Com afirmen S. Cervelló i altres autors la situació a la reraguarda ebrenca comença a canviar de veritat quan s’inicien els bombardejos aeris. La primera població de l’Ebre en ser atacada fou Flix, la nit del 23 al 24 de febrer de 1937. L’objectiu era impedir la fabricació d’explosius a la indústria química, la Cros. La quotidianitat es va convertir en tot una altra cosa: la gent es va haver de refugiar a les casetes de camp i prescindir de l’electricitat, de l’aigua corrent, etc. A Flix s’hi construïren els primers refugis antiaeris i una sirena que avisava de l’arribada d el’aviació enemiga.

La segona població bombardejada fou Tortosa, el 26 de febrer. A partir de llavors, els atacs aeris sovintejaren a tota Catalunya, especialment dramàtic fou el cas de les viles de la costa i que solcaven la via del tren de Barcelona-València, cas d’Ulldecona, i també de la línia Barcelona-Saragossa, cas de Móra. Davant la incapacitat del govern republicà per dotar a pobles i ciutats de peces antiaèries eficaces, cada poble s’hagué de buscar la vida.

La pressió aèria sobre les zones militars i civils s’incrementà quan s’inicià l’ofensiva sobre l’Aragó. Un dels aspectes més recordats de la batalla de l’Ebre és la destrucció causada pels bombardeigs nacionals. L’exponent més significatiu són les runes del Poble Vell de Corbera d’Ebre, que s’ha convertit en símbol de la brutalitat del conflicte i en recordatori perenne de la pau. S’han destacat també els bombardejos a la línia del front durant tota la batalla: Cavalls, Pàndols, García, Ascó, Miravet, la Torre de l’espanyol, Gandesa, el Pinell de Brai, Benissanet. etc.

Un aspecte curiós dels bombardejos va ser el dels bombardejos d’octavetes per desmoralitzar l’enemic, la guerra psicològica, a la qual els “nacionals” dedicaven més mitjans que els republicans.