En acabar la guerra del Francès, Ferran VII torna el país a la monarquia absoluta. No tardaren a proliferar conspiracions que intentaven el restabliment per la força de la constitució de 1812. A Catalunya, el general Lacy en va intentar una l’any 1817 que tenia ramificacions a la ciutat de Tortosa, on havia contactes i partidaris militars, segurament captats mentre estiuejava a Vinaròs.

La situació d’aquestes terres no era molt bona ja des de la mateixa guerra i després amb la sequera de 1816, i per acabar-ho d’adobar, amb ple Trienni Liberal, el 1821 va esclatar una epidèmia de febre groga i, a l’any següent, una nova sequera. Segurament aquest és un dels motius pels quals comencen en questes terres els aixecaments reialistes, preludi de les guerres carlistes.

Van destacar les partides de Rambla i Xambó, i hom va crear a Móra d’Ebre una Junta de Reialistes d’aquestes contrades. En canvi, a Tortosa i en alguna població gran, Ulldecona per exemple, es creen cossos de voluntaris liberals o miquelets. Es van produir greus enfrontaments entre les tropes i els voluntaris del govern i les partides reialistes, com la del desembre de 1822, entre les tropes del general Manso i 2.000 guerrillers reialistes que anaven a Tortosa per assetjar-la. Tortosa va caure en mans reialistes el 13 de juny de 1823, cosa que no succeirà durant les guerres carlistes.

Els reialistes van rebre l’ajuda dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, exèrcit enviat per la Santa Aliança, la qual restituirà Ferran VII al poder, però, al mateix temps, li exigirà moderació en el seu absolutisme. Una de les mesures que va dictar el rei fou destituir el seu confessor particular i primer ministre, Victor Damiàn Sáez, qui serà enviat com a bisbe a la diòcesi de Tortosa. El paper de Sáez en la insurrecció carlista serà fonamental. Abans, però, el seu nebot, Damián Gordo Sáez, que posteriorment també serà bisbe de la diòcesi, ja va encapçalar moviments ultrarealistes, els quals tindrien un ressò definitiu amb l’aixecament dels Malcontents l’any 1825 i el posterior rebrot de 1827.

Els Malcontents eren partides de voluntaris realistes de la guerra del Trienni que es consideraven desagraïdament oblidats i apartats de l’exèrcit, en el qual ja s’havien acceptat elements liberals.

Hagué de venir personalment el rei a pacificar el territori, el qual va enviar el comte d’Espanya per davant amb un nombrós exèrcit que va aconseguir derrotar les partides de les Terres de l’Ebre que foren les primeres en tractar de barrar-li el pas.

El territori de l’Ebre torna a ser clau en els esdeveniments militars d’aquest conflicte. Els darrers dies de setembre de 1705 les tropes catalanes entren a la ciutat de Tortosa i deixen que les famílies que es pronunciaren a favor de Felip V surtin de la ciutat sense ser molestades. El territori resta en mans de les tropes austríaques. Però després de la batalla d’Almansa els borbònics anaren rescabalant territoris i es presentaren a les Terres de l’Ebre el mateix any 1707, quan conqueriren el castell de Miravet. El duc d’Orleans posà setge a la ciutat de Tortosa i l’ocupà el 15 de juliol de 1708, bo i deixant sortir les tropes del rei-arxiduc amb honors militars. Quan tot el territori restà en mans dels borbònics va ser annexionat al regne de València i s’hi produí una precoç reforma institucional, única en tot el territori català. Apareixen els càrrecs de corregidor, de regidors d’ajuntament els quals ja no serien d’extracció popular, sinó que depenien del poder reial.

Amb el decret de Nova Planta, el territori de la vegueria de Tortosa retornà al Principat i va passar de vegueria a corregiment perdent, sobretot, autonomia municipal. La universitat de Tortosa desapareixerà com la resta d’universitats catalanes, encara que des del segle XVII ja havia entrat en decadència.

També arribaren fins a les nostres terres algunes de les accions del famós guerriller Pere Joan Barceló àlies el Carrasclet, enemic dels borbònics que va resistir un cop acabada la guerra.

Les Terres de l’Ebre, com la resta de Catalunya mostren un creixement econòmic i demogràfic important en aquest segle. L’expansió de l’agricultura fou notòria al Baix Ebre i al Montsià. Els orígens de Santa Bàrbara i Masdenverge estan lligats a la colonització de noves terres de les planes de l’interior. Les concessions i els establiments a les illes del Delta de l’Ebre són nombroses al llarg del segle. Uns 18.000 jornals de terres mediocres, amb un alt grau de salinitat, però aquest creixement no és continuat sinó que es va fent per etapes. En molts casos aquesta ocupació correspongué a burgesos que pensaven en l’explotació de l’herba barrella.

Se segueixen conreant els productes tradicionals i encara que Ponz digui que el litoral s’assemblés a l’horta de Castelló, la realitat és que aquesta comparació val sobretot per a la vora dels rius més importants, l’Ebre i el Sénia. L’eufòria per l’aprofitament de l’aigua probablement és conseqüència de la falta de capitalització d’aquestes terres. Malgrat tot comprovem que hi ha iniciatives d’extensió de regadiu a la Sénia, Ulldecona…

La fusta, la llana i part de la carn que arribava a Barcelona, encara venia d’aquestes terres, però en el cas de la primera la producció anava de baixa i en el de la segona va passar el mateix per les noves rompudes, la pèrdua de privilegis, l’encariment en el manteniment dels ramats i, sobretot, perquè la llana perd el seu paper preponderant com a primera matèria tèxtil davant el cotó.

En el sector industrial és on les nostres terres s’anirien separar paulatinament de la resta del Principat, especialment del litoral, ja que aquí es continuaria amb les indústries tradicionals que, ja al segle XIX, haurien de plegar davant la competència exterior.

Com a novetats respecte dels segles anteriors cal parlar de les fàbriques de sabó que es van construir a la mateixa Tortosa, així com alguna de quitrà i brea. També trobem terrisses i aiguardents a Amposta, la Sénia, Alfara, la Galera i Ulldecona. Durant el segle XVIII les terres de l’Ebre encara tenen un pes important dins del comerç català. Per l’Ebre baixa el blat de l’Aragó que es reexporta a Barcelona i a altres ports. Al port de Tortosa encara entra i surt una gran volum de mercaderies. Móra, que disposava de duana fluvial, començarà a destacar coma ciutat capdavantera de la zona.

Un altre detall que parla del vell esperit comercial és la construcció de la barca “Nuestra Senyora de la Cinta” amb capital de les nostres terres i destinada a portar barrella a Marsella. Es pot dir que el comerç important d’aquestes terres es fa per la mar i que encara interessava la navegabilitat de l’Ebre com ho demostra la definitiva construcció del canal de navegació entre Amposta i els Alfacs a la dècada de 1770. Quan el 2 de febrer de 1778 es consagra la llibertat de comerç amb Amèrica, els ministres de Carles III creuen oportú construir un gran port al sud de Catalunya a la nova ciutat de Sant Carles de la Ràpita, projecte que no s’acabarà mai.

Les Terres de l’Ebre, com la resta de Catalunya mostren un creixement econòmic i demogràfic important en aquest segle. Si fins aleshores s’hi observa un sostre de creixement al voltant dels setze mil habitants que rarament es sobrepassava durant molt de temps, a partir d’aquest moment comença un creixement sense aturador. La població del corregiment de Tortosa es triplica: de 16.022 habitants, l’any 1718, passa a 48.416, el 1789.

La causa principal d’aquest creixement és la disminució de la trilogia de la mort. La majoria de les poblacions per a les quals tenim dades mostren un creixement important (Tivissa de 915 a 2.535, García de de 432 a 1.627, etc.). Entre d’altres factors podem destacar la disminució de la pirateria, la qual comportarà, per exemple, la creació de poblacions com les Cases d’Alcanar i la Ràpita.

Malgrat aquest enorme increment, el volum de la població continua sent dels més baixos de Catalunya, sobretot pel que fa a les terres del litoral. Josep Iglésies comenta “… en termes molt generals podem assenyalar que les comarques del litoral i pre-litoral mantenen la seva puixança a través de mig miler d’anys… Només la part inferior del país, en contacte amb l’Ebre arriba a l’any 1860 encara amb un despoblament que sembla desdir de les altres contrades en contacte amb el mar…”.

La població es concentrava bàsicament a la vora dels dos rius més importants del territori, l’Ebre i el Sénia. Cal dir que ja al llarg d’aquest segle es produiran canvis en la distribució de la població dins el territori: les planes litorals i interiors s’aniran omplint progressivament de gent, però les diferències entre la muntanya i la plana no seran tant importants com passarà més endavant.

Convertir l’Ebre en un riu plenament navegable ha estat una de les principals ambicions de la població riberenca, especialment de l’Aragó. Per tal d’aconseguir una via de sortida dels productes de la conca hidrogràfica cap a la Mediterrània, són nombrosos els projectes que s’han succeït al llarg dels segles. Les especials característiques d’aquest riu mediterrani, encara que es tracti del riu més llarg i cabalós de la península, i la barra sorrenca a la desembocadura, semblava que eren dificultats que es podrien superar amb les noves tècniques que proposava la Il·lustració.

Amb el regnat de Carles III (1759-1788), cristal·litzen una sèrie de coneixements tècnics i científics  que impulsen nombroses obres públiques, indústries i nous mètodes de conreu i d’explotació agrària. En aquest context, el 1778 i a proposta del comte de Floridablanca, s’habilita el port dels Alfacs per comerciar amb Amèrica, en un projecte global que inclou la creació d’una nova població a la Ràpita i la construcció d’un canal marítim per enllaçar l’Ebre amb els Alfacs. Però el canal de navegació Amposta-la Ràpita, construït el 1781, farcassarà ben aviat per les deficiències tècniques.

L’obra, inútil per a l’objectiu principal, es va convertir en canal de reg. Serà l’antecedent del que succeiria vuitanta anys més tard. Cal dir que abans d’aquest projecte ja se n’havien fet d’altres tant de navegació com de regadiu. Un dels més interessants és el de Carles Sabater fet a partir de 1767.

(Text reelaborat a partir del futlletó “El Canal porta vida. 150 aniversari del Canal de la Dreta de l’Ebre”)

Des del segle XV, les costes de l’Ebre estaven exposades als atacs piràtics. Els llocs de desembarcament habituals eren el Coll de Balaguer, els Alfacs i les boques de l’Ebre. Després de rampinyar tot el que podien, els vaixells pirates es quedaven prop de la costa per tal de negociar el rescat dels ostatges. Si no es negociava, aquests acabarien sent venuts com a esclaus.

Les incursions dels pirates van ser importants fins a la dècada del 1560 i, fins i tot, després de la batalla de Llepant (1571). Al llarg d’aquella dècada, però, es van començar a construir nombroses torres de defensa al llarg de la costa: la dels Alfacs, la de Codonyol, la de Sòl de Riu, la de Sant Felip…

S’ha conservat notícia de molts dels atacs piràtics a les poblacions i llocs del litoral: Amposta, Alcanar, el Perelló, Sant Jordi d’Alfama, l’Hospital del Coll de Balaguer… Ja ben entrat el segle XVII, els pirates encara deixaven notar la seva presència: el 1652 tenim notícia que els corsaris havien capturat nombrosos veïns del Perelló i de l’Hospitalet. De vegades, els pirates arribaven ben a l’interior, com el 1572, quan acabaren amb la vida del comte d’Altamira, de pas per Tivissa.

Aquesta pervivència dels pirates a les costes de les Terres de l’Ebre expliquen, en part, l’important despoblament del litoral i la pèrdua del comerç marítim local.

La guerra dels Segadors és un episodi més de la guerra dels Trenta anys en la qual s’ajunten problemes polítics (trencament amb la monarquia hispànica) amb problemes d’índole social (revoltes de les capes baixes) i econòmic. Les tropes de Felip IV de Castella arribaren a les nostres terres en la primerenca data de la tardor de 1640, passant per Alcanar i Ulldecona, els habitants de les quals mantingueren una posició prudent. El 23 de novembre entraven a Tortosa on foren acollits amb goig per les autoritats i la noblesa local. Allí el Marquès de los Vélez fou nomenat nou lloctinent de Catalunya. Les tropes castellanes ja no se n’anirien d’aquestes terres fins al juliol de 1649, moment en què Tortosa cau en mans dels francesos durant un interval d’un any i mig (fins al desembre de 1650).

Entre mig, aquests darrers havien intentat fer un intent d’assatjament de la ciutat l’any 1642 i, d’altra banda, van conquerir Ulldecona momentàniament. Tampoc no van faltar episodis de resistència catalana a les tropes filipistes com les de Xerta, el Perelló, el castell de Miravet, on les tropes felipistes sofriren un fort revés que els costà uns 500 morts quan intentaven conquerir-lo.

Entre el 1640 i 1660, la Terra Alta visqué fortes commocions en la guerra contra Castella: tots els seus pobles, excepte Horta que estava comandada per forasters, es van aixecar contra la política del comte-duc d’Olivares. El marquès de los Vélez va intimar la rendició dels pobles de la comarca i alguns feren cas (Horta, Arnes), altres sofriren atacs i execucions. La defecció d’Horta fou a causa d’un atac dirigit per Joan de Copons, cavaller santjoanista que, des de Gandesa, l’atacà amb 800 homes i la conquerí després que els seus habitants l’abandonessin. L’any 1643, novament la comarca es veié ocupada per les tropes del marquès d’Hinojosa que, procedent de l’Aragó, va assetjar i conquerir Batea. El pànic que va produir tal fet va provocar que la gent de Gandesa abandonés la vila i es dirigís de cara a Móra i altres indrets de l’altre costat del riu. L’ocupació va durar del gener al març, quan el mariscal La Mothe va recuperar el país i féu fugir els invasors vers l’Aragó. A la part de la Ribera de l’Ebre, els castells de Flix i Miravet resistiren els atacs de les tropes castellanes, gràcies a la intervenció de dit mariscal i no seria fins el 1650, quan aquestes comarques es van posar sota la tutela del marquès de Mortara, lloctinent de Felip IV.

Els moriscos eren els descendents de la població autòctona que, en el moment de la conquesta cristiana, va aconseguir restar al territori mitjançant capitulacions. A començament del segle XVII, a Catalunya constituïen un col·lectiu d’unes 10.000 persones, concentrades a l’àrea de l’Ebre i el Segre. Al País Valencià eren unes 135.000 persones, prop d’un terç dels habitants del regne, i a l’Aragó, uns 60.000 (un 20 % de la població total), concentrats també a les zones meridionals. A la Corona de Castella eren poc més de 100.000, amb una presència important a Andalusia, Castella-la Manxa i Múrcia. Aquest col·lectiu va ser obligat a batejar-se al segle XVI, i van esdevenir cristians nous.

En quasi tots els pobles situats al costat de l’Ebre –des de Riba-roja a Tortosa- hi havia famílies morisques. Malgrat tot, el seu pes en relació al conjunt de les Terres de l’Ebre era petit. Especialment importants eren a l’actual comarca de la Ribera d’Ebre on, a finals del segle XV, eren el 50% del conjunt de focs i on eren especialment destres en els oficis menestrals.

Al llarg del XVI sembla que la població morisca de la zona va augmentar i malgrat l’ordre d’expulsió de 1610, la major part d’aquestes famílies morisques pogueren restar en els seus llocs d’origen gràcies a la decidida intervenció del bisbe Pedro Manrique. El nombre total de moriscos catalans expulsats va ser de prop de 5.000. Per al conjunt peninsular es dóna la xifra de 273.000. Els moriscos catalans van ser embarcats al port dels Alfacs, juntament amb una gran part dels aragonesos; alguns dels moriscos d’aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa.

Com a mostra de la seva presència a les nostres terres podem destacar que als Reials Col·legis de Tortosa, concretament a les galeries del claustre, hi apareixen esculpides setze escultures que representen cares de moriscos i jueus. La primera utilitat d’aquest edifici, construït al segle XVI, va ser la d’escola de jueus i moriscos conversos.

A la segona meitat del segle XVI, al perill dels pirates de la costa, s’afegeix el dels bandolers de l’interior.

A les terres de l’Ebre, a banda dels descontents per la situació econòmica, social i política general, s’hi afegeixen els moriscos que no s’havien integrat en les seves comunitats de cristians novells.

Cal destacar una altra circumstància que fa augmentar el nombre de gent que es tira la manta al coll: el desviament de les antigues rutes de l’or i la plata que es portaven a Europa per mar; ara, des de Castella, arribaran a Barcelona per dues rutes principals, de Saragossa a Lleida i des de València a Tortosa. Els lloctinents de Catalunya s’esforçaren per eliminar les bandositats, però el relleu i la proximitat del Regne de València on ja no tenien jurisdicció els ho van impedir.

La de 1560 també fou una dècada especialment conflictiva pel que fa al nombre de bandolers a la zona, doncs baixen els bandolers procedents del Penedès i del Camp de Tarragona (Riambau, és un bandoler especialment famós).

Era habitual emprar el somatent en la captura de bandolers. Traiguera i Tortosa tenien una mena d’acord d’extradició de bandolers de les dues parts (Principat i València). Les zones de frontera estaven especialment transitades per aquells: els Hostalets (actual barri de Sant Joan) d’Ulldecona era un lloc paradigmàtic en aquest sentit.

Al bandolerisme dels desheretats s’hi afegeix les bandositats entre els grups rivals de la petita noblesa: els Oliver i els Boteller de Tortosa en són un exemple clar.

Les mesures més sistemàtiques de lluita contra el bandolerisme es donen a principis del segle XVII, amb la constitució de la “Unió i la Concòrdia”, una companyia de cent homes, subvencionada pels pobles que formaven dita Unió en proporció al nombre d’habitants. No disposem de gaires notícies dels enfrontaments entre nyerros i cadells a les nostres comarques, però sabem que l’any 1615 es va produir una topada entre ambdós bàndols a Ulldecona que acabà amb morts i ferits.

El 1616 es va crear, a la batllia de Miravet i les viles de Batea, Gandesa, el Pinell, la Pobla i Pinyeres una “Unió contra bandolers”.

Les crisis de subsistència típiques de l’Antic Règim eren en aquestes terres menys fortes que a la mitja de Catalunya a causa de l’existència d’una economia de base agrícola i per trobar-se travessades per la ruta comercial del blat i d’altres produccions de l’Aragó, encara que aquestes circumstàncies no eren suficients per a resoldre el problema de la fam i el secular poc desenvolupament econòmic i demogràfic.

Pel que fa a l’agricultura destaca la producció amb vocació comercial de l’oli, sobretot a les localitats de l’interior. És té notícia de l’augment del conreu de la vinya al pla de la Galera, amb uns vins de certa nomenada. També adquireix un cert desenvolupament el garrofer, lligat a l’increment dels animals de bast, sobretot al litoral.

De l’augment dels conreus de regadiu n’és un exponent clar el nombre d’alqueries o masos que es va construint, sobretot a les envoltes de Tortosa, Amposta i Alcanar. Destaca el conreu de la taronja i els primers intents d’explotar el delta dret: l’illa de Sorribes el 1565.

La ramaderia tenia una importància menor a la de l’agricultura. Destaquen les raberes d’ovelles que, procedents de l’Aragó i el Maestrat, pasturava en les comarques del litoral durant l’hivern; la seva llana era exportada a través del port de Tortosa. Tenim notícies dels conflictes provocats per Amposta que volia controlar la jurisdicció dels “quatre lligallos” reials que, de sempre, havien estat regits pels lligallers de Tortosa.

El transport de la fusta per l’Ebre continuava essent una activitat important, encara que havia baixat el número de comandes de vaixells a les drassanes tortosines. A la darreria del segle XVII hom comença a tenir consciència de la progressiva minva de la massa forestal existent a la zona, fenomen lligat a l’extracció massiva de fusta, a l’artigatge, a les tales provocades pels conflictes bèl·lics i a les persecucions de bandolers.

La pesca continuava sent abundant als rius i a la mar: saboga, tonyines, molls, llagostins…

Al delta era abundant l’herba barrella, la sosa i la solsora, l’aprofitament de les quals per a la producció de sabó va provocar no pocs problemes entre recol·lectors i pagesos i entre Amposta i Tortosa.

Destacava la transformació (o semitransformació) dels productes primaris: blat, oli, sabó, la palma, l’aigua de tarongina… Pel que fa a la indústria tèxtil destacava la seda per l’abundor de les moreres a la zona.

Amb la pèrdua d’importància del comerç mediterrani davant de l’atlàntic es produeix un declivi inexorable de la ruta comercial de l’Ebre. Un obstacle important en el possible desenvolupament comercial de l’època era la pirateria.