Primo va acabar amb el sistema de la Restauració que havia permès l’existència d’ajuntaments especialment llargs Com el de Joan Palau a Amposta i el de Baptista Querol a Ulldecona. Els ajuntaments de la Dictadura s’elegiran a dit i quan, l’any 1925, el dictador voldrà rentar la cara al sistema exigirà que els alcaldes fossin del partit de la Unió Patriòtica –creada per ell mateix. La majoria d’alcaldes duraven poc als seus càrrecs –excepte Joaquim Bau de Tortosa- la qual cosa no impedí, però, que continués la política de reformes municipals que havia caracteritzat el període anterior.

Durant aquest període es fomenten les obres públiques i la creació d’infraestructures: el carrilet de Tortosa a la Cava, intents de reobrir l’Ebre a la navegació… Aquesta florida d’obres respon tant a la política econòmica de la dictadura com al bon moment econòmic de la zona (oli, arròs…). L’oligarquia terratinent, assentada encara a Tortosa, constata ja clarament que és al Delta on es troba la prosperitat futura. De tota manera aquesta oligarquia es veurà superada per la nova burgesia –ja fos progressista o conservadora- Bau i Domingo. Una nova burgesia enriquida amb el comerç de l’oli que promourà desenvolupament urbà de les ciutats –Tortosa i Amposta principalment- i l’aparició de destacades mostres de l’arquitectura “modernista”. Un període de gran prosperitat econòmica, que es reflecteix en una participació activa a la vida política i cultural de Catalunya i l’Estat. En trenta anys, la ciutat de Tortosa augmenta el trenta per cent d ela seva població i el conjunt de les Terres de l’Ebre s’atansa als 150.000 habitants, gairebé la mateixa població que el 1985.

La vida política quedà esmorteïda: il·legalització dels partits, supressió de les eleccions, exili de polítics destacats… Malgrat tot els partits quedaren en un estat de letargia, però no anul·lats ja que els seus centres continuaren funcionant, així com els seus diaris, etc. A Tortosa es publicà el setmanari “La Unión Patriótica”, afí al règim i Joaquim Bau en serà l’home fort. Bau arribà a ser president provincial del partit del dictador i membre de l’Assemblea Nacional. En aquesta conjuntura ressorgeix amb força l’intent de crear la “cinquena” província.

Durant el període de la Restauració, fos quin fos el tipus de sufragi, les eleccions mai van ser transparents. Totes van ser realitzades mitjançant tupinades. Aquesta va ser, sens dubte, la xacra més important del sistema polític de la Restauració. El mecanisme polític era sempre el mateix: quan un president del govern es veia obligat a dimitir a causa d’una crisi o d’un escàndol, el rei encarregava la formació d’un nou govern al líder de l’oposició, el qual feia dissoldre les Corts i convocava eleccions, que sempre guanyava per majoria absoluta, ja que les organitzava des del Ministeri de Governació amb la col·laboració dels alcaldes, dels governadors civils i dels cacics dels pobles i de les ciutats.Aquest sistema havia estat pactat de bon començament per Cánovas i Sagasta, i fou continuat pels grans polítics de la Restauració.

En el cas concret de les Terres de l’Ebre, mentre el sufragi va ser censatari era evident que només podien controlar la política les classes benestants. Sánchez Cervelló posa com a exemple el cas de Benifallet, on residien més de 350 homes de més de vint-i tres anys i on només podien votar dinou persones. Quan, el 1881, s’estableix el sufragi universal masculí, els grans propietaris començaren a organitzar societats recreatives, formalment apolítiques, per garantir-se la preeminència social. Així trobem el Circulo Tortosino, la Unión Rapitense, la Sociedad Roquetense, etc. L’Església també va impulsar entitats d’aquestes característiques com la Sociedad Dertosense de Amigos del País, l?Academia de la Juventud Católica, etc. Des de l’Església s’impulsaren també sindicats agrícoles i organitzacions de convivència entre patrons i obrers. També tingueren importància les entitats patronals i de defensa de la propoetat agrària, comercial i industrial, que foren potents nuclis d’influència política: La Asociación de Pescadores de Tortosa y San Carlos de la Rápita, Sindicato de Negociantes de Aceite, el Sindicato de Riegos del Delta Derecho del Ebro, la Comunidad de Regantes de Ulldecona, etc.

En acabar la darrera guerra carlista va governar el partit conservador, mentre que el partit liberal no accedí al poder fins al 1881. Aleshores modificaren la Llei Electoral i establiren el sufragi universal masculí. Llavors els grans propietaris començaren a organitzar societats recreatives, formalment apolítiques, per garantir-se la preeminència social. La primera que es creà, el juliol de 1876, fou el Circulo Tortosino, hereu d’un anterior que funcionava abans del Sexenni i al qual pertanyia l’elit més depurada de sinyors. Després la febre associativa s’estengué per altres poblacions.

L’Església també donà suport i impulsà entitats d’aquestes característiques. La primera fou la Societat Dertosense de Amigos del País, creada a finals de novembre de 1876, però també continuadora d’una altra d’homònima. Però l’Església acaronà l’Academia de la Juventud Católica, que ja havia sorgit al 1869 per combatre el creixent laïcisme, però que, llavors, fou tancada per ordre governativa. En l’acte d’inauguració, al 1877, encapçalat pel bisbe Vilamitjana, hi intervingueren destacats dirigents dels partits carlista i conservador l’àmbit ideològic dels quals no s’abandonaria fins a la guerra de 1936. L’Academia tenia escoles i organitzava activitats teatrals, musicals, vetllades literàries, etc.

L’any 1880 també es creà el Circulo Católico de Obreros per enquadrar el moviment sindical, i fou l’embrió dels sindicats catòlics que sorgiren a començaments del segle XX. Des de l’església s’impulsaren també sindicats agrícoles i organitzacions de convivència entre patrons i obrers com les de diferents pobles: Arnes, Ascó, Batea, Amposta, Vilalba…

També tingueren especial importància les entitats patronals i de defensa de la propietat agrària, comercial i industrial, que foren potents nuclis d’influència política. Entre aquestes podem destacar: La Asociación de Pescadores de Tortosa y San Carlos de la Ràpita. San Pedro, el Banco de Tortosa, la Unión Agrícola, el Sindicato de Riegos del Delta Derecho del Ebro…

La crisi econòmica de 1866 afectà profundament les Terres de l’Ebre, la situació s’agreujà al 67 i al començament del 68 es parlà de l’existència de misèria entre les capes populars de la població. Quan es produí el pronunciament de Prim a Catalunya es va tardar a reaccionar, principalment perquè s’estava escarmentat dels fracassos anteriors i perquè aquí predominava el federalisme i l’aixecament era simplement progressista. A partir de la derrota d’Alcolea es comencen a fer tota una sèrie de juntes revolucionàries. El 30 s’instaurà la Junta Revolucionària de Tortosa, que tindrà un caràcter fortament federalista i radical, coincidint amb la manera d’actuar d’altres juntes de la perifèria, com ara les de Reus i Barcelona. Juntes semblants sortiren en altres poblacions de la contrada.

La Junta de Tortosa prengué una sèrie de decisions que afectaren a tot el territori i ben aviat s’enfrontà a l’Església per les seves mesures anticlericals, com la prohibició de processons i actes religiosos públics i la destitució dels rectors del Perelló i Amposta. El 9 de novembre de 1868, secundant les iniciatives del govern central, va suprimir els convents de monges. El bisbe Vilamitjana va protestar enèrgicament al ministre de Gràcia i Justícia i va reclamar la devolució del Seminari que també havia estat confiscat.

En aquesta època també es produeixen el famós Pacte Federal de Tortosa i la Tercera Guerra Carlista (vegeu pàgines adjuntes). Després de l’elecció d’Amadeu de Saboia, carlistes i republicans, per diferents motius, es col·ligaran en les eleccions de principis de 1871 i, al districte de Tortosa, les guanyaran davant dels partits del govern. La reacció d’aquests serà la d’empresonar els líders i clausurar els centres respectius, però ambdós partits continuaran augmentant la seua força, com es demostrarà l’any següent, quan tornaran a guanyar les eleccions i a l’altre, quan s’implantarà la República.

Proclamada la República el 21 de febrer de 1873, els republicans tortosins restaran immobilitzats a l’interior de la ciutat a causa de la pressió carlista. Això portarà grans enfrontaments entre els mateixos republicans i l’Església. Es tornarà a revifar la Milícia Nacional. Esgotada la República per les dissensions internes, per la guerra de Cuba i es insurreccions carlistes i cantonals, bona part dels polítics hispans es decantaran per la via de la restauració dels borbons.

A la fi de 1874 les coses començaren a anar malament per als carlistes, els quals sofriren algunes derrotes importants a llocs com Masdenverge i la Sénia. Amb la restauració d’Alfons XII (desembre de 1874) molts monàrquics que donaven suport als carlistes van deixar de fer-ho, els republicans hagueren d’abandonar els ajuntaments i es va dissoldre la Milícia Nacional. Finalitzava així l’intent de renovació democràtica del país.

D’aquesta època és el famós Pacte Federal de Tortosa, signat el 18 de maig de 1869, entre altres per figures tan destacades com Valentí Almirall i Anselm Clavé. A Tortosa es van reunir representants federalistes de Catalunya, el País València i l’Aragó per reivindicar una forma federal de govern en el moment en què es debatia la Constitució a les Corts. Es reivindicaven els tradicionals territoris històrics de la Corona d’Aragó.

Pactes semblants es multiplicaren per altres llocs de l’estat i conclogueren en un Pacte General signat a Madrid el 30 de juny del mateix any. Aprovada la constitució de caràcter monàrquic de 1869, els republicans decebuts començaren a preparar la insurrecció armada.

El govern unionista, amb l’excusa de controlar els carlistes, prendrà una sèrie de mesures que aniran dirigides també a controlar el perill republicano-federal. Al setembre, i amb ocasió dels aldarulls promoguts a Tarragona i Tortosa per la detenció del general republicà Pierrad, el governador de Tarragona dissoldrà les milícies, mentre el revoltat Bes (alcalde de la Junta Revolucionària) i els seus partidaris no tindran altre remei que exiliar-se a França. La insurrecció havia esclatat a les envoltes de Gandesa i estava formada per uns dos mil federalistes d’aquestes terres, principalment de Tortosa.

El nomenament d’Amadeu de Saboia provocarà en aquestes terres unions abans insospitades: republicans i carlistes es presentaran coalitzats a les eleccions del març de 1871 i guanyaran a la circumscripció de Tortosa.

Proclamada la República el 21 de febrer de 1873, els republicans tortosins restaran immobilitzats a l’interior de la ciutat a causa de la pressió carlista. Això portarà grans enfrontaments entre els mateixos republicans i l’Església. Es tornarà a revifar la Milícia Nacional. Esgotada la República per les dissensions internes, per la guerra de Cuba i es insurreccions carlistes i cantonals, bona part dels polítics hispans es decantaran per la via de la restauració dels borbons.

La guerra dels Set Anys és la més sagnant de tot el segle XIX. Reduir-ne la causa a les lluites dinàstiques és simplificar-la molt. Moltes són les causes que l’expliquen: l’enfrontament camp-ciutat com a conseqüència del procés d’industrialització de l’estat espanyol i, més concretament, del cas català; la lluita entre dues concepcions de vida, la tradicional i la  renovadora, liberalisme contra absolutisme, però també foralisme contra centralisme, etc., tot propiciat per una societat en crisi, però vitalista.

Tots els factors anteriors trobaran a les nostres terres el marc ideal: els Ports de Tortosa amb la seva fragmentada estructura, la vall del riu, les altes planúries de l’Aragó, els penjats del Maestrat… indrets poblats de gent que vivia aferrada a un cicle de vida  dependent de la dura natura. Aquesta gent lluitarà contra les forces impersonals que venien de la ciutat i que volien implantar una nova manera de viure que, de moment, no augurava res de prometedor. Un home serà el paradigma tràgic d’aquesta terra i d’aquesta guerra: Ramon Cabrera. De fet, aquí la primera guerra carlista es coneix com la guerra de Cabrera.

La guerra i les seves crueltats s’estenen per tot el territori. Foren saquejats terres i camps, com Paüls que fou cremat l’any 1836 per les tropes liberals com a represàlia, o la Sénia, que va veure horroritzada com els carlistes executaven i estimbaven els presoners liberals pel mirador que hi ha al costat de la plaça, l’any 1837. Les venjances van ser moneda habitual, així ho testifiquen l’assassinat de la mare de Cabrera i la mort de tres dones liberals en represàlia. Al costat dels desastres, les brillants batalles i els fets heroics, com la derrota de la columna Iriarte, prop d’Ulldecona i la brillant acció de davant Nogueras i Borso de Carminati (Maella, 1838) de part del mateix Cabrera, la derrota dels carlistes de Torner prop d’Alfara, o els sis setges de Gandesa, la qual fou evacuada pels gandesans el 2 de març de 1838, refugiant-se a Mequinensa, d’on no retornaren fins el 1840; les marxes i les contramarxes, com l’expedició reial de Carles V i el seu pas de l’Ebre per Xerta; les lluites pintoresques pel riu i a la desembocadura com les protagonitzades pel padastre de Cabrera, Felip Calderó.

I com a fons de tot plegat, els brots epidèmics de 1832, 33 i la gran epidèmia de 1834. Anys difícils que, aquí, no veurien el seu acabament fins un any després del conveni de Bergara, quan Cabrera va traspassar la frontera.

La segona guerra (1846-49) tingué poca importància, bàsicament per culpa dels efectes del cansament de la gent que havia suportat tant la primera guerra com les partides soltes que van quedar en acabar aquesta. Malgrat tot es produïren alguns enfrontaments com el de Tivenys, on sortiren malparats els carlins, o la sorpresa a les Salines dels Alfacs de part de Tallada i 40 homes més.

Un altre fet de ressonància relacionat amb el carlisme, encara que de poques conseqüències, fou l’Ortegada, protagonitzada pel capità general de les Balears Jaime Ortega, que la matinada del 2 d’abril de 1860 desembarcà als Alfacs i al Fangar i que, el dia 3, quan estava de camí a Ulldecona, més concretament a la Creu del Coll, sofrí un amotinament de la tropa que acabà amb la fugida del comte de Montemelín (Carles VI), el seu germà i el general Elio, entre d’altres. L’expedició tractava de fer un cop d’estat i entronitzar Montemelín i sembla que comptava amb suports importants.

Al territori es produeixen insurreccions carlistes anteriors a l’esclat de la 3a guerra Carlista (1872-76) perquè la zona estava plena de juntes carlistes que comptarien amb el suport de part del clergat. Al començament de 1872, preparen un nou alçament militar que, en aquesta ocasió, triomfarà. La Tercera Guerra Carlista fou molt menys cruenta que la Primera i tot es reduí a petites topades sense gran importància. En general els carlistes dominaven les terres més inaccessibles i els liberals la plana i les grans poblacions.

En proclamar-se la República l’11 de febrer de 1873, els carlistes accentuaren la seva oposició bloquejant infructuosament Tortosa, però conquerint Amposta i altres poblacions. Destacaren dirigents com Cucala, Segarra i Vallès, de menys transcendència que el vell Cabrera. Unes de les accions més freqüents dels carlistes eren tallar la via del ferrocarril i interceptar el trajecte del riu. Pel costat liberal podem destacar el batalló de voluntaris de Gandesa, dit Guies de Gandesa, fet amb gent de la Terra Alta i de la Ribera.

A la fi de 1874 les coses començaren a anar malament per als carlistes, els quals sofriren algunes derrotes importants a llocs com Masdenverge i la Sénia. Amb la restauració d’Alfons XII (desembre de 1874) molts monàrquics que donaven suport als carlistes van deixar de fer-ho.El 20 d’abril de 1875 els carlistes sofriren una gran derrota a Xerta i el 23 de juny es rendí Miravet, el seu darrer baluard. El juliol es donava per acabada la guerra.

Davant la proximitat de les tropes napoleòniques, el 29 de maig de 1808 es produeix un aixecament a Tortosa que prendrà com a primera mesura l’enviament de voluntaris a ocupar el castell de Sant felip al Coll de Balaguer, clau geoestratègica de defensa de la zona. També es va nomenar una Junta de Salvació i defensa per prendre mesures, la primera de les quals va ser recaptar cabals per preparar la defensa d’aquestes terres.

El 7 de juny, quan els francesos entraren pacíficament a Tarragona, esclatà a Tortosa un motí popular que acabà amb el governador militar del corregiment i el seu assessor, creient que conspiraven contra els patriotes. Aquests motins, comuns en començar la guerra, reflectien també els desajustos socials i econòmics del moment. Després de la creació de la Junta Superior de Catalunya (18 de juny de 1808), la Junta de Defensa tortosina intentà coordinar els esforços de la gent del territori. El desembre de 1809 són enviades deu companyies de paisans per socórrer Girona que estava assetjada (2 d’Ulldecona, 5 de Tortosa i les altres formades per gent del Perelló, Tivenys, Alcanar i la Sénia).

Aquell mateix any, Ferran Navarro, regidor tortosí és elegit diputat per a les corts de Cadis i comencen els preparatius de Suchet per conquerir la capital, plaça forta i clau de les comunicacions entre València, Catalunya i Aragó. Suchet vol fer el mateix que faria Franco al segle següent separar Catalunya de València. Suchet va establir el seu quarter general a Móra, que disposava de duana fluvial des del segle XVIII.

A la fi, el 2 de gener de 1811, Tortosa va capitular. Entre mig s’havien produït algunes topades importants entre les tropes napoleòniques i els patriotes. Cal destacar, entre d’altres, la batalla d’Ulldecona. L’ocupació va ser dura i el territori, sobretot el muntanyós, era poc segur per als francesos. Capitostos guerrillers com Josep Rambla i el seu lloctinent Bernat Borràs mai van deixar de fustigar els francesos. A la Terra Alta es produïren topades i morts a diferents indrets (Bot, Caseres…)

Napoleó incorporà Catalunya i algunes terres de la Franja a França. Tortosa fou eliminada com a corregiment i incorporada al departament de les Boques de l’Ebre, on fou considerada com a cap del districte o arrondissement de Tortosa amb la següent divisió: Tortosa-est, Tortosa-oest, Batea, Móra d’Ebre i Ulldecona.

Des del juliol de 1813, Suchet anirà retrocedint en direcció a França i només deixarà alguns punts amb guarnicions, cas de Tortosa, la qual no serà abandonada fins després de l’armistici Suchet-Wellington, ja en ple any 1814.

Les desamortitzacions van constituir el fet econòmic més important del segle XIX a Espanya. Aquest procés suposarà el transvasament de milers de propietats rústiques i urbanes, la pèrdua d’una gran part del patrimoni de l’Església i dels municipis i l’aparició d’una burgesia compradora dels béns desamortitzats. Durà des de finals del segle XVIII fins al començament del segle XX i hi destaquen dos moments, la desamortització de Mendizabal (que s’inicia el 1836) i la de Madoz (que s’inicia el 1855). Al primer es venen les terres de l’Església que, en aquestes terres, era, amb gran diferència, la major propietària.

Baix Ebre                            2.669,5 ha

Montsià                              1.244,7  ha     (38,6% dels béns rústics de l’església a la província quan només són el 27% del territori provincial)

La majoria de les terres pertanyien al clergat regular (cistercencs de Benifassà, carmelitans de Sant Hilari de Cardó.

El clergat regular també posseïa un nombre important de béns immobles urbans, destacant els que pertanyien als carmelitans descalços, els dominicans i els trinitaris calçats.

A nivell municipal les propietats rústiques de l’Església eren especialment extenses en els municipis del Perelló, Benifallet i la Sénia. Cal remarcar que moltes d’aquestes terres no estaven conreades i només eren aprofitables per a l’extracció de fusta i per les pastures. El valor de totes les propietats venudes va ser especialment important a Tortosa, a causa del valor d’alguns dels immobles i pel fet de ser seu episcopal.

La majoria de convents del clergat masculí canviarà de mans i s’empraran per a altres finalitats. No passa el mateix amb les propietats i els convents del clergat femení que de moment no es vendran. Les esglésies tots els convents van seguir sent llocs de culte.

A la desamortització de Madoz es van vendre béns eclesiàstics, de l’estat, dels ajuntaments, de la beneficència, etc. Només estenen calculades les vendes dels dos primers anys i van ser molt més reduïdes que les del primer període, però malgrat tot vam seguir sent una part important dins de la província. En aquesta segona etapa ja es van vendre propietats del clergat regular femení. La desamortització es perllongarà durant mig segle més del qual no es tenen dades, però evidentment van tenir molta importància i, juntament amb aquests dos primers períodes, van contribuir a afaiçonar la nova estructura social (la burgesia local referma el seu poder) i la nova distribució de la propietat de la terra.

L’activitat agrícola continua sent la predominant en aquest segle. S’incrementen les terres de conreu als pobles de secà gràcies a la vinya i a les plantacions d’oliveres i garrofers que hom farà després de desermar, tot arrencant el taperot. La fil·loxera va fer molts estralls a la comarca de la Terra Alta, la qual es va veure fortament despoblada des del 1899.

Però el fet fonamental dins de l’agricultura seran els primers intents reeixits d’augmentar la superfície regada. Durant la primera meitat de segle el número de sínies augmentà considerablement al territori. També és lloable l’intent d’Ulldecona de fer un pantà al riu Sénia que, malauradament, no es podria realitzar fins al segle XX. Però serà a la segona meitat quan tindrà lloc el fenomen més significatiu de tota la història agrícola moderna d’aquestes terres: la introducció definitiva i l’expansió del conreu de l’arròs, gràcies a la construcció del canal de la Dreta de l’Ebre, que entrarà en funcionament el 1857. Projectat originàriament des de l’assut de Xerta fins Amposta per alimentar el Canal de Navegació que, des d’aquesta ciutat, havia d’arribar a la Ràpita, fou molt aviat transformat en canal de reg perquè la navegació resultà ser un fracàs. La prolongació de l’esmentat Canal de la Dreta fins a la gola de Migjorn, l’autorització definitiva del vedat arrosser el 1868 i la construcció de nombroses sèquies i desaigües permeteren la difusió del conreu de l’arròs per tot el delta dret, el qual ha estat el motor de creixement dels seus pobles durant tot un segle.

La fusta dels boscos del territori seguia emprant-se per a la construcció. Els ramats d’ovelles del Baix Aragó continuaven baixant a l’hivern en busca de les herbes de les planes, sobretot dels termes de Tortosa i Amposta.

Tortosa era la capital de la província marítima de Tortosa que anava des del Coll de Balaguer fins a Peníscola. Aquests límits s’estenien també 13 llegües dins de l’Ebre, fins a Riba-roja. Les espècies més importants que es pescaven eren la saboga i la llamprea.

Quan a la indústria de mitjan segle es basava, sobretot, en la transformació de productes del camp. Havia molins fariners i oliers a quasi tots els pobles. Trobem terrisseries a diferents pobles com Ulldecona, Tivenys, Tortosa; fàbriques de terrissa fina i guix a Amposta, on també n’hi havia una d’extracte de regalèssia; Tortosa tenia fàbriques de sabó fluix i sosa, de teixits de cotó i pells i una de vidre; també havia fàbriques de paper a la vora dels rius, sobretot del Sénia… Seguien fent-se treballs artesanals d’una certa importància, sobretot als pobles d’interior, com ara l’elaboració de la palma a Paüls i Mas de Barberans i d’espardenyes a Alcanar.

La indústria extractiva era poc significativa destacant, en canvi, l’ús de minerals per a la construcció: argila, calç, guix, jaspi, etc Cal considerar, encara, la importància de les salines del Delta, administrades directament per l’estat des del segle XVIII.

El comerç se centrava principalment a Tortosa que exportava els productes del terreny i reexportava el blat de l’Aragó. Les importacions més quantioses eren les de peix salat i, fins a la dècada dels 60, d’arròs. El trànsit del port fluvial de la ciutat era d’un 1.000 vaixells a l’any, i les embarcacions construïdes a les seues drassanes en el període 1844-48 foren 114. Els ports de la Ràpita i de l’Ametlla eren més modestos, i els de les Cases i l’Ampolla només eren de pesca. Una part del comerç tenia lloc en les diverses fires que es feien a les principals localitats.

La guerra del Francès afectà negativament la demografia de les Terres de l’Ebre. Zona de pas de nombroses forces militars i escenari de violentes lluites era inevitables que la seva producció es veiés malmesa. A la memòria estadística del Prefecte del departament de les Boques de l’Ebre,Villeneuve, s’avaluaven les pèrdues de la població del corregiment de Tortosa en unes 9.000 persones (s’hi compten també les persones que van abandonar la zona per por als efectes de la guerra.

La trilogia de la mort tornà a passar comptes durant la primera meitat del XIX: les sequeres van ser freqüents, igual que les gelades i les riuades; la febre groga va fer la seva aparició l’any 1821, el còlera ho fa al 1834 (també al 32 i 33); les guerres van castigar durament el territori i a les morts ocasionades directament pels enfrontaments cal sumar-hi les morts ocasionades per la repressió i la carestia.

En finalitzar aquesta meitat de segle semblava que la situació s’arreglaria quan, el 1854, torna a fer acte de presència el còlera i, en aquesta ocasió, amb més virulència que als anys 30. El 1857 tenim les dades del primer cens modern de població que es realitza a Espanya. Les dades que apareixen per al Montsià i el Baix Ebre són bastant més altes que les que havia aportat Madoz, la qual cosa sembla respondre a l’expansió definitiva de la colonització de les planes interiors. Molts pobles s’independitzen per aquestes dates. També pot respondre al fet que les dades es fan amb mètodes més exhaustius. Sigui per una cosa o per l’altra, cal concloure que la primera meitat del segle XIX –sobretot en les darreres dècades- és un període de creixement i això malgrat les desgràcies que cauen damunt el territori. Aquest creixement seguirà en augment al llarg de la segona meitat de segle

Un fenomen a considerar és la important presència del paludisme al territori comprés entre Tortosa i el mar, és a dir, a l’àrea del Delta. És tractava d’un mal endèmic, com ho eren també les febres terciàries i quaternàries;. L’any 1861, els efectes d’aquesta infermetat arriben a la  mateixa ciutat i l’ajuntament va acabar per pronunciar-se tot prohibint les incipients plantacions d’arròs a la marge dreta de l’Ebre.

Pel que fa a les avingudes del riu cal esmentar, al llarg del segle XIX, les de 1825, 1845, 1853 (quan assolí una altura de 8,09 metres sobre el nivell normal ), 1866 (7,88 m), 1871 i 1884. Quan el nivell del riu superava els quatre metres d’altura, inundava totes les hortes entre Xerta i el Delta, i en passar dels 5,50 metres, anegava els carrers de Tortosa que quedaven sota una crosta de llims i fangs que tardava anys en ser totalment eliminada. Les aigües estancades romanien durant dies i dies i els perills d’infeccions eren constants.