La postguerra va ser un període dur, caracteritzat per l’esforç en la recuperació econòmica i l’estraperlo de l’època del racionament. La reconstrucció d’immobles urbans i el redreçament de camps abandonats concentraren els esforços dels primers anys. Per als perdedors les sortides van ser l’exili i el silenci. L’abundància de productes bàsics (arròs, oli…) i la proximitat relativa als nuclis industrials importants afavoriren la pràctica de l’estraperlo que va enriquir certs grups locals que es van incorporar als qui havien disposat del poder tradicional. Preponderància del paper d’Amposta i Deltebre.

La manca d’infraestructures, d’equipaments i de dinamisme burgès va fer que en la dècada dels seixanta i principis de la del setanta no s’aconseguís una veritable industrialització. La il·lusió regeneracionista del territori només es va viure de 1965 a 1973, però res va esdevenir en ferm: a mesura que passaven els anys es feia més patent l’aïllament del grup de poder, mentre augmentaven les crítiques per presumptes o reals corrupteles de les capelletes franquistes. Dos fets puntuals assoleixen tota una significació simbòlica: l’enderrocament d’un túnel de la línia ferroviària de l “Val de Zafán” que no s’arribaria a arranjar i la clausura del carrilet de la Cava.

La població activa es va anar diversificant: els jornalers del camp van donar lloc al proletariat industrial, en general poc conflictiu; van augmentar les classes mitjanes no agràries, etc.

Les transformacions de finals del període es donen lligades a l’avicultura (granges, pinsos…) i a la indústria agroalimentària en general, a les transformacions al Delta, a l’expansió de la indústria del moble i a una progressiva ampliació d’equipaments, en especial les vies de comunicació que juntament amb la ruptura de l’aïllament cultural (joves a la universitat, etc.) van possibilitar l’obertura de les nostres terres.

Malgrat aquests avenços, les comarques de l’Ebre entren a la dècada dels setanta en un procés d’accelerada disgregació. Mancades d’un lloc central contundent, cadascuna de les comarques-o parts d’aquestes-  s’orienta en la direcció que li resulta més fàcil.

La pluralitat ideològica d’aquells moments també queda reflectida en la premsa: diaris republicans com “El Pueblo”, “Avant”, Ideal; socialistes com “Emancipación” i “Lluita”; conservadors com “Correo de Tortosa”, “La Tradición” i “Ara”; catalanistes com “Vida Tortosina” i independents com “Heraldo de Tortosa”

El juliol de 1938 s’inicia una important contraofensiva republicana que portarà a la famosa batalla de l’Ebre. Les tropes franquistes van aguantar l’escomesa republicana i les nostres terres es convertiran en l’escenari de la batalla més cruenta de tota la guerra, amb una especial incidència a la comarca de la Terra Alta, després del pas del riu pels republicans el 25 de juliol, quan establiren una línia d’atac de les muntanyes de la Fatarella a Villaba dels Arcs, Gandesa, la Serra de Cavalls i la serra de Pàndols. El 3 d’agost el front tenia un desenvolupament lineal d’uns 35 km. L’avanç republicà a la dreta d l’Ebre el feren forces del quinzè cos de l’exèrcit per Riba-roja, Flix i Ascó i del cinquè cos, per Miravet i Benifallet. Es féu un ràpid avanç, però els exèrcits franquistes el deturaren a la Pobla de Massaluca, Villalba i Gandesa. El mateix Franco venia cada dia des d’Alcanyís i dirigia la controfensiva des del Coll del Moro. El 17 de novembre s’evacuava Flix per part dels republicans i amb això la guerra continuaria ja a l’altra banda del riu, fora d’aquestes comarques. En la reculada hom va volar el pont de Móra d’Ebre, centre de comunicacions i avituallament dels republicans fins aleshores. A la batalla de l’Ebre hi moriren uns 50.000 homes, d’ells prop de 30.000 de la part republicana.

El 13 de gener de 1939 es rendeix la Tortosa republicana i, de seguida, van caient una sèrie de pobles de l’esquerra de l’Ebre. La guerra s’acabaria pocs mesos després.

Joaquín Bau Nolla  (Tortosa, 1897 – Madrid, 1973). Comte de Bau. Advocat, comerciant i polític espanyol, membre d’una família influent carlista de Tortosa.

El seu pare era Josep Bau i Vergés, un comerciant d’oli que va fer fortuna al mercat sudamericà. Va estudiar primer al col·legi de San Pedro Apóstol de los Hermanos de las Escuelas Cristianas de Tortosa, batxillerat a la Salle Bonanova de Barcelona i es va llicenciar en dret a la Universitat de València el 1935. Va treballar com a corredor oficial de comerç i de borsa, comerciant d’oli fou president de la Junta Central de Corredores de Comercio de España el 1935. Fou vocal de la Real Sociedad Geográfica.

Des de ben jove es va interessar per la política i es va apuntar a les Juventudes Católicas de Tortosa. Després va ingressar a la Comunión Tradicionalista, partit amb el que va arribar a alcalde de Tortosa, funció que va exercir del 1925 al 1929.

Va ser diputat a la Asamblea Nacional Consultiva durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera como a membre de la Unión Patriótica de la qual va ser cap provincial de Tarragona el 1929.

Durant la II República fou elegit diputat per la província de Tarragona en les eleccions generals de 1933 per Renovación Española i, el 1936, pel Bloque Nacional. Va ser amic personal de Calvo Sotelo.

Durant la Guerra Civil (1936-39) va ser anomenat President de la Comisión de Industria, Comercio y Abastecimientos, càrrec equiparat al de ministre en el bàndol sollevat. Durant el Franquisme va ocupar diferents càrrecs: procurador en Corts de 1958 a 1971, Presidente del Consejo de Estado y Vicepresidente del Consejo del Reino entre 1965 y 1973.

Durant la postguerra va comprar la majoria d’accions del Banc de Tortosa i les va vendre, el 1950, al Banc Central, augmentant considerablement la seua fortuna personal.

Fou membre de la Academia de Historia i nomenat fill predilecte de Tortosa el 5 de juny de 1966. Va rebre el títol de comte de Bau a títol pòstum.

Després del sollevament militar es produeixen a les nostres contrades reaccions violentes de les esquerres més radicals: la crema de convents i d’esglésies i l’assalt a seus de partits de dreta inicien una etapa de difícil convivència social, amb fets greus. Aquest clima de violència torna a reaparèixer el maig de 1937, però aquesta vegada com a fruït de les desavinences entre anarquistes i socialistes. El fenomen anarquista es veié afavorit en aquestes comarques per la forta presència dels jornalers del camp, així com per la debilitat del socialisme. Un antecedent greu dels fets de Maig són els incidents de la Fatarella del 25 de gener de 1937 que, en essència, són la continuació a l’oposició a les col·lectivitats als pobles de l’Ebre. Les repercussions d’aquests esdeveniments foren immenses a tot Catalunya. El més important fou la dissolució de les conselleries municipals de Defensa i Seguretat Interior que suposava la desaparició de les milícies i el control de l’ordre públic per les forces polítiques ordinàries, cosa que reduïa notablement el poder de la CNT

Després dels Fets de Maig, el govern de Madrid, per combatre el desordre en la reraguarda catalana, va enviar tropes des de Castelló, que hagueren de vèncer una certa resistència per part dels anarquistes a Tortosa, Móra d’Ebre i Amposta, els quals, finalment, foren detinguts o fugiren i alguns, fins i tot, foren executats.

El mateix any 1937 la guerra arriba a les nostres terres. La posició estratègica del territori crida aviat l’atenció dels sollevats: la seva idea era partir el territori republicà en dues parts. Això explica els primerencs bombardejos de Flix (la primera població de l’Ebre bombardejada la nit del 23 al 24 de febrer de 1937) i Tortosa el 26 i que, l’any següent, l’exèrcit franquista baixés de l’Aragó fins a la mar, a l’alçada de Vinaròs i Benicarló, després de bombardejar tot el territori que anava ocupant. A continuació es dirigeix capa a València a i Barcelona. Per la part catalana s’estabilitza el front al mateix riu Ebre durant nou mesos.

A partir de 1937 alguns indicis apuntaven que la situació aniria empitjorant per moments damunt de la gent de les Terres de l’Ebre: les targetes de racionament, l’extensió de la mobilització, els refugiats, etc.

El juliol de 1938 s’inicia una important contraofensiva republicana que portarà a la famosa batalla de l’Ebre. Les tropes franquistes van aguantar l’escomesa republicana i les nostres terres es convertiran en l’escenari de la batalla més cruenta de tota la guerra, amb una especial incidència a la comarca de la Terra Alta, després del pas del riu pels republicans el 25 de juliol, quan establiren una línia d’atac de les muntanyes de la Fatarella a Villaba dels Arcs, Gandesa, la Serra de Cavalls i la serra de Pàndols. El 3 d’agost el front tenia un desenvolupament lineal d’uns 35 km. L’avanç republicà a la dreta d l’Ebre el feren forces del quinzè cos de l’exèrcit per Riba-roja, Flix i Ascó i del cinquè cos, per Miravet i Benifallet. Es féu un ràpid avanç, però els exèrcits franquistes el deturaren a la Pobla de Massaluca, Villalba i Gandesa. El mateix Franco venia cada dia des d’Alcanyís i dirigia la controfensiva des del Coll del Moro. El 17 de novembre s’evacuava Flix per part dels republicans i amb això la guerra continuaria ja a l’altra banda del riu, fora d’aquestes comarques. En la reculada hom va volar el pont de Móra d’Ebre, centre de comunicacions i avituallament dels republicans fins aleshores. A la batalla de l’Ebre hi moriren uns 50.000 homes, d’ells prop de 30.000 de la part republicana.

El 13 de gener de 1939 es rendeix la Tortosa republicana i, de seguida, van caient una sèrie de pobles de l’esquerra de l’Ebre. La guerra s’acabaria pocs mesos després.

L’oligarquia terratinent, assentada encara a Tortosa, constata ja clarament que és al Delta on es troba la prosperitat futura. De tota manera aquesta oligarquia es veurà superada per la nova burgesia, ja fos progressista o conservadora –Domingo o Bau. Una nova burgesia enriquida amb el comerç de l’oli que promourà desenvolupament urbà de les ciutats –Tortosa i Amposta principalment- i l’aparició de destacades mostres de l’arquitectura “modernista”.

Un període de gran prosperitat econòmica, que es reflecteix en una participació activa a la vida política i cultural de Catalunya i l’Estat. En trenta anys, la ciutat de Tortosa augmenta el trenta per cent d ela seva població i el conjunt de les Terres de l’Ebre s’atansa als 150.000 habitants, gairebé la mateixa població que el 1985.

Detruïda la República per la incapacitat dels propis republicans i reinstaurats els Borbons pel cop d’estat de Martínez Campos, el jove Alfons XII començava el seu curt regnat El cervell de l’operació del retorn del monarca i del sistema polític que se’n derivaria era Canovas del Castillo, qui es preocupà d’elaborar la Constitució de 1876 de llarga durada.

Aquest sistema suposà la tornada al poder de les forces sociopolítiques que ja l’havien monopolitzat abans del Sexenni. Els dos partits que es formaren, liberals i conservadors, eren organitzacions de notables, no de masses, i les seves diferències eren de matís. Les altres forces quedaran fora d’aquest sistema bipartidista conformant l’oposició: a la dreta els carlistes i a l’esquerra els republicans i els socialistes.

Els partits opositors sempre van ser minoritaris al Parlament. El joc polític estava mediatitzat per la Llei Electoral de 1878, que establí el sufragi censatari, pel qual sols votaven el 5% de la població. Els petits empresaris, els petits comerciants, els pagesos i els obrers no tenien dret a vot. A tall d’exemple, sabem que a Benifallet només podien votar 19 persones, quan hi residien més de 350 homes de més de 23 anys. Però més greu encara era la manipulació de l’escrutini a través dels cacics, els homes forts del govern als diferents districtes.

En acabar la darrera guerra carlista va governar el partit conservador, mentre que el partit liberal no accedí al poder fins al 1881. Aleshores modificaren la Llei Electoral i establiren el sufragi universal masculí.

La Restauració va portar pau a més de quaranta anys de violència, però no va calmar el malestar ni la misèria general que hi havia en aquestes comarques. Testimoniatge d’això són els aldarulls que es produïren a Jesús els mesos de març i juny de 1878, com a protesta contra els repartiments municipals i, més endavant, amb l’assassinat de diversos recaptadors d’impostos a la zona de la Sénia.

Les terres de l’Ebre es trobaven dividides en dos districtes electorals, separats pel riu: el de Tortosa, que comprenia una gran part del Baix Ebre, un tros de la Ribera d’Ebre i del Priorat i Vandellòs i el de Roquetes, que comprenia el Montsià i una part de la Terra Alta. En el districte de Tortosa i malgrat l’alternança típica de partits que hi predominà fins l’eclosió de la figura de Marcel·lí Domingo i dels republicans l’any 1914 no hi faltaren les picabaralles més o menys serioses que alguna vegada acabaren en sang, com succeí a les eleccions de 1899 quan, a Tortosa, hi hagué quatre morts i alguns ferits.

L’any 1914, Domingo guanyarà per un estret marge al candidat oficial, Salvador Samà de Sarriera. Des d’aquesta data i fins el 1923 el domini dels republicans i el seu líder es perllongarà amb la sola interrupció de l’any 1920.

Pel que fa a la Lliga Regionalista, és clara la poca implantació que aconseguí en aquestes terres, malgrat figures tan dinàmiques com Mestre i Noé i tenir un diari portaveu, “La Veu de la Comarca”, dirigit pel mateix Mestre. Finalment, i com a fet anecdòtic, cal ressenyar la participació a les eleccions de 1905 de Pablo Iglesias, que es presentà pel PSOE i només aconseguí 9 vots.

El districte de Roquetes fou, primer, feu del tortosí Albert Bosch i Fustegueres, del partit Conservador, que posteriorment serà ministre de Foment. Després passà a ser feu dels liberals, primer en la persona de Vicent López Puigcerver, i després per Manuel Kindelán de la Torre, que dominà des de 1910 a 1923. res no pogueren aconseguir en aquest districte regionalistes i republicans. El mateix Marcel·lí Domingo, que havia estat mestre a Roquetes durant molts d’anys, ho intentà el 1910 i fracassà. El mateix li va passar a Lluís Companys Jover, que s’hi presentà pels republicans a les eleccions de 1916.

El canal màxim d’expressió política en aquell temps eren les publicacions periòdiques, gairebé sempre setmanals, i defensores cadascuna de la corresponent opció política o fracció entorn de personatges i caps significats dins de la política de l’època. Totes les publicacions, fossin del signe que fossin, se solien destacar per dues coses: per llur intolerància envers les altres opcions polítiques i per la virulència verbal i les crítiques que es feien els uns als altres i que arribaven molt sovint a l’insult personal i a les amenaces més greus.

Fent un anàlisi de totes les publicacions es podrien establir cinc grans tendències dins la premsa de l’època: els períodes monàrquics dividits en liberals i conservadors, els republicans, els carlistes, els catòlics –dins dels quals els integristes- i els regionalistes. Durant el període 1898-1923 en trobem una mitjana de 3 o 4 de cada tendència, amb una durada aproximada de de 5 a 10 anys cadascun. El centre de totes aquestes publicacions és Tortosa, però també en surten a les altres localitats importants.

Entre d’altres en destaquen els següents: La Verdad –monàrquic conservador-, El Pueblo –republicà de Marcel·lí-, La Tradición –tradicionalista i Jaumista-, La Veu de Tortosa (o de la comarca) –regionalista de Mestre Noé-, el Diario de Tortosa –partit lliberal- i, finalment, el Radical –anticlerical i anti Marcel·lí. L’Església que també va intervenir en política –només cal recordar que el bisbe Rocamora fou senador per Castelló, per exemple, o que el bisbe Rocamora féu una pastoral protestant per la ingerència de l’estat per controlar l’estructura de l’Església- tenia la seva pròpia premsa, així “El Ebro”, dirigit pel canonge Ramon Matamoros seguia les directius dels integristes encapçalats per Ramon Nocedal o “El estandarte católico”, molt més virulent i polititzat que l’anterior.

Marcel·lí Domingo i Sanjuán (Tarragona 1884 – Tolosa de Llenguadoc 1939) fou un polític i escriptor català. Era fill d’un guàrdia civil, estudià magisteri i el 1903 es traslladà a Tortosa, on va exercir de mestre i com a periodista polític en defensa del republicanisme federalista i de la justícia social. El seu ideari incidí especialment en els treballadors del camp i també a Tortosa. El 1911 fou un dels dirigents de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), amb la que el 1914 fou elegit diputat a les corts. El 1915 creà el Bloc Republicà Autonomista (BRA) amb Francesc Layret per a aplegar republicanisme i les reivindicacions obreres, i el seu diari, La Lucha (1916-1919), des d’on llançà dures campanyes de crítica al govern per la guerra del Marroc raó pera la qual fou empresonat. El 1917 fou un dels dirigents del Partit Republicà Català sorgit de la fusió del BRA i la Joventut Republicana de Lleida, amb Francesc Layret, Gabriel Alomar i Alfred Perenya.

Tingué un paper destacat a l’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i participà activament en els preparatius de la vaga revolucionària de l’agost, raó per la qual fou, fou detingut i confinat al vaixell “Reina Regente”. També participà activament en la campanya a favor de l’autonomia de Catalunya, l’octubre del 1918, quan presentà una proposta de llei a Madrid i a l’assemblea de la Mancomunitat de Catalunya, amb la intenció de que aquesta darrera fos transformada en assemblea constituent i pogués redactar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Durant la Dictadura de Miguel Primo de Rivera conspirà per a proclamar la República, però fou detingut i processat el 1930. Marxà a l’exili i fou un dels inspiradors del pacte de Sant Sebastià i, després, de l’alçament de Jaca.

En proclamar-se la Segona República Espanyola va tornar i fou nomenat ministre d’instrucció pública del govern provisional l’abril del 1931. També dirigí la delegació que amb Manuel Azaña i Lluís Nicolau d’Olwer va convèncer Francesc Macià de desconvocar la República Catalana a canvi de l’aprovació de l’estatut d’autonomia. Tot i que participà en l’acte de constitució d’ERC, va preferir la militància al Partit Republicà Radical Socialista.

Del 1931 al 1936 va ser diputat a les corts per Tarragona. Endemés de ministre d’educació, també ho fou d’agricultura, indústria i comerç. Va promoure la construcció de nombroses escoles i decretà la educació conjunta d’ambdós sexes, alhora que va intentar impulsar la reforma agrària. El 1933 fou un dels fundadors d’Izquierda Republicana que a Catalunya es va presentar com a Partit Català d’Esquerra. El 1936 el seu partit formà part de la coalició Front d’Esquerres i fou escollit diputat (a Tortosa hi tenia una de les seves places fortes electorals). Fou nomenat novament ministre d’educació, però l’esclat de la guerra civil espanyola va dificultar la seva tasca. Poc abans d’acabar la guerra va marxar com molts altres dirigents a França on moriria.

S’arregla la penosa situació del sexenni per la capacitat d’iniciativa econòmica de la nova classe dominant –el partit conservador personificat a Tortosa pels germans González (Teodor González)- que compta des del primer moment amb tot el suport de l’Església, l’oligarquia terratinent i una incipient burgesia industrial. Dinàmica d’obres públiques i de transformacions urbanístiques que configurarien l’aspecte actual de la ciutat: enderrocament muralles, eixample, parc municipal, enllumenament de gas, mercat central… Millora de les comunicacions amb altres indrets de la regió de l’Ebre: els vaporets “Ciutat de Tortosa” i “Vila d’Amposta”, ferrocarril de la Val de Zafán…

No obstant, les comarques de l’Ebre entren al segle XX en un moment de crisi, quan es comença a invertir la dinàmica de prosperitat econòmica i d’un cert desenvolupament social viscut durant el darrer període del segle anterior i apareixen els elements de contradicció que s’anirien palesant a mesura que avançava la centúria.

El fracàs de la navegabilitat fluvial i l’ensorrament del port de Tortosa (lligat a les línies de tren Barna- València i Saragossa-Reus-Tarragona; l’entrada en funcionament del ferrocarril Reus- Falset- Móra- Flix- Casp (1891), la manca de quadres dirigents; la pèrdua del pes específic de la ciutat respecte del territori i amb referència a d’altres capitals catalanes, són alguns dels factors que incideixen en el trencament de l’esquema tradicional que havia articulat la regió catalana de l’Ebre des de feia mil anys. Al rerafons es constataven ja les conseqüències derivades de la divisió provincial de 1833 que, per primera vegada a la història, havien generat la dependència de les Terres de l’Ebre respecte a un altre territori i una altra capital: el Camp de Tarragona-Reus i Tarragona.

Durant aquest període (Dictadura) es fomenten les obres públiques i la creació d’infraestructures: el carrilet de Tortosa a la Cava, intents de reobrir l’Ebre a la navegació… Aquesta florida d’obres respon tant a la política econòmica de la dictadura com al bon moment econòmic de la zona (oli, arròs…).