La guerra dels Set Anys és la més sagnant de tot el segle XIX. Reduir-ne la causa a les lluites dinàstiques és simplificar-la molt. Moltes són les causes que l’expliquen: l’enfrontament camp-ciutat com a conseqüència del procés d’industrialització de l’estat espanyol i, més concretament, del cas català; la lluita entre dues concepcions de vida, la tradicional i la  renovadora, liberalisme contra absolutisme, però també foralisme contra centralisme, etc., tot propiciat per una societat en crisi, però vitalista.

Tots els factors anteriors trobaran a les nostres terres el marc ideal: els Ports de Tortosa amb la seva fragmentada estructura, la vall del riu, les altes planúries de l’Aragó, els penjats del Maestrat… indrets poblats de gent que vivia aferrada a un cicle de vida  dependent de la dura natura. Aquesta gent lluitarà contra les forces impersonals que venien de la ciutat i que volien implantar una nova manera de viure que, de moment, no augurava res de prometedor. Un home serà el paradigma tràgic d’aquesta terra i d’aquesta guerra: Ramon Cabrera. De fet, aquí la primera guerra carlista es coneix com la guerra de Cabrera.

La guerra i les seves crueltats s’estenen per tot el territori. Foren saquejats terres i camps, com Paüls que fou cremat l’any 1836 per les tropes liberals com a represàlia, o la Sénia, que va veure horroritzada com els carlistes executaven i estimbaven els presoners liberals pel mirador que hi ha al costat de la plaça, l’any 1837. Les venjances van ser moneda habitual, així ho testifiquen l’assassinat de la mare de Cabrera i la mort de tres dones liberals en represàlia. Al costat dels desastres, les brillants batalles i els fets heroics, com la derrota de la columna Iriarte, prop d’Ulldecona i la brillant acció de davant Nogueras i Borso de Carminati (Maella, 1838) de part del mateix Cabrera, la derrota dels carlistes de Torner prop d’Alfara, o els sis setges de Gandesa, la qual fou evacuada pels gandesans el 2 de març de 1838, refugiant-se a Mequinensa, d’on no retornaren fins el 1840; les marxes i les contramarxes, com l’expedició reial de Carles V i el seu pas de l’Ebre per Xerta; les lluites pintoresques pel riu i a la desembocadura com les protagonitzades pel padastre de Cabrera, Felip Calderó.

I com a fons de tot plegat, els brots epidèmics de 1832, 33 i la gran epidèmia de 1834. Anys difícils que, aquí, no veurien el seu acabament fins un any després del conveni de Bergara, quan Cabrera va traspassar la frontera.

La segona guerra (1846-49) tingué poca importància, bàsicament per culpa dels efectes del cansament de la gent que havia suportat tant la primera guerra com les partides soltes que van quedar en acabar aquesta. Malgrat tot es produïren alguns enfrontaments com el de Tivenys, on sortiren malparats els carlins, o la sorpresa a les Salines dels Alfacs de part de Tallada i 40 homes més.

Un altre fet de ressonància relacionat amb el carlisme, encara que de poques conseqüències, fou l’Ortegada, protagonitzada pel capità general de les Balears Jaime Ortega, que la matinada del 2 d’abril de 1860 desembarcà als Alfacs i al Fangar i que, el dia 3, quan estava de camí a Ulldecona, més concretament a la Creu del Coll, sofrí un amotinament de la tropa que acabà amb la fugida del comte de Montemelín (Carles VI), el seu germà i el general Elio, entre d’altres. L’expedició tractava de fer un cop d’estat i entronitzar Montemelín i sembla que comptava amb suports importants.

Al territori es produeixen insurreccions carlistes anteriors a l’esclat de la 3a guerra Carlista (1872-76) perquè la zona estava plena de juntes carlistes que comptarien amb el suport de part del clergat. Al començament de 1872, preparen un nou alçament militar que, en aquesta ocasió, triomfarà. La Tercera Guerra Carlista fou molt menys cruenta que la Primera i tot es reduí a petites topades sense gran importància. En general els carlistes dominaven les terres més inaccessibles i els liberals la plana i les grans poblacions.

En proclamar-se la República l’11 de febrer de 1873, els carlistes accentuaren la seva oposició bloquejant infructuosament Tortosa, però conquerint Amposta i altres poblacions. Destacaren dirigents com Cucala, Segarra i Vallès, de menys transcendència que el vell Cabrera. Unes de les accions més freqüents dels carlistes eren tallar la via del ferrocarril i interceptar el trajecte del riu. Pel costat liberal podem destacar el batalló de voluntaris de Gandesa, dit Guies de Gandesa, fet amb gent de la Terra Alta i de la Ribera.

A la fi de 1874 les coses començaren a anar malament per als carlistes, els quals sofriren algunes derrotes importants a llocs com Masdenverge i la Sénia. Amb la restauració d’Alfons XII (desembre de 1874) molts monàrquics que donaven suport als carlistes van deixar de fer-ho.El 20 d’abril de 1875 els carlistes sofriren una gran derrota a Xerta i el 23 de juny es rendí Miravet, el seu darrer baluard. El juliol es donava per acabada la guerra.