El canal màxim d’expressió política en aquell temps eren les publicacions periòdiques, gairebé sempre setmanals, i defensores cadascuna de la corresponent opció política o fracció entorn de personatges i caps significats dins de la política de l’època. Totes les publicacions, fossin del signe que fossin, se solien destacar per dues coses: per llur intolerància envers les altres opcions polítiques i per la virulència verbal i les crítiques que es feien els uns als altres i que arribaven molt sovint a l’insult personal i a les amenaces més greus.

Fent un anàlisi de totes les publicacions es podrien establir cinc grans tendències dins la premsa de l’època: els períodes monàrquics dividits en liberals i conservadors, els republicans, els carlistes, els catòlics –dins dels quals els integristes- i els regionalistes. Durant el període 1898-1923 en trobem una mitjana de 3 o 4 de cada tendència, amb una durada aproximada de de 5 a 10 anys cadascun. El centre de totes aquestes publicacions és Tortosa, però també en surten a les altres localitats importants.

Entre d’altres en destaquen els següents: La Verdad –monàrquic conservador-, El Pueblo –republicà de Marcel·lí-, La Tradición –tradicionalista i Jaumista-, La Veu de Tortosa (o de la comarca) –regionalista de Mestre Noé-, el Diario de Tortosa –partit lliberal- i, finalment, el Radical –anticlerical i anti Marcel·lí. L’Església que també va intervenir en política –només cal recordar que el bisbe Rocamora fou senador per Castelló, per exemple, o que el bisbe Rocamora féu una pastoral protestant per la ingerència de l’estat per controlar l’estructura de l’Església- tenia la seva pròpia premsa, així “El Ebro”, dirigit pel canonge Ramon Matamoros seguia les directius dels integristes encapçalats per Ramon Nocedal o “El estandarte católico”, molt més virulent i polititzat que l’anterior.