del país, un moment d’il·lusió pel canvi. Això coincideix amb l’esgotament de la generació que exercia el poder als anys seixanta.
Entre el 1975 i el 76, arran dels treballs preparatoris del Congrés de Cultura Catalana, sorgeixen un seguit de grups d’opinió de base associativa o professional amb voluntat de replantejar-se la crítica situació i buscar-hi alternatives. Aquest fet coincideix amb el sorgiment de grups sensibilitzats davant la problemàtica de la instal·lació de nuclears i els macro projectes d’embassaments i transvasaments de l’Ebre. Paral·lelament comencen a sortir a la llum pública els grups polítics fins aleshores clandestins. Tots ells s’apleguen a principis de 1973 en l’Assemblea Democràtica del Baix Ebre. L’Assemblea esdevindrà el veritable motor de canvi i el nucli del qual sorgiria el Consell de l’Ebre.
A principis de 1977 es crea la Comissió Representativa del Baix Ebre-Montsià formada per una Assemblea general d’entitats creada l’any anterior que va establir uns pactes d’actuació amb els poders fàctics del territori (ajuntaments franquistes, cooperatives, etc.)
A finals de 1977, s’aconsegueix que la Diputació Provincial assumís l’elaboració i el finançament d’un “Estudi Socioeconòmic de les Alternatives Hidràuliques i Energètiques i propostes de desenvolupament de les comarques riberenques de l’Ebre”, pla que després seria assumit pel Consell de l’Ebre, encara que només es faria una primera part d’avaluació de recursos.
Tot aquest procés de convergència, que feia més de tres anys que durava, deriva l’estiu de 1978 en la creació del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre que havia de convertir-se en l’interlocutor dels problemes que afectessin al territori. El personatge clau en la creació d’aquest ens va ser el president Tarradellas. Després d’un temps de negociació s’acaba amb la creació del Consell de l’Ebre, el 4 de desembre d 1878. Tarradellas va nomenar president a qui també ho era de la Comunitat de Regants del Canal de l’Esquerra.
El 3 de novembre de 1979 aquest ens es posa en marxa amb una hipotètica voluntat regeneracionista de tots els sectors del territori. D’alguna manera, hi havia la consciencia generalitzada que aquesta era la darrera oportunitat que tenien les Terres de l’Ebre per a incorporar-se a la dinàmica urbana de la resta de la Catalunya litoral.
L’eufòria inicial i la política unitària durarien fins a la primavera de 1980, coincidint amb quatre tres fets que ensorrarien la imatge unitària consensuada del Consell: les tensions derivades del nou poder municipal democràtic, les divergències internes arran del gran debat sobre el mini-transvasament de l’Ebre a Tarragona, la posada en funcionament de les centrals nuclears i la desaparició del president Tarradellas.
La crisi definitiva es produeix l’any 1982, quan la comarca de la Ribera demana sortir-se’n i replanteja la vocació territorial de cara a Reus.
Malgrat tot, el Consell va arribar a elaborar (el 1979) un anomenat “Programa d’Accions Prioritàries” que, en bona part, va servir de base per a les actuacions del Govern de la Generalitat en matèria de dotació d’infraestructures i serveis al territori: millora de la xarxa de comunicacions (Eix de l’Ebre, nou pont de Tortosa, etc), abastiment d’aigües a la Terra Alta, el Pla de dotacions sanitàries, actuacions al Delta… precisament parlant de la xarxa de comunicacions hem de concloure que mai ha estat un pol modernitzador: l’Eix de l’Ebre de Lleida a Ulldecona es va inaugurar el 1991, i encara avui té molts punts negres i no es pot considerar una via ràpida malgrat que passa per la vora d’una nuclear. L’autopista solsament frega el sud del territori, en paral·lel a línia ferroviària Barcelona-València, la qual només té l’Aldea com a únic punt per on passa l’alta velocitat.
Amb aquest teló de fons, el 1988 van aparèixer els consells comarcals que van servir per diferenciar més les comarques ebrenques, ja que no es va crear cap organisme coordinació i la política administrativa de la Generalitat va continuar essent contradictòria. D’aquesta manera, d’una banda va crear la delegació de Cultura de les Terres de l’Ebre, que agrupava només el Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta i deixava la Ribera d’Ebre dependent de la Delegació de Tarragona i, de l’altra, va impulsar l’Institut de Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDCE) on sí que s’hi incloïa la Ribera.
Un dels moviments socials més importants que s’ha aixecat a les Terres de l’Ebre, iniciat el 15 de setembre de l’any 2000, va ser com a reacció a la llei estatal coneguda com el Plan Hidrológico Nacional (PHN) i el va protagonitzar la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE). En síntesi, l’Estat encapçalat pel Partit Popular volia transvasar una quantitat d’aigua en direcció al litoral mediterrani situat al sud del riu que en feia perillar el cabal ecològic i fins i tot el futur econòmic de les nostres terres. La gent de les Terres de l’Ebre s’hi va oposar amb lemes tant simbòlics com “el riu és vida” que van encapçalar manifestacions multitudinàries com la de Madrid de l’11 de març de 2001 i va arribar a fer patent la seva protesta fins a Brussel·les la Marxa Blava). El Pla va quedar derogat, almenys provisionalment, el 21 de febrer de 2004, amb la pujada al poder dels socialistes.
A partir de la mobilització contra el transvasament, la Generalitat va crear una Delegació de Govern específica per a les Terres de l’Ebre. A finals de l’any 2003, amb la formació d’un nou govern a Catalunya, es va procurar impulsar la vegueria a l’Ebre que hauria de canviar el curs desfavorable de la història d’aquestes terres, la qual cosa encara no s’ha aconseguit.
