móra d’Ebre, Roquetes, Amposta, Gandesa, Ulldecona… El principal problema que es plantejà a nivell polític foren les divergències entre Domingo i Macià, marcant dues tendències dins del republicanisme. A la província de Tarragona i, especialment, a les Terres de l’Ebre el marcel·linisme va ser important fins l’any 1937 quan l’ERC va englobar els marcel·linistes. Entre mig havia hagut una sèrie d’episodis que van desgastar Domingo: la qüestió del conflicte rabassaire (ell era ministre d’agricultura a Madrid), la forta campanya en contra d’ERC, etc. Un exemple d’aquesta rivalitat es donà a l’Aldea on es va intentar evitar la ingerència dels marcel·linistes de Tortosa.

En les eleccions a les Corts Constituents, surten elegits per aquestes terres dos diputats del Partit Republicà Radical Socialista: Marcel·lí Domingo i Josep Berenguer, prova de la força republicana al voltant del seu líder, el qual fent de ministre d’Instrucció Pública a Madrid feia visites periòdiques al territori que l’havia vist créixer políticament.

Després d’aprovar-se l’Estatut d’Autonomia, sortiren altres polítics amb una certa transcendència: Josep M. Tallada Paulí –Lliga Regionalista-, Joaquim Bau –per la coalició dels monàrquics amb la Lliga-, Joan Palau i Mayor –Partit Radical Republicà- i Daniel Mangrané Escardó –Esquerra Republicana de Catalunya-.

A Catalunya les esquerres seguiran mantenint el poder després de les eleccions de 1933 i això es veu corroborat en les eleccions municipals de principis del 34, on sortiran guanyadors els diferents partits d’esquerra.

En els mesos següents augmentaren les tensions entre els governs de Madrid i Barcelona per la llei de Contractes de Conreu i una vaga general que tingué lloc a tot l’estat durant els primers dies d’octubre es radicalitzarà a Catalunya i es convertirà en alguns llocs en revolució –Barcelona- i en altres en insurrecció pacífica, com a Amposta i Tortosa. En altres llocs de la zona la CNT va intentar proclamar el comunisme llibertari amb poca fortuna. Especialment important fou el moviment insurreccional del Matarranya. Després de la proclamació de l’Estat Català, el govern de Madrid donà ordres a l’exèrcit per sufocar el sollevament. Una columna va arribar a Tortosa i Amposta i després d’alguns enfrontaments i aprofitant l’estat de guerra són destituïts la major part dels ajuntaments populars d’aquestes comarques. En alguns pobles també s’havia proclamat l’Estat Català, cas d’Ulldecona, Mòra d’Ebre i sobretot Horta de Sant Joan. Vençuda la insurrecció a Barcelona, es va decretar la suspensió de l’estatut.

La conflictivitat anirà en augment fins arribar al febrer de 1936. A Catalunya s’enfronten coaligades les esquerres, Front d’Esquerres de Catalunya, contra les dretes, Front Català d’Ordre. D’aquestes comarques sorgiren elegits els dos màxims líders, Marcel·lí i Bau, la qual cosa denota l’enfrontament social i polític del moment.