Detruïda la República per la incapacitat dels propis republicans i reinstaurats els Borbons pel cop d’estat de Martínez Campos, el jove Alfons XII començava el seu curt regnat El cervell de l’operació del retorn del monarca i del sistema polític que se’n derivaria era Canovas del Castillo, qui es preocupà d’elaborar la Constitució de 1876 de llarga durada.

Aquest sistema suposà la tornada al poder de les forces sociopolítiques que ja l’havien monopolitzat abans del Sexenni. Els dos partits que es formaren, liberals i conservadors, eren organitzacions de notables, no de masses, i les seves diferències eren de matís. Les altres forces quedaran fora d’aquest sistema bipartidista conformant l’oposició: a la dreta els carlistes i a l’esquerra els republicans i els socialistes.

Els partits opositors sempre van ser minoritaris al Parlament. El joc polític estava mediatitzat per la Llei Electoral de 1878, que establí el sufragi censatari, pel qual sols votaven el 5% de la població. Els petits empresaris, els petits comerciants, els pagesos i els obrers no tenien dret a vot. A tall d’exemple, sabem que a Benifallet només podien votar 19 persones, quan hi residien més de 350 homes de més de 23 anys. Però més greu encara era la manipulació de l’escrutini a través dels cacics, els homes forts del govern als diferents districtes.

En acabar la darrera guerra carlista va governar el partit conservador, mentre que el partit liberal no accedí al poder fins al 1881. Aleshores modificaren la Llei Electoral i establiren el sufragi universal masculí.

La Restauració va portar pau a més de quaranta anys de violència, però no va calmar el malestar ni la misèria general que hi havia en aquestes comarques. Testimoniatge d’això són els aldarulls que es produïren a Jesús els mesos de març i juny de 1878, com a protesta contra els repartiments municipals i, més endavant, amb l’assassinat de diversos recaptadors d’impostos a la zona de la Sénia.

Les terres de l’Ebre es trobaven dividides en dos districtes electorals, separats pel riu: el de Tortosa, que comprenia una gran part del Baix Ebre, un tros de la Ribera d’Ebre i del Priorat i Vandellòs i el de Roquetes, que comprenia el Montsià i una part de la Terra Alta. En el districte de Tortosa i malgrat l’alternança típica de partits que hi predominà fins l’eclosió de la figura de Marcel·lí Domingo i dels republicans l’any 1914 no hi faltaren les picabaralles més o menys serioses que alguna vegada acabaren en sang, com succeí a les eleccions de 1899 quan, a Tortosa, hi hagué quatre morts i alguns ferits.

L’any 1914, Domingo guanyarà per un estret marge al candidat oficial, Salvador Samà de Sarriera. Des d’aquesta data i fins el 1923 el domini dels republicans i el seu líder es perllongarà amb la sola interrupció de l’any 1920.

Pel que fa a la Lliga Regionalista, és clara la poca implantació que aconseguí en aquestes terres, malgrat figures tan dinàmiques com Mestre i Noé i tenir un diari portaveu, “La Veu de la Comarca”, dirigit pel mateix Mestre. Finalment, i com a fet anecdòtic, cal ressenyar la participació a les eleccions de 1905 de Pablo Iglesias, que es presentà pel PSOE i només aconseguí 9 vots.

El districte de Roquetes fou, primer, feu del tortosí Albert Bosch i Fustegueres, del partit Conservador, que posteriorment serà ministre de Foment. Després passà a ser feu dels liberals, primer en la persona de Vicent López Puigcerver, i després per Manuel Kindelán de la Torre, que dominà des de 1910 a 1923. res no pogueren aconseguir en aquest districte regionalistes i republicans. El mateix Marcel·lí Domingo, que havia estat mestre a Roquetes durant molts d’anys, ho intentà el 1910 i fracassà. El mateix li va passar a Lluís Companys Jover, que s’hi presentà pels republicans a les eleccions de 1916.