Les desamortitzacions van constituir el fet econòmic més important del segle XIX a Espanya. Aquest procés suposarà el transvasament de milers de propietats rústiques i urbanes, la pèrdua d’una gran part del patrimoni de l’Església i dels municipis i l’aparició d’una burgesia compradora dels béns desamortitzats. Durà des de finals del segle XVIII fins al començament del segle XX i hi destaquen dos moments, la desamortització de Mendizabal (que s’inicia el 1836) i la de Madoz (que s’inicia el 1855). Al primer es venen les terres de l’Església que, en aquestes terres, era, amb gran diferència, la major propietària.

Baix Ebre                            2.669,5 ha

Montsià                              1.244,7  ha     (38,6% dels béns rústics de l’església a la província quan només són el 27% del territori provincial)

La majoria de les terres pertanyien al clergat regular (cistercencs de Benifassà, carmelitans de Sant Hilari de Cardó.

El clergat regular també posseïa un nombre important de béns immobles urbans, destacant els que pertanyien als carmelitans descalços, els dominicans i els trinitaris calçats.

A nivell municipal les propietats rústiques de l’Església eren especialment extenses en els municipis del Perelló, Benifallet i la Sénia. Cal remarcar que moltes d’aquestes terres no estaven conreades i només eren aprofitables per a l’extracció de fusta i per les pastures. El valor de totes les propietats venudes va ser especialment important a Tortosa, a causa del valor d’alguns dels immobles i pel fet de ser seu episcopal.

La majoria de convents del clergat masculí canviarà de mans i s’empraran per a altres finalitats. No passa el mateix amb les propietats i els convents del clergat femení que de moment no es vendran. Les esglésies tots els convents van seguir sent llocs de culte.

A la desamortització de Madoz es van vendre béns eclesiàstics, de l’estat, dels ajuntaments, de la beneficència, etc. Només estenen calculades les vendes dels dos primers anys i van ser molt més reduïdes que les del primer període, però malgrat tot vam seguir sent una part important dins de la província. En aquesta segona etapa ja es van vendre propietats del clergat regular femení. La desamortització es perllongarà durant mig segle més del qual no es tenen dades, però evidentment van tenir molta importància i, juntament amb aquests dos primers períodes, van contribuir a afaiçonar la nova estructura social (la burgesia local referma el seu poder) i la nova distribució de la propietat de la terra.

L’activitat agrícola continua sent la predominant en aquest segle. S’incrementen les terres de conreu als pobles de secà gràcies a la vinya i a les plantacions d’oliveres i garrofers que hom farà després de desermar, tot arrencant el taperot. La fil·loxera va fer molts estralls a la comarca de la Terra Alta, la qual es va veure fortament despoblada des del 1899.

Però el fet fonamental dins de l’agricultura seran els primers intents reeixits d’augmentar la superfície regada. Durant la primera meitat de segle el número de sínies augmentà considerablement al territori. També és lloable l’intent d’Ulldecona de fer un pantà al riu Sénia que, malauradament, no es podria realitzar fins al segle XX. Però serà a la segona meitat quan tindrà lloc el fenomen més significatiu de tota la història agrícola moderna d’aquestes terres: la introducció definitiva i l’expansió del conreu de l’arròs, gràcies a la construcció del canal de la Dreta de l’Ebre, que entrarà en funcionament el 1857. Projectat originàriament des de l’assut de Xerta fins Amposta per alimentar el Canal de Navegació que, des d’aquesta ciutat, havia d’arribar a la Ràpita, fou molt aviat transformat en canal de reg perquè la navegació resultà ser un fracàs. La prolongació de l’esmentat Canal de la Dreta fins a la gola de Migjorn, l’autorització definitiva del vedat arrosser el 1868 i la construcció de nombroses sèquies i desaigües permeteren la difusió del conreu de l’arròs per tot el delta dret, el qual ha estat el motor de creixement dels seus pobles durant tot un segle.

La fusta dels boscos del territori seguia emprant-se per a la construcció. Els ramats d’ovelles del Baix Aragó continuaven baixant a l’hivern en busca de les herbes de les planes, sobretot dels termes de Tortosa i Amposta.

Tortosa era la capital de la província marítima de Tortosa que anava des del Coll de Balaguer fins a Peníscola. Aquests límits s’estenien també 13 llegües dins de l’Ebre, fins a Riba-roja. Les espècies més importants que es pescaven eren la saboga i la llamprea.

Quan a la indústria de mitjan segle es basava, sobretot, en la transformació de productes del camp. Havia molins fariners i oliers a quasi tots els pobles. Trobem terrisseries a diferents pobles com Ulldecona, Tivenys, Tortosa; fàbriques de terrissa fina i guix a Amposta, on també n’hi havia una d’extracte de regalèssia; Tortosa tenia fàbriques de sabó fluix i sosa, de teixits de cotó i pells i una de vidre; també havia fàbriques de paper a la vora dels rius, sobretot del Sénia… Seguien fent-se treballs artesanals d’una certa importància, sobretot als pobles d’interior, com ara l’elaboració de la palma a Paüls i Mas de Barberans i d’espardenyes a Alcanar.

La indústria extractiva era poc significativa destacant, en canvi, l’ús de minerals per a la construcció: argila, calç, guix, jaspi, etc Cal considerar, encara, la importància de les salines del Delta, administrades directament per l’estat des del segle XVIII.

El comerç se centrava principalment a Tortosa que exportava els productes del terreny i reexportava el blat de l’Aragó. Les importacions més quantioses eren les de peix salat i, fins a la dècada dels 60, d’arròs. El trànsit del port fluvial de la ciutat era d’un 1.000 vaixells a l’any, i les embarcacions construïdes a les seues drassanes en el període 1844-48 foren 114. Els ports de la Ràpita i de l’Ametlla eren més modestos, i els de les Cases i l’Ampolla només eren de pesca. Una part del comerç tenia lloc en les diverses fires que es feien a les principals localitats.

La guerra del Francès afectà negativament la demografia de les Terres de l’Ebre. Zona de pas de nombroses forces militars i escenari de violentes lluites era inevitables que la seva producció es veiés malmesa. A la memòria estadística del Prefecte del departament de les Boques de l’Ebre,Villeneuve, s’avaluaven les pèrdues de la població del corregiment de Tortosa en unes 9.000 persones (s’hi compten també les persones que van abandonar la zona per por als efectes de la guerra.

La trilogia de la mort tornà a passar comptes durant la primera meitat del XIX: les sequeres van ser freqüents, igual que les gelades i les riuades; la febre groga va fer la seva aparició l’any 1821, el còlera ho fa al 1834 (també al 32 i 33); les guerres van castigar durament el territori i a les morts ocasionades directament pels enfrontaments cal sumar-hi les morts ocasionades per la repressió i la carestia.

En finalitzar aquesta meitat de segle semblava que la situació s’arreglaria quan, el 1854, torna a fer acte de presència el còlera i, en aquesta ocasió, amb més virulència que als anys 30. El 1857 tenim les dades del primer cens modern de població que es realitza a Espanya. Les dades que apareixen per al Montsià i el Baix Ebre són bastant més altes que les que havia aportat Madoz, la qual cosa sembla respondre a l’expansió definitiva de la colonització de les planes interiors. Molts pobles s’independitzen per aquestes dates. També pot respondre al fet que les dades es fan amb mètodes més exhaustius. Sigui per una cosa o per l’altra, cal concloure que la primera meitat del segle XIX –sobretot en les darreres dècades- és un període de creixement i això malgrat les desgràcies que cauen damunt el territori. Aquest creixement seguirà en augment al llarg de la segona meitat de segle

Un fenomen a considerar és la important presència del paludisme al territori comprés entre Tortosa i el mar, és a dir, a l’àrea del Delta. És tractava d’un mal endèmic, com ho eren també les febres terciàries i quaternàries;. L’any 1861, els efectes d’aquesta infermetat arriben a la  mateixa ciutat i l’ajuntament va acabar per pronunciar-se tot prohibint les incipients plantacions d’arròs a la marge dreta de l’Ebre.

Pel que fa a les avingudes del riu cal esmentar, al llarg del segle XIX, les de 1825, 1845, 1853 (quan assolí una altura de 8,09 metres sobre el nivell normal ), 1866 (7,88 m), 1871 i 1884. Quan el nivell del riu superava els quatre metres d’altura, inundava totes les hortes entre Xerta i el Delta, i en passar dels 5,50 metres, anegava els carrers de Tortosa que quedaven sota una crosta de llims i fangs que tardava anys en ser totalment eliminada. Les aigües estancades romanien durant dies i dies i els perills d’infeccions eren constants.

En acabar la guerra del Francès, Ferran VII torna el país a la monarquia absoluta. No tardaren a proliferar conspiracions que intentaven el restabliment per la força de la constitució de 1812. A Catalunya, el general Lacy en va intentar una l’any 1817 que tenia ramificacions a la ciutat de Tortosa, on havia contactes i partidaris militars, segurament captats mentre estiuejava a Vinaròs.

La situació d’aquestes terres no era molt bona ja des de la mateixa guerra i després amb la sequera de 1816, i per acabar-ho d’adobar, amb ple Trienni Liberal, el 1821 va esclatar una epidèmia de febre groga i, a l’any següent, una nova sequera. Segurament aquest és un dels motius pels quals comencen en questes terres els aixecaments reialistes, preludi de les guerres carlistes.

Van destacar les partides de Rambla i Xambó, i hom va crear a Móra d’Ebre una Junta de Reialistes d’aquestes contrades. En canvi, a Tortosa i en alguna població gran, Ulldecona per exemple, es creen cossos de voluntaris liberals o miquelets. Es van produir greus enfrontaments entre les tropes i els voluntaris del govern i les partides reialistes, com la del desembre de 1822, entre les tropes del general Manso i 2.000 guerrillers reialistes que anaven a Tortosa per assetjar-la. Tortosa va caure en mans reialistes el 13 de juny de 1823, cosa que no succeirà durant les guerres carlistes.

Els reialistes van rebre l’ajuda dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, exèrcit enviat per la Santa Aliança, la qual restituirà Ferran VII al poder, però, al mateix temps, li exigirà moderació en el seu absolutisme. Una de les mesures que va dictar el rei fou destituir el seu confessor particular i primer ministre, Victor Damiàn Sáez, qui serà enviat com a bisbe a la diòcesi de Tortosa. El paper de Sáez en la insurrecció carlista serà fonamental. Abans, però, el seu nebot, Damián Gordo Sáez, que posteriorment també serà bisbe de la diòcesi, ja va encapçalar moviments ultrarealistes, els quals tindrien un ressò definitiu amb l’aixecament dels Malcontents l’any 1825 i el posterior rebrot de 1827.

Els Malcontents eren partides de voluntaris realistes de la guerra del Trienni que es consideraven desagraïdament oblidats i apartats de l’exèrcit, en el qual ja s’havien acceptat elements liberals.

Hagué de venir personalment el rei a pacificar el territori, el qual va enviar el comte d’Espanya per davant amb un nombrós exèrcit que va aconseguir derrotar les partides de les Terres de l’Ebre que foren les primeres en tractar de barrar-li el pas.

El territori de l’Ebre torna a ser clau en els esdeveniments militars d’aquest conflicte. Els darrers dies de setembre de 1705 les tropes catalanes entren a la ciutat de Tortosa i deixen que les famílies que es pronunciaren a favor de Felip V surtin de la ciutat sense ser molestades. El territori resta en mans de les tropes austríaques. Però després de la batalla d’Almansa els borbònics anaren rescabalant territoris i es presentaren a les Terres de l’Ebre el mateix any 1707, quan conqueriren el castell de Miravet. El duc d’Orleans posà setge a la ciutat de Tortosa i l’ocupà el 15 de juliol de 1708, bo i deixant sortir les tropes del rei-arxiduc amb honors militars. Quan tot el territori restà en mans dels borbònics va ser annexionat al regne de València i s’hi produí una precoç reforma institucional, única en tot el territori català. Apareixen els càrrecs de corregidor, de regidors d’ajuntament els quals ja no serien d’extracció popular, sinó que depenien del poder reial.

Amb el decret de Nova Planta, el territori de la vegueria de Tortosa retornà al Principat i va passar de vegueria a corregiment perdent, sobretot, autonomia municipal. La universitat de Tortosa desapareixerà com la resta d’universitats catalanes, encara que des del segle XVII ja havia entrat en decadència.

També arribaren fins a les nostres terres algunes de les accions del famós guerriller Pere Joan Barceló àlies el Carrasclet, enemic dels borbònics que va resistir un cop acabada la guerra.

Les Terres de l’Ebre, com la resta de Catalunya mostren un creixement econòmic i demogràfic important en aquest segle. L’expansió de l’agricultura fou notòria al Baix Ebre i al Montsià. Els orígens de Santa Bàrbara i Masdenverge estan lligats a la colonització de noves terres de les planes de l’interior. Les concessions i els establiments a les illes del Delta de l’Ebre són nombroses al llarg del segle. Uns 18.000 jornals de terres mediocres, amb un alt grau de salinitat, però aquest creixement no és continuat sinó que es va fent per etapes. En molts casos aquesta ocupació correspongué a burgesos que pensaven en l’explotació de l’herba barrella.

Se segueixen conreant els productes tradicionals i encara que Ponz digui que el litoral s’assemblés a l’horta de Castelló, la realitat és que aquesta comparació val sobretot per a la vora dels rius més importants, l’Ebre i el Sénia. L’eufòria per l’aprofitament de l’aigua probablement és conseqüència de la falta de capitalització d’aquestes terres. Malgrat tot comprovem que hi ha iniciatives d’extensió de regadiu a la Sénia, Ulldecona…

La fusta, la llana i part de la carn que arribava a Barcelona, encara venia d’aquestes terres, però en el cas de la primera la producció anava de baixa i en el de la segona va passar el mateix per les noves rompudes, la pèrdua de privilegis, l’encariment en el manteniment dels ramats i, sobretot, perquè la llana perd el seu paper preponderant com a primera matèria tèxtil davant el cotó.

En el sector industrial és on les nostres terres s’anirien separar paulatinament de la resta del Principat, especialment del litoral, ja que aquí es continuaria amb les indústries tradicionals que, ja al segle XIX, haurien de plegar davant la competència exterior.

Com a novetats respecte dels segles anteriors cal parlar de les fàbriques de sabó que es van construir a la mateixa Tortosa, així com alguna de quitrà i brea. També trobem terrisses i aiguardents a Amposta, la Sénia, Alfara, la Galera i Ulldecona. Durant el segle XVIII les terres de l’Ebre encara tenen un pes important dins del comerç català. Per l’Ebre baixa el blat de l’Aragó que es reexporta a Barcelona i a altres ports. Al port de Tortosa encara entra i surt una gran volum de mercaderies. Móra, que disposava de duana fluvial, començarà a destacar coma ciutat capdavantera de la zona.

Un altre detall que parla del vell esperit comercial és la construcció de la barca “Nuestra Senyora de la Cinta” amb capital de les nostres terres i destinada a portar barrella a Marsella. Es pot dir que el comerç important d’aquestes terres es fa per la mar i que encara interessava la navegabilitat de l’Ebre com ho demostra la definitiva construcció del canal de navegació entre Amposta i els Alfacs a la dècada de 1770. Quan el 2 de febrer de 1778 es consagra la llibertat de comerç amb Amèrica, els ministres de Carles III creuen oportú construir un gran port al sud de Catalunya a la nova ciutat de Sant Carles de la Ràpita, projecte que no s’acabarà mai.

Les Terres de l’Ebre, com la resta de Catalunya mostren un creixement econòmic i demogràfic important en aquest segle. Si fins aleshores s’hi observa un sostre de creixement al voltant dels setze mil habitants que rarament es sobrepassava durant molt de temps, a partir d’aquest moment comença un creixement sense aturador. La població del corregiment de Tortosa es triplica: de 16.022 habitants, l’any 1718, passa a 48.416, el 1789.

La causa principal d’aquest creixement és la disminució de la trilogia de la mort. La majoria de les poblacions per a les quals tenim dades mostren un creixement important (Tivissa de 915 a 2.535, García de de 432 a 1.627, etc.). Entre d’altres factors podem destacar la disminució de la pirateria, la qual comportarà, per exemple, la creació de poblacions com les Cases d’Alcanar i la Ràpita.

Malgrat aquest enorme increment, el volum de la població continua sent dels més baixos de Catalunya, sobretot pel que fa a les terres del litoral. Josep Iglésies comenta “… en termes molt generals podem assenyalar que les comarques del litoral i pre-litoral mantenen la seva puixança a través de mig miler d’anys… Només la part inferior del país, en contacte amb l’Ebre arriba a l’any 1860 encara amb un despoblament que sembla desdir de les altres contrades en contacte amb el mar…”.

La població es concentrava bàsicament a la vora dels dos rius més importants del territori, l’Ebre i el Sénia. Cal dir que ja al llarg d’aquest segle es produiran canvis en la distribució de la població dins el territori: les planes litorals i interiors s’aniran omplint progressivament de gent, però les diferències entre la muntanya i la plana no seran tant importants com passarà més endavant.

Convertir l’Ebre en un riu plenament navegable ha estat una de les principals ambicions de la població riberenca, especialment de l’Aragó. Per tal d’aconseguir una via de sortida dels productes de la conca hidrogràfica cap a la Mediterrània, són nombrosos els projectes que s’han succeït al llarg dels segles. Les especials característiques d’aquest riu mediterrani, encara que es tracti del riu més llarg i cabalós de la península, i la barra sorrenca a la desembocadura, semblava que eren dificultats que es podrien superar amb les noves tècniques que proposava la Il·lustració.

Amb el regnat de Carles III (1759-1788), cristal·litzen una sèrie de coneixements tècnics i científics  que impulsen nombroses obres públiques, indústries i nous mètodes de conreu i d’explotació agrària. En aquest context, el 1778 i a proposta del comte de Floridablanca, s’habilita el port dels Alfacs per comerciar amb Amèrica, en un projecte global que inclou la creació d’una nova població a la Ràpita i la construcció d’un canal marítim per enllaçar l’Ebre amb els Alfacs. Però el canal de navegació Amposta-la Ràpita, construït el 1781, farcassarà ben aviat per les deficiències tècniques.

L’obra, inútil per a l’objectiu principal, es va convertir en canal de reg. Serà l’antecedent del que succeiria vuitanta anys més tard. Cal dir que abans d’aquest projecte ja se n’havien fet d’altres tant de navegació com de regadiu. Un dels més interessants és el de Carles Sabater fet a partir de 1767.

(Text reelaborat a partir del futlletó “El Canal porta vida. 150 aniversari del Canal de la Dreta de l’Ebre”)

Des del segle XV, les costes de l’Ebre estaven exposades als atacs piràtics. Els llocs de desembarcament habituals eren el Coll de Balaguer, els Alfacs i les boques de l’Ebre. Després de rampinyar tot el que podien, els vaixells pirates es quedaven prop de la costa per tal de negociar el rescat dels ostatges. Si no es negociava, aquests acabarien sent venuts com a esclaus.

Les incursions dels pirates van ser importants fins a la dècada del 1560 i, fins i tot, després de la batalla de Llepant (1571). Al llarg d’aquella dècada, però, es van començar a construir nombroses torres de defensa al llarg de la costa: la dels Alfacs, la de Codonyol, la de Sòl de Riu, la de Sant Felip…

S’ha conservat notícia de molts dels atacs piràtics a les poblacions i llocs del litoral: Amposta, Alcanar, el Perelló, Sant Jordi d’Alfama, l’Hospital del Coll de Balaguer… Ja ben entrat el segle XVII, els pirates encara deixaven notar la seva presència: el 1652 tenim notícia que els corsaris havien capturat nombrosos veïns del Perelló i de l’Hospitalet. De vegades, els pirates arribaven ben a l’interior, com el 1572, quan acabaren amb la vida del comte d’Altamira, de pas per Tivissa.

Aquesta pervivència dels pirates a les costes de les Terres de l’Ebre expliquen, en part, l’important despoblament del litoral i la pèrdua del comerç marítim local.

La guerra dels Segadors és un episodi més de la guerra dels Trenta anys en la qual s’ajunten problemes polítics (trencament amb la monarquia hispànica) amb problemes d’índole social (revoltes de les capes baixes) i econòmic. Les tropes de Felip IV de Castella arribaren a les nostres terres en la primerenca data de la tardor de 1640, passant per Alcanar i Ulldecona, els habitants de les quals mantingueren una posició prudent. El 23 de novembre entraven a Tortosa on foren acollits amb goig per les autoritats i la noblesa local. Allí el Marquès de los Vélez fou nomenat nou lloctinent de Catalunya. Les tropes castellanes ja no se n’anirien d’aquestes terres fins al juliol de 1649, moment en què Tortosa cau en mans dels francesos durant un interval d’un any i mig (fins al desembre de 1650).

Entre mig, aquests darrers havien intentat fer un intent d’assatjament de la ciutat l’any 1642 i, d’altra banda, van conquerir Ulldecona momentàniament. Tampoc no van faltar episodis de resistència catalana a les tropes filipistes com les de Xerta, el Perelló, el castell de Miravet, on les tropes felipistes sofriren un fort revés que els costà uns 500 morts quan intentaven conquerir-lo.

Entre el 1640 i 1660, la Terra Alta visqué fortes commocions en la guerra contra Castella: tots els seus pobles, excepte Horta que estava comandada per forasters, es van aixecar contra la política del comte-duc d’Olivares. El marquès de los Vélez va intimar la rendició dels pobles de la comarca i alguns feren cas (Horta, Arnes), altres sofriren atacs i execucions. La defecció d’Horta fou a causa d’un atac dirigit per Joan de Copons, cavaller santjoanista que, des de Gandesa, l’atacà amb 800 homes i la conquerí després que els seus habitants l’abandonessin. L’any 1643, novament la comarca es veié ocupada per les tropes del marquès d’Hinojosa que, procedent de l’Aragó, va assetjar i conquerir Batea. El pànic que va produir tal fet va provocar que la gent de Gandesa abandonés la vila i es dirigís de cara a Móra i altres indrets de l’altre costat del riu. L’ocupació va durar del gener al març, quan el mariscal La Mothe va recuperar el país i féu fugir els invasors vers l’Aragó. A la part de la Ribera de l’Ebre, els castells de Flix i Miravet resistiren els atacs de les tropes castellanes, gràcies a la intervenció de dit mariscal i no seria fins el 1650, quan aquestes comarques es van posar sota la tutela del marquès de Mortara, lloctinent de Felip IV.