Arxiu mensual: març de 2015

Els darrers temps

General

 

Mira el programa sobre l’Ebre a Racons

 

Ara, si en tens ganes, escolta la cançó de Joan Rovira Lo Meu riu

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=q7rzxfOtXOU[/youtube]

 

 

Els anys de la Transició democràtica representen per a les Terres de l’Ebre, com per al conjunt del país, un moment d’il·lusió pel canvi. Això coincideix amb l’esgotament de la generació que exercia el poder als anys seixanta.

Entre el 1975 i el 76, arran dels treballs preparatoris del Congrés de Cultura Catalana, sorgeixen un seguit de grups d’opinió de base associativa o professional amb voluntat de replantejar-se la crítica situació i buscar-hi alternatives. Aquest fet coincideix amb el sorgiment de grups sensibilitzats davant la problemàtica de la instal·lació de nuclears i els macro projectes d’embassaments i transvasaments de l’Ebre. Paral·lelament comencen a sortir a la llum pública els grups polítics fins aleshores clandestins. Tots ells s’apleguen a principis de 1973 en l’Assemblea Democràtica del Baix Ebre. L’Assemblea esdevindrà el veritable motor de canvi i el nucli del qual sorgiria el Consell de l’Ebre.

A principis de 1977 es crea la Comissió Representativa del Baix Ebre-Montsià formada per una Assemblea general d’entitats creada l’any anterior que va establir uns pactes d’actuació amb els poders fàctics del territori (ajuntaments franquistes, cooperatives, etc.)

A finals de 1977, s’aconsegueix que la Diputació Provincial assumís l’elaboració i el finançament d’un “Estudi Socioeconòmic de les Alternatives Hidràuliques i Energètiques i propostes de desenvolupament de les comarques riberenques de l’Ebre”, pla que després seria assumit pel Consell de l’Ebre, encara que només es faria una primera part d’avaluació de recursos.

Tot aquest procés de convergència, que feia més de tres anys que durava, deriva l’estiu de 1978 en la creació del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre que havia de convertir-se en l’interlocutor dels problemes que afectessin al territori. El personatge clau en la creació d’aquest ens va ser el president Tarradellas. Després d’un temps de negociació s’acaba amb la creació del Consell de l’Ebre, el 4 de desembre d 1878. Tarradellas va nomenar president a qui també ho era de la Comunitat de Regants del Canal de l’Esquerra.

El 3 de novembre de 1979 aquest ens es posa en marxa amb una hipotètica voluntat regeneracionista de tots els sectors del territori. D’alguna manera, hi havia la consciencia generalitzada que aquesta era la darrera oportunitat que tenien les Terres de l’Ebre per a incorporar-se a la dinàmica urbana de la resta de la Catalunya litoral.

L’eufòria inicial i la política unitària durarien fins a la primavera de 1980, coincidint amb quatre tres fets que ensorrarien la imatge unitària consensuada del Consell: les tensions derivades del nou poder municipal democràtic, les divergències internes arran del gran debat sobre el mini-transvasament de l’Ebre a Tarragona, la posada en funcionament de les centrals nuclears i la desaparició del president Tarradellas.

La crisi definitiva es produeix l’any 1982, quan la comarca de la Ribera demana sortir-se’n i replanteja la vocació territorial de cara a Reus.

Malgrat tot, el Consell va arribar a elaborar (el 1979) un anomenat “Programa d’Accions Prioritàries” que, en bona part, va servir de base per a les actuacions del Govern de la Generalitat en matèria de dotació d’infraestructures i serveis al territori: millora de la xarxa de comunicacions (Eix de l’Ebre, nou pont de Tortosa, etc), abastiment d’aigües a la Terra Alta, el Pla de dotacions sanitàries, actuacions al Delta… precisament parlant de la xarxa de comunicacions hem de concloure que mai ha estat un pol modernitzador: l’Eix de l’Ebre de Lleida a Ulldecona es va inaugurar el 1991, i encara avui té molts punts negres i no es pot considerar una via ràpida malgrat que passa per la vora d’una nuclear. L’autopista solsament frega el sud del territori, en paral·lel a línia ferroviària Barcelona-València, la qual només té l’Aldea com a únic punt per on passa l’alta velocitat.

 

Amb aquest teló de fons, el 1988 van aparèixer els consells comarcals que van servir per diferenciar més les comarques ebrenques, ja que no es va crear cap organisme coordinació i la política administrativa de la Generalitat va continuar essent contradictòria. D’aquesta manera, d’una banda va crear la delegació de Cultura de les Terres de l’Ebre, que agrupava només el Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta i deixava la Ribera d’Ebre dependent de la Delegació de Tarragona i, de l’altra, va impulsar l’Institut de Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDCE) on sí que s’hi incloïa la Ribera.

Un dels moviments socials més importants que s’ha aixecat a les Terres de l’Ebre, iniciat el 15 de setembre de l’any 2000, va ser com a reacció a la llei estatal coneguda com el Plan Hidrológico Nacional (PHN) i el va protagonitzar la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE). En síntesi, l’Estat encapçalat pel Partit Popular volia transvasar una quantitat d’aigua en direcció al litoral mediterrani situat al sud del riu que en feia perillar el cabal ecològic i fins i tot el futur econòmic de les nostres terres. La gent de les Terres de l’Ebre s’hi va oposar amb lemes tant simbòlics com “el riu és vida” que van encapçalar manifestacions multitudinàries com la de Madrid de l’11 de març de 2001 i va arribar a fer patent la seva protesta fins a Brussel·les la Marxa Blava). El Pla va quedar derogat, almenys provisionalment, el 21 de febrer de 2004, amb la pujada al poder dels socialistes.

A partir de la mobilització contra el transvasament, la Generalitat va crear una Delegació de Govern específica per a les Terres de l’Ebre. A finals de l’any 2003, amb la formació d’un nou govern a Catalunya, es va procurar impulsar la vegueria a l’Ebre que hauria de canviar el curs desfavorable de la història d’aquestes terres, la qual cosa encara no s’ha aconseguit.

Demografia

General

Durant aquests segles aquestes terres seguiren la tònica general de Catalunya pel que fa a demografia, per bé que la trilogia de la mort (males collites que porten subalimentació, epidèmies i guerres) els va afectar menys rigorosament degut a l’existència d’una economia de base agrícola i al fet de trobar-se travessades per la ruta comercial del blat i d’altres productes de l’Aragó, encara que aquestes circumstàncies no eren suficients per a resoldre el problema de la fam i el secular poc desenvolupament econòmic i demogràfic.

El creixement vegetatiu de les comarques de l’Ebre va ser petit respecte de la resta del litoral català:

Comarques 1497 1718 % de creixement
Baix Ebre 1.237 6.601
Montsià 507 2.958
Ribera d’Ebre 1.215* 5.149
Terra Alta 1.087* 3.777

 

*Són dades de 1553

Si poguéssim fer un seguiment més detallat de l’evolució d’aquest creixement comprovaríem que es produeix una important caiguda de la població a la segona meitat del XVI i una lenta i progressiva recuperació posterior.

Com a fenòmens demogràfics peculiars podem destacar la pesta bubònica de 1650 que, només a Tortosa, va causar un miler de morts i que va afectar a la resta de poblacions del territori: Miravet, Alcanar, Ulldecona… Barcelona va situar vaixells a la sortida de l’Ebre per tal d’evitar l’extensió del contagi.

Pel que fa als desastres demogràfics derivats de conflictes bèl·lics trobem, per exemple, que Xerta fou destruïda diverses vegades en el decurs de la guerra dels Segadors, que el Perelló també fou saquejat i cremat el 1640 i que Tortosa hagué de superar els setges de 1642 i 1648. Les comarques ebrenques foren camp de batalla fins el 1650.

La immigració francesa que afecta bona part de Catalunya arriba poc a aquestes terres que, d’altra banda, estaven poc rompudes. El paper comercial de Tortosa i de l’Ebre com a eix s’havia afeblit sensiblement i no s’havia desenvolupat una industria manufacturera.

Finalment, la costa de les comarques de l’Ebre era de les més insegures davant dels atacs de pirates turcs i barbarescs, la qual cosa complicava encara més la seua ocupació.

Torre de Sant Joan: La torre de Sant Joan es troba situada a la badia dels Alfacs, dintre la mar Mediterrània. S’accedeix des del Poblenou del Delta per la carretera que ens porta a les platges. Es tracta d’una torre militar, bastida l’any 1576, per a defensar-se dels atacs de la pirateria sarraïna.

Fets de Maig

General

Els Fets de la Fatarella foren els antecedents més immediats dels Fets de Maig no només de les Terres de l’Ebre sinó de tota Catalunya. Aquests darrers tingueren una gran repercussió com ho mostren els successos de Tortosa on, el 4 de maig, un dia després dels inicis dels enfrontaments a Barcelona, les milícies de la CNT/FAI, reforçades amb efectius de les quatre comarques ebrenques i del Baix Aragó s’enfrontaren a la Guàrdia Nacional Republicana i ocuparen els accessos a la capital, els telèfons i els telègrafs, establiren controls a l’estació ferroviària i a les carreteres. Els enfrontaments s’allargaren dos dies i van acabar amb la victòria dels primers en aconseguir la rendició de la policia. Tot va acabar, però, el dia 6 quan va arribar a Tortosa una columna de guàrdies d’assalt que inicià la contraofensiva i, d’acord amb els comunistes, assaltaren els locals confederals i detingueren dues-centes persones. Es produïren execucions i represàlies per les dues bandes.

A Morà d’Ebre hi va funcionar el segon nucli d’actuació llibertària més important del territori. Els incidents van començar el dia 3 i van procurar ajudar les forces llibertàries del territori. Altres pobles on es produïren intents llibertaris de controlar la situació foren Bot, Paüls, Ascó, Batea, l’Ametlla de Mar, Amposta, Godall, la Sénia, etc.

Després d’aquests fets els anarquistes perderen la seua influència sobre el territori. La repressió va obligar els confederals a buscar acords amb altres organitzacions o a fugir, cas dels llibertaris de Móra que anaren cap al Baix Aragó. L’11 d’agost de 1937, el govern de la República dissolgué el Consell d’Aragó i, mentre, les tropes de Líster dissolien per la força les col·lectivitats anarquistes no solament de l’Aragó sinó també de les Terres de l’Ebre. Tothom va comprendre que el poder de la CNT havia caigut i es va iniciar el procés anticol·lectivista.

Bombardejos aeris

General,

Com afirmen S. Cervelló i altres autors la situació a la reraguarda ebrenca comença a canviar de veritat quan s’inicien els bombardejos aeris. La primera població de l’Ebre en ser atacada fou Flix, la nit del 23 al 24 de febrer de 1937. L’objectiu era impedir la fabricació d’explosius a la indústria química, la Cros. La quotidianitat es va convertir en tot una altra cosa: la gent es va haver de refugiar a les casetes de camp i prescindir de l’electricitat, de l’aigua corrent, etc. A Flix s’hi construïren els primers refugis antiaeris i una sirena que avisava de l’arribada d el’aviació enemiga.

La segona població bombardejada fou Tortosa, el 26 de febrer. A partir de llavors, els atacs aeris sovintejaren a tota Catalunya, especialment dramàtic fou el cas de les viles de la costa i que solcaven la via del tren de Barcelona-València, cas d’Ulldecona, i també de la línia Barcelona-Saragossa, cas de Móra. Davant la incapacitat del govern republicà per dotar a pobles i ciutats de peces antiaèries eficaces, cada poble s’hagué de buscar la vida.

La pressió aèria sobre les zones militars i civils s’incrementà quan s’inicià l’ofensiva sobre l’Aragó. Un dels aspectes més recordats de la batalla de l’Ebre és la destrucció causada pels bombardeigs nacionals. L’exponent més significatiu són les runes del Poble Vell de Corbera d’Ebre, que s’ha convertit en símbol de la brutalitat del conflicte i en recordatori perenne de la pau. S’han destacat també els bombardejos a la línia del front durant tota la batalla: Cavalls, Pàndols, García, Ascó, Miravet, la Torre de l’espanyol, Gandesa, el Pinell de Brai, Benissanet. etc.

Un aspecte curiós dels bombardejos va ser el dels bombardejos d’octavetes per desmoralitzar l’enemic, la guerra psicològica, a la qual els “nacionals” dedicaven més mitjans que els republicans.

2a República

General,

Quan Primo de Rivera va dimitir, els partits es recomponen i pressionen perquè torni la normalitat política. En aquestes comarques els vells corrents polítics es reestructuren: els republicans entorn de la figura de Domingo i els monàrquics entorn dels líders locals –Bau, Palau…-Noves opcions agafen força en aquests moments: la Lliga, Esquerra Republicana de Catalunya i petits nuclis socialistes, anarquistes i comunistes.

A les eleccions municipals d’abril de 1931 a la majoria de poblacions guanyaren les llistes republicanes: Móra d’Ebre, Roquetes, Amposta, Gandesa, Ulldecona… El principal problema que es plantejà a nivell polític foren les divergències entre Domingo i Macià, marcant dues tendències dins del republicanisme. A la província de Tarragona i, especialment, a les Terres de l’Ebre el marcel·linisme va ser important fins l’any 1937 quan l’ERC va englobar els marcel·linistes. Entre mig havia hagut una sèrie d’episodis que van desgastar Domingo: la qüestió del conflicte rabassaire (ell era ministre d’agricultura a Madrid), la forta campanya en contra d’ERC, etc. Un exemple d’aquesta rivalitat es donà a l’Aldea on es va intentar evitar la ingerència dels marcel·linistes de Tortosa.

En les eleccions a les Corts Constituents, surten elegits per aquestes terres dos diputats del Partit Republicà Radical Socialista: Marcel·lí Domingo i Josep Berenguer, prova de la força republicana al voltant del seu líder, el qual fent de ministre d’Instrucció Pública a Madrid feia visites periòdiques al territori que l’havia vist créixer políticament.

Després d’aprovar-se l’Estatut d’Autonomia, sortiren altres polítics amb una certa transcendència: Josep M. Tallada Paulí –Lliga Regionalista-, Joaquim Bau –per la coalició dels monàrquics amb la Lliga-, Joan Palau i Mayor –Partit Radical Republicà- i Daniel Mangrané Escardó –Esquerra Republicana de Catalunya-.

A Catalunya les esquerres seguiran mantenint el poder després de les eleccions de 1933 i això es veu corroborat en les eleccions municipals de principis del 34, on sortiran guanyadors els diferents partits d’esquerra.

En els mesos següents augmentaren les tensions entre els governs de Madrid i Barcelona per la llei de Contractes de Conreu i una vaga general que tingué lloc a tot l’estat durant els primers dies d’octubre es radicalitzarà a Catalunya i es convertirà en alguns llocs en revolució –Barcelona- i en altres en insurrecció pacífica, com a Amposta i Tortosa. En altres llocs de la zona la CNT va intentar proclamar el comunisme llibertari amb poca fortuna. Especialment important fou el moviment insurreccional del Matarranya. Després de la proclamació de l’Estat Català, el govern de Madrid donà ordres a l’exèrcit per sufocar el sollevament. Una columna va arribar a Tortosa i Amposta i després d’alguns enfrontaments i aprofitant l’estat de guerra són destituïts la major part dels ajuntaments populars d’aquestes comarques. En alguns pobles també s’havia proclamat l’Estat Català, cas d’Ulldecona, Mòra d’Ebre i sobretot Horta de Sant Joan. Vençuda la insurrecció a Barcelona, es va decretar la suspensió de l’estatut.

La conflictivitat anirà en augment fins arribar al febrer de 1936. A Catalunya s’enfronten coaligades les esquerres, Front d’Esquerres de Catalunya, contra les dretes, Front Català d’Ordre. D’aquestes comarques sorgiren elegits els dos màxims líders, Marcel·lí i Bau, la qual cosa denota l’enfrontament social i polític del moment.

Transició i democràcia

Materials, Transició i democràcia

del país, un moment d’il·lusió pel canvi. Això coincideix amb l’esgotament de la generació que exercia el poder als anys seixanta.

Entre el 1975 i el 76, arran dels treballs preparatoris del Congrés de Cultura Catalana, sorgeixen un seguit de grups d’opinió de base associativa o professional amb voluntat de replantejar-se la crítica situació i buscar-hi alternatives. Aquest fet coincideix amb el sorgiment de grups sensibilitzats davant la problemàtica de la instal·lació de nuclears i els macro projectes d’embassaments i transvasaments de l’Ebre. Paral·lelament comencen a sortir a la llum pública els grups polítics fins aleshores clandestins. Tots ells s’apleguen a principis de 1973 en l’Assemblea Democràtica del Baix Ebre. L’Assemblea esdevindrà el veritable motor de canvi i el nucli del qual sorgiria el Consell de l’Ebre.

A principis de 1977 es crea la Comissió Representativa del Baix Ebre-Montsià formada per una Assemblea general d’entitats creada l’any anterior que va establir uns pactes d’actuació amb els poders fàctics del territori (ajuntaments franquistes, cooperatives, etc.)

A finals de 1977, s’aconsegueix que la Diputació Provincial assumís l’elaboració i el finançament d’un “Estudi Socioeconòmic de les Alternatives Hidràuliques i Energètiques i propostes de desenvolupament de les comarques riberenques de l’Ebre”, pla que després seria assumit pel Consell de l’Ebre, encara que només es faria una primera part d’avaluació de recursos.

Tot aquest procés de convergència, que feia més de tres anys que durava, deriva l’estiu de 1978 en la creació del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre que havia de convertir-se en l’interlocutor dels problemes que afectessin al territori. El personatge clau en la creació d’aquest ens va ser el president Tarradellas. Després d’un temps de negociació s’acaba amb la creació del Consell de l’Ebre, el 4 de desembre d 1878. Tarradellas va nomenar president a qui també ho era de la Comunitat de Regants del Canal de l’Esquerra.

El 3 de novembre de 1979 aquest ens es posa en marxa amb una hipotètica voluntat regeneracionista de tots els sectors del territori. D’alguna manera, hi havia la consciencia generalitzada que aquesta era la darrera oportunitat que tenien les Terres de l’Ebre per a incorporar-se a la dinàmica urbana de la resta de la Catalunya litoral.

L’eufòria inicial i la política unitària durarien fins a la primavera de 1980, coincidint amb quatre tres fets que ensorrarien la imatge unitària consensuada del Consell: les tensions derivades del nou poder municipal democràtic, les divergències internes arran del gran debat sobre el mini-transvasament de l’Ebre a Tarragona, la posada en funcionament de les centrals nuclears i la desaparició del president Tarradellas.

La crisi definitiva es produeix l’any 1982, quan la comarca de la Ribera demana sortir-se’n i replanteja la vocació territorial de cara a Reus.

Malgrat tot, el Consell va arribar a elaborar (el 1979) un anomenat “Programa d’Accions Prioritàries” que, en bona part, va servir de base per a les actuacions del Govern de la Generalitat en matèria de dotació d’infraestructures i serveis al territori: millora de la xarxa de comunicacions (Eix de l’Ebre, nou pont de Tortosa, etc), abastiment d’aigües a la Terra Alta, el Pla de dotacions sanitàries, actuacions al Delta… precisament parlant de la xarxa de comunicacions hem de concloure que mai ha estat un pol modernitzador: l’Eix de l’Ebre de Lleida a Ulldecona es va inaugurar el 1991, i encara avui té molts punts negres i no es pot considerar una via ràpida malgrat que passa per la vora d’una nuclear. L’autopista solsament frega el sud del territori, en paral·lel a línia ferroviària Barcelona-València, la qual només té l’Aldea com a únic punt per on passa l’alta velocitat.

 

Amb aquest teló de fons, el 1988 van aparèixer els consells comarcals que van servir per diferenciar més les comarques ebrenques, ja que no es va crear cap organisme coordinació i la política administrativa de la Generalitat va continuar essent contradictòria. D’aquesta manera, d’una banda va crear la delegació de Cultura de les Terres de l’Ebre, que agrupava només el Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta i deixava la Ribera d’Ebre dependent de la Delegació de Tarragona i, de l’altra, va impulsar l’Institut de Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDCE) on sí que s’hi incloïa la Ribera.

Un dels moviments socials més importants que s’ha aixecat a les Terres de l’Ebre, iniciat el 15 de setembre de l’any 2000, va ser com a reacció a la llei estatal coneguda com el Plan Hidrológico Nacional (PHN) i el va protagonitzar la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE). En síntesi, l’Estat encapçalat pel Partit Popular volia transvasar una quantitat d’aigua en direcció al litoral mediterrani situat al sud del riu que en feia perillar el cabal ecològic i fins i tot el futur econòmic de les nostres terres. La gent de les Terres de l’Ebre s’hi va oposar amb lemes tant simbòlics com “el riu és vida” que van encapçalar manifestacions multitudinàries com la de Madrid de l’11 de març de 2001 i va arribar a fer patent la seva protesta fins a Brussel·les la Marxa Blava). El Pla va quedar derogat, almenys provisionalment, el 21 de febrer de 2004, amb la pujada al poder dels socialistes.

A partir de la mobilització contra el transvasament, la Generalitat va crear una Delegació de Govern específica per a les Terres de l’Ebre. A finals de l’any 2003, amb la formació d’un nou govern a Catalunya, es va procurar impulsar la vegueria a l’Ebre que hauria de canviar el curs desfavorable de la història d’aquestes terres, la qual cosa encara no s’ha aconseguit.

El Franquisme

El Franquisme, Materials

 

Pont de l'Estat i monolit commemoratiu als caiguts del bàndol franquista a la batalla de l'Ebre
Pont de l’Estat, a Tortosa, i monolit commemoratiu a les víctimes franquistes de la batalla de l’Ebre

La postguerra va ser un període dur, caracteritzat per l’esforç en la recuperació econòmica i l’estraperlo de l’època del racionament. Lògicament ho va ser més per als perdedors que hi afegiren la repressió, el silenci o l’exili. No faltaren les mostres d’oposició al sistema, representades els primers anys pel fenomen dels maquis.

Teresa Pla, la Pastora, un dels maquis més emblemàtics del territori. A l'esquerra, el mas del mateix nom, al terme de la Pobla de Benifassà.
Teresa Pla, la Pastora, un dels maquis més emblemàtics del territori. A l’esquerra, el mas del mateix nom, al terme de la Pobla de Benifassà.

Amb el nou règim es recompongueren, en part, les velles estructures caciquils combatudes al llarg del segle i que, ara, cresqueren a l’escalf dels favors polítics. L’estructura social se modificarà i diversificarà: nous grups de rics procedents de l’estraperlo, pèrdua de jornalers al camp i augment del proletariat industrial, noves classes mitjanes no agràries, etc.

Visita de Franco a Tortosa el 1966
Visita de FRanco a Tortosa el 1966

La manca d’infraestructures, d’equipaments i de dinamisme burgès va fer que en la dècada dels seixanta i principis de la del setanta no s’aconseguís una veritable industrialització. Les transformacions econòmiques de finals del període es donen lligades a l’avicultura (granges, pinsos…) i a la indústria agroalimentària en general, a les transformacions al Delta, a l’expansió de la indústria del moble i a una progressiva ampliació d’equipaments, en especial de les vies de comunicació que juntament amb la ruptura de l’aïllament cultural (joves a la universitat, etc.) van possibilitar l’apertura d’aquestes terres al món exterior.

 

Empresa Ercros a Flix
Empresa química Ercros a Flix. Veure el vídeo
dona_industrialització_la_sénia_51d16632328ea
Operària treballant la xapa a la fàbrica de mobles Bellaubí de la Sénia, anys 60 del segle XX. Fons Centre d’Estudis Seniencs.
i003-2
El Poblenou del Delta és un exemple de poblament de colonització d’època franquista. La seva existència està lligada a l’expansió del conreu de l’arròs.
371e05f2-3738-43a9-b5b8-46aa461cd92e
L’antic castell de la Suda va ser refet i convertit en parador de turisme els anys 70 del segle XX.

Malgrat aquests avenços, les comarques de l’Ebre entren a la dècada dels setanta en un procés d’accelerada disgregació. Mancades d’un lloc central contundent, cadascuna de les localitats d’aquestes terres s’orientava en direcció cap a les grans poblacions més pròximes com ara Reus, Lleida o Vinaròs.

La cultura i l’art al territori durant el franquisme es van caracteritzar per la dualitat pròpia de la resta de l’estat. Personatges com Enric Bayerri o Manuel Beguer representen la cultura des d’actituds col·laboracionistes amb el règim. D’altres com Joan Baptista Manyà adoptaren postulats progressistes o catalanistes que els portaren a un cert ostracisme. La creació de la revista Géminis, l’any 1952, va marcar un canvi d’orientació cultural que s’endinsava en els camins de la modernitat. Aquesta seria complementada en l’àmbit artístic amb creadors joves com els pintors sorgits d’institucions com el Cercle Artístic o el Club Universitari.

60a
Exposició sobre Artur Bladé i Desumvila, escriptor de Benissanet que va patir l’exili durant els anys del franquisme.
7342657135803115
Miravet i atzavara, del pintor Ferran Arasa.
12102011286
El joc de la viola, escultura d’Innocenci Soriano Montagut situada al Parc Municipal d’Amposta. L’autor és un dels principals escultors de les Terres de l’Ebre.
967578
Jesús Massip participa en l’homenatge a Gerard Vergés en complir-se un any de la seva mort. Tots dos van participar en la creació de la revista Géminis.

República i Guerra Civil

Materials, República i Guerra Civil

A les eleccions municipals de l’abril del 1931, les candidatures republicanes guanyen a la majoria de pobles, cosa que porta, com a gran part d’Espanya, a la proclamació de la Segona República. Al llarg d’aquest període, a les Terres de l’Ebre es disputen l’hegemonia política tres grans forces: Esquerra Republicana de Catalunya, el Partit Republicà Radical Socialista de Marcel·li Domingo, i les forces de dretes encapçalades per Joaquin Bau.

La República es va anar fent més convulsa a mesura que passava el temps. Una bona mostra en són les insurreccions, més o menys violentes, que es produeixen durant els fets d’octubre. A les eleccions del febrer del 36 són elegits com a diputats del territori Marcel·li Domingo i Joaquin Bau, representants respectivament del Front d’Esquerres i del Front d’Ordre, mostra de l’enfrontament social i polític existent a la zona. La premsa segueix sent el màxim canal d’expressió política i social.

Després de la sublevació militar de juliol de 1936 que porta a la Guerra Civil, es produeixen reaccions violentes de les esquerres més radicals, com ara la crema d’esglésies i l’assassinat de persones de dretes. Al 1937, les desavinences entre col·lectivistes i no col·lectivistes porten a als fets de maig, un enfrontament entre els sindicats anarquistes i la resta de forces del bàndol republicà que provoquen fets dolosos com els de la Fatarella.

Aquest mateix any, la guerra civil arriba directament a les nostres contrades amb diferents bombardejos aeris (Flix, Tortosa, Perelló) i la situació econòmica i social es deteriora ràpidament (cartilles de racionament).

El juliol de 1938 s’inicia a l’Ebre una important ofensiva republicana, la batalla de l’Ebre. El 13 de gener de 1939 cau Tortosa i poc després les tropes de Franco passen a controlar la totalitat del territori. Poc després acabarà la Guerra Civil.

La cultura en aquests anys tant convulsos estigué molt al raser dels ateneus i els centres liberals o republicans. La revista La Zuda, de Tortosa, representa la voluntat de donar empenta a l’activitat literària i a la recerca sobre el patrimoni i la història properes. Personatges com Joan Baptista Manyà i Manuel Beguer representen les diferents cares de l’activisme cultural al territori.

La formació de l’estat liberal (1801-1874)

La formació de l'Estat liberal, Materials

 

Els problemes de la formació de l’estat liberal van afectar de ple aquestes terres. El primer conflicte, la guerra del Francès, va suposar el punt d’inflexió entre l’Antic Règim i l’aparició del liberalisme.

Louis_gabriel_Suchet
El general Suchet va dirigir la conquesta de Tortosa per part dels francesos l’any 181. Veure la biografia

Altres enfrontaments el succeïren i en prengueren model pel que fa al modus operandi, al conflicte d’interessos,  a les conseqüències, etc. Ens estem referint als aixecaments reialistes, durant el trienni liberal; a les revoltes dels Malcontents i, finalment, a les guerres carlistes (aquí guerres de Cabrera). Totes aquestes guerres i incidents, com l’Ortegada, són el fidel testimoni de la difícil imbricació del liberalisme -i de les tendències jacobinistes que implicava- en el territori de la diòcesi de Tortosa. Després de les guerres solia quedar un bandolerisme endèmic, com és el cas de la banda dels “Glebes”, executats el 1829.

418px-Morella_monument_Cabrera
Escultura del General Cabrera al castell de Morella. Autor de la fotografia Javier Mediavilla.

El Sexenni Revolucionari suposaria la posada en pràctica dels ideals de llibertat de molta gent i, fins i tot, dels ideals de federalisme (el Pacte Federal de Tortosa, n’és un bon exemple), però tot se n’aniria en orris amb la Primera República i la tercera guerra Carlista. Malgrat tot, res seria igual que abans: l’estat nacional liberal espanyol era irreversible!

Imagen 123
Valentí Almirall va ser un dels participants en el Pacte Federal de Tortosa. Aquest va ser un intent d’organitzar les forces republicano-federals de Catalunya, València, Aragó i les Balears. La imatge és un dibuix fet per l’artista Ramón Cases.

Tots els entrebancs (guerres, epidèmies, desastres naturals, com ara les riuades, i algunes males collites) que es produeixen no són obstacle perquè la demografia i l’economia mostrin un increment considerable. Alguns fets ressenyables són l’ampliació de la zona regada amb la introducció de l’arròs, el desermament de moltes terres de l’interior, la desamortització, etc. A pesar de l’arribada del tren, l’assignatura pendent seguirà sent la industrialització.

barraca2
Postal de barraques al nucli de la cava al primer terç del segle XX. Font: Tortosa Antiga

En cultura i art, el patrimoni que resta d’aquest període és important, amb persones com el literat Jaume Tió i Noé que es preocuparen pel desenvolupament del territori. En arquitectura, els testimonis són variats, des dels que exemplifiquen els historicismes, l’arquitectura dels nous materials i l’arquitectura industrial als eixamples urbans.

far_buda
Fotografia de l’antic far de Buda. Font: Museu de les Terres de l’Ebre.

buda_map50
Mapa del Delta amb indicació de la situació del far de Buda. Font: CSIC.
mercat_tortosa_420848_10151372675265131_203921290130_23186284_1040793530_n
El mercat municipal de Tortosa es va inaugurar el 1887. És exemple de l’aplicació a l’arquitectura dels nous materials generalitzats amb la revolució industrial. Font: Viamagna.
70339573
Església parroquial de l’Assumpció, a Amposta. És un edifici aixecat majoritàriament dins del segle XIX, seguint els preceptes de l’estil neoclàssic. Font: Robert Morancho.

 

De la Restauració a la Dictadura de Primo de Rivera (1875-1931)

De la Restauració a la ditadura de Primo de Rivera, Materials

 

 

La primera etapa de la Restauració (1874-1898) coincideix amb una època de prosperitat econòmica i de consolidació de la revolució liberal. Especialment pròspera és la dècada de 1880-90 a Tortosa. Les forces polítiques preponderants, conservadors i liberals, fan un sistema polític a mida, on el caciquisme, el torn i les tupinades són una constant. Els altres partits (republicans, carlistes i regionalistes i socialistes després) no tenen altre remei que jugar un paper de comparsa. Durant la crisi de la Restauració (1898-1923) que comença després de la guerra de Cuba, a les nostres terres serà l’hora del republicanisme amb la figura crucial de Marcel·lí Domingo. També és un moment de creixement de l’economia comarcal que aniria de 1915 a l’inici de la dècada dels 30.

FG002038
Marcel·lí Domingo va ser un referent del republicanisme a les Terres de l’Ebre, on va iniciar la seva carrera política. Entre altres, va ser ministre d’educació durant la II República. Font: Enciclopèdia.cat.

govern---domingo
Govern de Manuel Azaña. El segon de l’esquerra és Marcel·lí Domingo. Font: fideu.com.

Al llarg del període, l’associacionisme –les societats recreatives, els cercles catòlics, les entitats patronals o els sindicats obrers-, anirà ocupant el seu lloc a la societat. La importància de la premsa de les diferents tendències polítiques i socials no serà gens baldera.

 

Respecte a la societat, malgrat que el grup social més nombrós de les nostres terres seguirà sent la pagesia, formada per petits propietaris, arrendataris i jornalers, el procés creixent de proletarització indica que la societat ebrenca es va modernitzant. L’església tortosina és de les primeres en introduir-se en el món obrer i en les seves relacions amb els patrons.

La Dictadura de Primo de Rivera va ser un intent de redreçar les crisis finals de la Restauració des d’una posició de força, que portaria a una situació de letargia política i sindical. A les nostres terres destaca en aquest moment la figura de Joaquin Bau.

Durant aquest període les Terres de l’Ebre van participar de la florida del modernisme, corrent cultural i artística que va deixar importants mostres d’arquitectura com l’escorxador de Tortosa o els cellers cooperatius de la Terra Alta. L’art i la cultura estan representades, entre d’altres, per persones com Mestre i Noé, el músic Felip Pedrell, els escultors Soriano Montagut, Agustí Querol i Julio Antonio o els pintors Francesc Gimeno o Antoni Casanovas Estorach. La ciència té, a partir d’aquest moment, un testimoni d’excepció al territori: l’observatori de l’Ebre, mentre que un fill de Corbera, Jaume Ferran i Clua, adquireix fama pel seu descobriment de vaccins.