Convertir l’Ebre en un riu plenament navegable ha estat una de les principals ambicions de la població riberenca, especialment de l’Aragó. Per tal d’aconseguir una via de sortida dels productes de la conca hidrogràfica cap a la Mediterrània, són nombrosos els projectes que s’han succeït al llarg dels segles. Les especials característiques d’aquest riu mediterrani, encara que es tracti del riu més llarg i cabalós de la península, i la barra sorrenca a la desembocadura, semblava que eren dificultats que es podrien superar amb les noves tècniques que proposava la Il·lustració.

Amb el regnat de Carles III (1759-1788), cristal·litzen una sèrie de coneixements tècnics i científics  que impulsen nombroses obres públiques, indústries i nous mètodes de conreu i d’explotació agrària. En aquest context, el 1778 i a proposta del comte de Floridablanca, s’habilita el port dels Alfacs per comerciar amb Amèrica, en un projecte global que inclou la creació d’una nova població a la Ràpita i la construcció d’un canal marítim per enllaçar l’Ebre amb els Alfacs. Però el canal de navegació Amposta-la Ràpita, construït el 1781, farcassarà ben aviat per les deficiències tècniques.

L’obra, inútil per a l’objectiu principal, es va convertir en canal de reg. Serà l’antecedent del que succeiria vuitanta anys més tard. Cal dir que abans d’aquest projecte ja se n’havien fet d’altres tant de navegació com de regadiu. Un dels més interessants és el de Carles Sabater fet a partir de 1767.

(Text reelaborat a partir del futlletó “El Canal porta vida. 150 aniversari del Canal de la Dreta de l’Ebre”)