La postguerra va ser un període dur, caracteritzat per l’esforç en la recuperació econòmica i l’estraperlo de l’època del racionament. Lògicament ho va ser més per als perdedors que hi afegiren la repressió, el silenci o l’exili. No faltaren les mostres d’oposició al sistema, representades els primers anys pel fenomen dels maquis.
Amb el nou règim es recompongueren, en part, les velles estructures caciquils combatudes al llarg del segle i que, ara, cresqueren a l’escalf dels favors polítics. L’estructura social se modificarà i diversificarà: nous grups de rics procedents de l’estraperlo, pèrdua de jornalers al camp i augment del proletariat industrial, noves classes mitjanes no agràries, etc.
La manca d’infraestructures, d’equipaments i de dinamisme burgès va fer que en la dècada dels seixanta i principis de la del setanta no s’aconseguís una veritable industrialització. Les transformacions econòmiques de finals del període es donen lligades a l’avicultura (granges, pinsos…) i a la indústria agroalimentària en general, a les transformacions al Delta, a l’expansió de la indústria del moble i a una progressiva ampliació d’equipaments, en especial de les vies de comunicació que juntament amb la ruptura de l’aïllament cultural (joves a la universitat, etc.) van possibilitar l’apertura d’aquestes terres al món exterior.
Malgrat aquests avenços, les comarques de l’Ebre entren a la dècada dels setanta en un procés d’accelerada disgregació. Mancades d’un lloc central contundent, cadascuna de les localitats d’aquestes terres s’orientava en direcció cap a les grans poblacions més pròximes com ara Reus, Lleida o Vinaròs.
La cultura i l’art al territori durant el franquisme es van caracteritzar per la dualitat pròpia de la resta de l’estat. Personatges com Enric Bayerri o Manuel Beguer representen la cultura des d’actituds col·laboracionistes amb el règim. D’altres com Joan Baptista Manyà adoptaren postulats progressistes o catalanistes que els portaren a un cert ostracisme. La creació de la revista Géminis, l’any 1952, va marcar un canvi d’orientació cultural que s’endinsava en els camins de la modernitat. Aquesta seria complementada en l’àmbit artístic amb creadors joves com els pintors sorgits d’institucions com el Cercle Artístic o el Club Universitari.
