El canal màxim d’expressió política en aquell temps eren les publicacions periòdiques, gairebé sempre setmanals, i defensores cadascuna de la corresponent opció política o fracció entorn de personatges i caps significats dins de la política de l’època. Totes les publicacions, fossin del signe que fossin, se solien destacar per dues coses: per llur intolerància envers les altres opcions polítiques i per la virulència verbal i les crítiques que es feien els uns als altres i que arribaven molt sovint a l’insult personal i a les amenaces més greus.

Fent un anàlisi de totes les publicacions es podrien establir cinc grans tendències dins la premsa de l’època: els períodes monàrquics dividits en liberals i conservadors, els republicans, els carlistes, els catòlics –dins dels quals els integristes- i els regionalistes. Durant el període 1898-1923 en trobem una mitjana de 3 o 4 de cada tendència, amb una durada aproximada de de 5 a 10 anys cadascun. El centre de totes aquestes publicacions és Tortosa, però també en surten a les altres localitats importants.

Entre d’altres en destaquen els següents: La Verdad –monàrquic conservador-, El Pueblo –republicà de Marcel·lí-, La Tradición –tradicionalista i Jaumista-, La Veu de Tortosa (o de la comarca) –regionalista de Mestre Noé-, el Diario de Tortosa –partit lliberal- i, finalment, el Radical –anticlerical i anti Marcel·lí. L’Església que també va intervenir en política –només cal recordar que el bisbe Rocamora fou senador per Castelló, per exemple, o que el bisbe Rocamora féu una pastoral protestant per la ingerència de l’estat per controlar l’estructura de l’Església- tenia la seva pròpia premsa, així “El Ebro”, dirigit pel canonge Ramon Matamoros seguia les directius dels integristes encapçalats per Ramon Nocedal o “El estandarte católico”, molt més virulent i polititzat que l’anterior.

Marcel·lí Domingo i Sanjuán (Tarragona 1884 – Tolosa de Llenguadoc 1939) fou un polític i escriptor català. Era fill d’un guàrdia civil, estudià magisteri i el 1903 es traslladà a Tortosa, on va exercir de mestre i com a periodista polític en defensa del republicanisme federalista i de la justícia social. El seu ideari incidí especialment en els treballadors del camp i també a Tortosa. El 1911 fou un dels dirigents de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), amb la que el 1914 fou elegit diputat a les corts. El 1915 creà el Bloc Republicà Autonomista (BRA) amb Francesc Layret per a aplegar republicanisme i les reivindicacions obreres, i el seu diari, La Lucha (1916-1919), des d’on llançà dures campanyes de crítica al govern per la guerra del Marroc raó pera la qual fou empresonat. El 1917 fou un dels dirigents del Partit Republicà Català sorgit de la fusió del BRA i la Joventut Republicana de Lleida, amb Francesc Layret, Gabriel Alomar i Alfred Perenya.

Tingué un paper destacat a l’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i participà activament en els preparatius de la vaga revolucionària de l’agost, raó per la qual fou, fou detingut i confinat al vaixell “Reina Regente”. També participà activament en la campanya a favor de l’autonomia de Catalunya, l’octubre del 1918, quan presentà una proposta de llei a Madrid i a l’assemblea de la Mancomunitat de Catalunya, amb la intenció de que aquesta darrera fos transformada en assemblea constituent i pogués redactar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Durant la Dictadura de Miguel Primo de Rivera conspirà per a proclamar la República, però fou detingut i processat el 1930. Marxà a l’exili i fou un dels inspiradors del pacte de Sant Sebastià i, després, de l’alçament de Jaca.

En proclamar-se la Segona República Espanyola va tornar i fou nomenat ministre d’instrucció pública del govern provisional l’abril del 1931. També dirigí la delegació que amb Manuel Azaña i Lluís Nicolau d’Olwer va convèncer Francesc Macià de desconvocar la República Catalana a canvi de l’aprovació de l’estatut d’autonomia. Tot i que participà en l’acte de constitució d’ERC, va preferir la militància al Partit Republicà Radical Socialista.

Del 1931 al 1936 va ser diputat a les corts per Tarragona. Endemés de ministre d’educació, també ho fou d’agricultura, indústria i comerç. Va promoure la construcció de nombroses escoles i decretà la educació conjunta d’ambdós sexes, alhora que va intentar impulsar la reforma agrària. El 1933 fou un dels fundadors d’Izquierda Republicana que a Catalunya es va presentar com a Partit Català d’Esquerra. El 1936 el seu partit formà part de la coalició Front d’Esquerres i fou escollit diputat (a Tortosa hi tenia una de les seves places fortes electorals). Fou nomenat novament ministre d’educació, però l’esclat de la guerra civil espanyola va dificultar la seva tasca. Poc abans d’acabar la guerra va marxar com molts altres dirigents a França on moriria.

S’arregla la penosa situació del sexenni per la capacitat d’iniciativa econòmica de la nova classe dominant –el partit conservador personificat a Tortosa pels germans González (Teodor González)- que compta des del primer moment amb tot el suport de l’Església, l’oligarquia terratinent i una incipient burgesia industrial. Dinàmica d’obres públiques i de transformacions urbanístiques que configurarien l’aspecte actual de la ciutat: enderrocament muralles, eixample, parc municipal, enllumenament de gas, mercat central… Millora de les comunicacions amb altres indrets de la regió de l’Ebre: els vaporets “Ciutat de Tortosa” i “Vila d’Amposta”, ferrocarril de la Val de Zafán…

No obstant, les comarques de l’Ebre entren al segle XX en un moment de crisi, quan es comença a invertir la dinàmica de prosperitat econòmica i d’un cert desenvolupament social viscut durant el darrer període del segle anterior i apareixen els elements de contradicció que s’anirien palesant a mesura que avançava la centúria.

El fracàs de la navegabilitat fluvial i l’ensorrament del port de Tortosa (lligat a les línies de tren Barna- València i Saragossa-Reus-Tarragona; l’entrada en funcionament del ferrocarril Reus- Falset- Móra- Flix- Casp (1891), la manca de quadres dirigents; la pèrdua del pes específic de la ciutat respecte del territori i amb referència a d’altres capitals catalanes, són alguns dels factors que incideixen en el trencament de l’esquema tradicional que havia articulat la regió catalana de l’Ebre des de feia mil anys. Al rerafons es constataven ja les conseqüències derivades de la divisió provincial de 1833 que, per primera vegada a la història, havien generat la dependència de les Terres de l’Ebre respecte a un altre territori i una altra capital: el Camp de Tarragona-Reus i Tarragona.

Durant aquest període (Dictadura) es fomenten les obres públiques i la creació d’infraestructures: el carrilet de Tortosa a la Cava, intents de reobrir l’Ebre a la navegació… Aquesta florida d’obres respon tant a la política econòmica de la dictadura com al bon moment econòmic de la zona (oli, arròs…).

Primo va acabar amb el sistema de la Restauració que havia permès l’existència d’ajuntaments especialment llargs Com el de Joan Palau a Amposta i el de Baptista Querol a Ulldecona. Els ajuntaments de la Dictadura s’elegiran a dit i quan, l’any 1925, el dictador voldrà rentar la cara al sistema exigirà que els alcaldes fossin del partit de la Unió Patriòtica –creada per ell mateix. La majoria d’alcaldes duraven poc als seus càrrecs –excepte Joaquim Bau de Tortosa- la qual cosa no impedí, però, que continués la política de reformes municipals que havia caracteritzat el període anterior.

Durant aquest període es fomenten les obres públiques i la creació d’infraestructures: el carrilet de Tortosa a la Cava, intents de reobrir l’Ebre a la navegació… Aquesta florida d’obres respon tant a la política econòmica de la dictadura com al bon moment econòmic de la zona (oli, arròs…). L’oligarquia terratinent, assentada encara a Tortosa, constata ja clarament que és al Delta on es troba la prosperitat futura. De tota manera aquesta oligarquia es veurà superada per la nova burgesia –ja fos progressista o conservadora- Bau i Domingo. Una nova burgesia enriquida amb el comerç de l’oli que promourà desenvolupament urbà de les ciutats –Tortosa i Amposta principalment- i l’aparició de destacades mostres de l’arquitectura “modernista”. Un període de gran prosperitat econòmica, que es reflecteix en una participació activa a la vida política i cultural de Catalunya i l’Estat. En trenta anys, la ciutat de Tortosa augmenta el trenta per cent d ela seva població i el conjunt de les Terres de l’Ebre s’atansa als 150.000 habitants, gairebé la mateixa població que el 1985.

La vida política quedà esmorteïda: il·legalització dels partits, supressió de les eleccions, exili de polítics destacats… Malgrat tot els partits quedaren en un estat de letargia, però no anul·lats ja que els seus centres continuaren funcionant, així com els seus diaris, etc. A Tortosa es publicà el setmanari “La Unión Patriótica”, afí al règim i Joaquim Bau en serà l’home fort. Bau arribà a ser president provincial del partit del dictador i membre de l’Assemblea Nacional. En aquesta conjuntura ressorgeix amb força l’intent de crear la “cinquena” província.

Durant el període de la Restauració, fos quin fos el tipus de sufragi, les eleccions mai van ser transparents. Totes van ser realitzades mitjançant tupinades. Aquesta va ser, sens dubte, la xacra més important del sistema polític de la Restauració. El mecanisme polític era sempre el mateix: quan un president del govern es veia obligat a dimitir a causa d’una crisi o d’un escàndol, el rei encarregava la formació d’un nou govern al líder de l’oposició, el qual feia dissoldre les Corts i convocava eleccions, que sempre guanyava per majoria absoluta, ja que les organitzava des del Ministeri de Governació amb la col·laboració dels alcaldes, dels governadors civils i dels cacics dels pobles i de les ciutats.Aquest sistema havia estat pactat de bon començament per Cánovas i Sagasta, i fou continuat pels grans polítics de la Restauració.

En el cas concret de les Terres de l’Ebre, mentre el sufragi va ser censatari era evident que només podien controlar la política les classes benestants. Sánchez Cervelló posa com a exemple el cas de Benifallet, on residien més de 350 homes de més de vint-i tres anys i on només podien votar dinou persones. Quan, el 1881, s’estableix el sufragi universal masculí, els grans propietaris començaren a organitzar societats recreatives, formalment apolítiques, per garantir-se la preeminència social. Així trobem el Circulo Tortosino, la Unión Rapitense, la Sociedad Roquetense, etc. L’Església també va impulsar entitats d’aquestes característiques com la Sociedad Dertosense de Amigos del País, l?Academia de la Juventud Católica, etc. Des de l’Església s’impulsaren també sindicats agrícoles i organitzacions de convivència entre patrons i obrers. També tingueren importància les entitats patronals i de defensa de la propoetat agrària, comercial i industrial, que foren potents nuclis d’influència política: La Asociación de Pescadores de Tortosa y San Carlos de la Rápita, Sindicato de Negociantes de Aceite, el Sindicato de Riegos del Delta Derecho del Ebro, la Comunidad de Regantes de Ulldecona, etc.

En acabar la darrera guerra carlista va governar el partit conservador, mentre que el partit liberal no accedí al poder fins al 1881. Aleshores modificaren la Llei Electoral i establiren el sufragi universal masculí. Llavors els grans propietaris començaren a organitzar societats recreatives, formalment apolítiques, per garantir-se la preeminència social. La primera que es creà, el juliol de 1876, fou el Circulo Tortosino, hereu d’un anterior que funcionava abans del Sexenni i al qual pertanyia l’elit més depurada de sinyors. Després la febre associativa s’estengué per altres poblacions.

L’Església també donà suport i impulsà entitats d’aquestes característiques. La primera fou la Societat Dertosense de Amigos del País, creada a finals de novembre de 1876, però també continuadora d’una altra d’homònima. Però l’Església acaronà l’Academia de la Juventud Católica, que ja havia sorgit al 1869 per combatre el creixent laïcisme, però que, llavors, fou tancada per ordre governativa. En l’acte d’inauguració, al 1877, encapçalat pel bisbe Vilamitjana, hi intervingueren destacats dirigents dels partits carlista i conservador l’àmbit ideològic dels quals no s’abandonaria fins a la guerra de 1936. L’Academia tenia escoles i organitzava activitats teatrals, musicals, vetllades literàries, etc.

L’any 1880 també es creà el Circulo Católico de Obreros per enquadrar el moviment sindical, i fou l’embrió dels sindicats catòlics que sorgiren a començaments del segle XX. Des de l’església s’impulsaren també sindicats agrícoles i organitzacions de convivència entre patrons i obrers com les de diferents pobles: Arnes, Ascó, Batea, Amposta, Vilalba…

També tingueren especial importància les entitats patronals i de defensa de la propietat agrària, comercial i industrial, que foren potents nuclis d’influència política. Entre aquestes podem destacar: La Asociación de Pescadores de Tortosa y San Carlos de la Ràpita. San Pedro, el Banco de Tortosa, la Unión Agrícola, el Sindicato de Riegos del Delta Derecho del Ebro…

La crisi econòmica de 1866 afectà profundament les Terres de l’Ebre, la situació s’agreujà al 67 i al començament del 68 es parlà de l’existència de misèria entre les capes populars de la població. Quan es produí el pronunciament de Prim a Catalunya es va tardar a reaccionar, principalment perquè s’estava escarmentat dels fracassos anteriors i perquè aquí predominava el federalisme i l’aixecament era simplement progressista. A partir de la derrota d’Alcolea es comencen a fer tota una sèrie de juntes revolucionàries. El 30 s’instaurà la Junta Revolucionària de Tortosa, que tindrà un caràcter fortament federalista i radical, coincidint amb la manera d’actuar d’altres juntes de la perifèria, com ara les de Reus i Barcelona. Juntes semblants sortiren en altres poblacions de la contrada.

La Junta de Tortosa prengué una sèrie de decisions que afectaren a tot el territori i ben aviat s’enfrontà a l’Església per les seves mesures anticlericals, com la prohibició de processons i actes religiosos públics i la destitució dels rectors del Perelló i Amposta. El 9 de novembre de 1868, secundant les iniciatives del govern central, va suprimir els convents de monges. El bisbe Vilamitjana va protestar enèrgicament al ministre de Gràcia i Justícia i va reclamar la devolució del Seminari que també havia estat confiscat.

En aquesta època també es produeixen el famós Pacte Federal de Tortosa i la Tercera Guerra Carlista (vegeu pàgines adjuntes). Després de l’elecció d’Amadeu de Saboia, carlistes i republicans, per diferents motius, es col·ligaran en les eleccions de principis de 1871 i, al districte de Tortosa, les guanyaran davant dels partits del govern. La reacció d’aquests serà la d’empresonar els líders i clausurar els centres respectius, però ambdós partits continuaran augmentant la seua força, com es demostrarà l’any següent, quan tornaran a guanyar les eleccions i a l’altre, quan s’implantarà la República.

Proclamada la República el 21 de febrer de 1873, els republicans tortosins restaran immobilitzats a l’interior de la ciutat a causa de la pressió carlista. Això portarà grans enfrontaments entre els mateixos republicans i l’Església. Es tornarà a revifar la Milícia Nacional. Esgotada la República per les dissensions internes, per la guerra de Cuba i es insurreccions carlistes i cantonals, bona part dels polítics hispans es decantaran per la via de la restauració dels borbons.

A la fi de 1874 les coses començaren a anar malament per als carlistes, els quals sofriren algunes derrotes importants a llocs com Masdenverge i la Sénia. Amb la restauració d’Alfons XII (desembre de 1874) molts monàrquics que donaven suport als carlistes van deixar de fer-ho, els republicans hagueren d’abandonar els ajuntaments i es va dissoldre la Milícia Nacional. Finalitzava així l’intent de renovació democràtica del país.

D’aquesta època és el famós Pacte Federal de Tortosa, signat el 18 de maig de 1869, entre altres per figures tan destacades com Valentí Almirall i Anselm Clavé. A Tortosa es van reunir representants federalistes de Catalunya, el País València i l’Aragó per reivindicar una forma federal de govern en el moment en què es debatia la Constitució a les Corts. Es reivindicaven els tradicionals territoris històrics de la Corona d’Aragó.

Pactes semblants es multiplicaren per altres llocs de l’estat i conclogueren en un Pacte General signat a Madrid el 30 de juny del mateix any. Aprovada la constitució de caràcter monàrquic de 1869, els republicans decebuts començaren a preparar la insurrecció armada.

El govern unionista, amb l’excusa de controlar els carlistes, prendrà una sèrie de mesures que aniran dirigides també a controlar el perill republicano-federal. Al setembre, i amb ocasió dels aldarulls promoguts a Tarragona i Tortosa per la detenció del general republicà Pierrad, el governador de Tarragona dissoldrà les milícies, mentre el revoltat Bes (alcalde de la Junta Revolucionària) i els seus partidaris no tindran altre remei que exiliar-se a França. La insurrecció havia esclatat a les envoltes de Gandesa i estava formada per uns dos mil federalistes d’aquestes terres, principalment de Tortosa.

El nomenament d’Amadeu de Saboia provocarà en aquestes terres unions abans insospitades: republicans i carlistes es presentaran coalitzats a les eleccions del març de 1871 i guanyaran a la circumscripció de Tortosa.

Proclamada la República el 21 de febrer de 1873, els republicans tortosins restaran immobilitzats a l’interior de la ciutat a causa de la pressió carlista. Això portarà grans enfrontaments entre els mateixos republicans i l’Església. Es tornarà a revifar la Milícia Nacional. Esgotada la República per les dissensions internes, per la guerra de Cuba i es insurreccions carlistes i cantonals, bona part dels polítics hispans es decantaran per la via de la restauració dels borbons.

La guerra dels Set Anys és la més sagnant de tot el segle XIX. Reduir-ne la causa a les lluites dinàstiques és simplificar-la molt. Moltes són les causes que l’expliquen: l’enfrontament camp-ciutat com a conseqüència del procés d’industrialització de l’estat espanyol i, més concretament, del cas català; la lluita entre dues concepcions de vida, la tradicional i la  renovadora, liberalisme contra absolutisme, però també foralisme contra centralisme, etc., tot propiciat per una societat en crisi, però vitalista.

Tots els factors anteriors trobaran a les nostres terres el marc ideal: els Ports de Tortosa amb la seva fragmentada estructura, la vall del riu, les altes planúries de l’Aragó, els penjats del Maestrat… indrets poblats de gent que vivia aferrada a un cicle de vida  dependent de la dura natura. Aquesta gent lluitarà contra les forces impersonals que venien de la ciutat i que volien implantar una nova manera de viure que, de moment, no augurava res de prometedor. Un home serà el paradigma tràgic d’aquesta terra i d’aquesta guerra: Ramon Cabrera. De fet, aquí la primera guerra carlista es coneix com la guerra de Cabrera.

La guerra i les seves crueltats s’estenen per tot el territori. Foren saquejats terres i camps, com Paüls que fou cremat l’any 1836 per les tropes liberals com a represàlia, o la Sénia, que va veure horroritzada com els carlistes executaven i estimbaven els presoners liberals pel mirador que hi ha al costat de la plaça, l’any 1837. Les venjances van ser moneda habitual, així ho testifiquen l’assassinat de la mare de Cabrera i la mort de tres dones liberals en represàlia. Al costat dels desastres, les brillants batalles i els fets heroics, com la derrota de la columna Iriarte, prop d’Ulldecona i la brillant acció de davant Nogueras i Borso de Carminati (Maella, 1838) de part del mateix Cabrera, la derrota dels carlistes de Torner prop d’Alfara, o els sis setges de Gandesa, la qual fou evacuada pels gandesans el 2 de març de 1838, refugiant-se a Mequinensa, d’on no retornaren fins el 1840; les marxes i les contramarxes, com l’expedició reial de Carles V i el seu pas de l’Ebre per Xerta; les lluites pintoresques pel riu i a la desembocadura com les protagonitzades pel padastre de Cabrera, Felip Calderó.

I com a fons de tot plegat, els brots epidèmics de 1832, 33 i la gran epidèmia de 1834. Anys difícils que, aquí, no veurien el seu acabament fins un any després del conveni de Bergara, quan Cabrera va traspassar la frontera.

La segona guerra (1846-49) tingué poca importància, bàsicament per culpa dels efectes del cansament de la gent que havia suportat tant la primera guerra com les partides soltes que van quedar en acabar aquesta. Malgrat tot es produïren alguns enfrontaments com el de Tivenys, on sortiren malparats els carlins, o la sorpresa a les Salines dels Alfacs de part de Tallada i 40 homes més.

Un altre fet de ressonància relacionat amb el carlisme, encara que de poques conseqüències, fou l’Ortegada, protagonitzada pel capità general de les Balears Jaime Ortega, que la matinada del 2 d’abril de 1860 desembarcà als Alfacs i al Fangar i que, el dia 3, quan estava de camí a Ulldecona, més concretament a la Creu del Coll, sofrí un amotinament de la tropa que acabà amb la fugida del comte de Montemelín (Carles VI), el seu germà i el general Elio, entre d’altres. L’expedició tractava de fer un cop d’estat i entronitzar Montemelín i sembla que comptava amb suports importants.

Al territori es produeixen insurreccions carlistes anteriors a l’esclat de la 3a guerra Carlista (1872-76) perquè la zona estava plena de juntes carlistes que comptarien amb el suport de part del clergat. Al començament de 1872, preparen un nou alçament militar que, en aquesta ocasió, triomfarà. La Tercera Guerra Carlista fou molt menys cruenta que la Primera i tot es reduí a petites topades sense gran importància. En general els carlistes dominaven les terres més inaccessibles i els liberals la plana i les grans poblacions.

En proclamar-se la República l’11 de febrer de 1873, els carlistes accentuaren la seva oposició bloquejant infructuosament Tortosa, però conquerint Amposta i altres poblacions. Destacaren dirigents com Cucala, Segarra i Vallès, de menys transcendència que el vell Cabrera. Unes de les accions més freqüents dels carlistes eren tallar la via del ferrocarril i interceptar el trajecte del riu. Pel costat liberal podem destacar el batalló de voluntaris de Gandesa, dit Guies de Gandesa, fet amb gent de la Terra Alta i de la Ribera.

A la fi de 1874 les coses començaren a anar malament per als carlistes, els quals sofriren algunes derrotes importants a llocs com Masdenverge i la Sénia. Amb la restauració d’Alfons XII (desembre de 1874) molts monàrquics que donaven suport als carlistes van deixar de fer-ho.El 20 d’abril de 1875 els carlistes sofriren una gran derrota a Xerta i el 23 de juny es rendí Miravet, el seu darrer baluard. El juliol es donava per acabada la guerra.

Davant la proximitat de les tropes napoleòniques, el 29 de maig de 1808 es produeix un aixecament a Tortosa que prendrà com a primera mesura l’enviament de voluntaris a ocupar el castell de Sant felip al Coll de Balaguer, clau geoestratègica de defensa de la zona. També es va nomenar una Junta de Salvació i defensa per prendre mesures, la primera de les quals va ser recaptar cabals per preparar la defensa d’aquestes terres.

El 7 de juny, quan els francesos entraren pacíficament a Tarragona, esclatà a Tortosa un motí popular que acabà amb el governador militar del corregiment i el seu assessor, creient que conspiraven contra els patriotes. Aquests motins, comuns en començar la guerra, reflectien també els desajustos socials i econòmics del moment. Després de la creació de la Junta Superior de Catalunya (18 de juny de 1808), la Junta de Defensa tortosina intentà coordinar els esforços de la gent del territori. El desembre de 1809 són enviades deu companyies de paisans per socórrer Girona que estava assetjada (2 d’Ulldecona, 5 de Tortosa i les altres formades per gent del Perelló, Tivenys, Alcanar i la Sénia).

Aquell mateix any, Ferran Navarro, regidor tortosí és elegit diputat per a les corts de Cadis i comencen els preparatius de Suchet per conquerir la capital, plaça forta i clau de les comunicacions entre València, Catalunya i Aragó. Suchet vol fer el mateix que faria Franco al segle següent separar Catalunya de València. Suchet va establir el seu quarter general a Móra, que disposava de duana fluvial des del segle XVIII.

A la fi, el 2 de gener de 1811, Tortosa va capitular. Entre mig s’havien produït algunes topades importants entre les tropes napoleòniques i els patriotes. Cal destacar, entre d’altres, la batalla d’Ulldecona. L’ocupació va ser dura i el territori, sobretot el muntanyós, era poc segur per als francesos. Capitostos guerrillers com Josep Rambla i el seu lloctinent Bernat Borràs mai van deixar de fustigar els francesos. A la Terra Alta es produïren topades i morts a diferents indrets (Bot, Caseres…)

Napoleó incorporà Catalunya i algunes terres de la Franja a França. Tortosa fou eliminada com a corregiment i incorporada al departament de les Boques de l’Ebre, on fou considerada com a cap del districte o arrondissement de Tortosa amb la següent divisió: Tortosa-est, Tortosa-oest, Batea, Móra d’Ebre i Ulldecona.

Des del juliol de 1813, Suchet anirà retrocedint en direcció a França i només deixarà alguns punts amb guarnicions, cas de Tortosa, la qual no serà abandonada fins després de l’armistici Suchet-Wellington, ja en ple any 1814.