La postguerra va ser un període dur, caracteritzat per l’esforç en la recuperació econòmica i l’estraperlo de l’època del racionament. La reconstrucció d’immobles urbans i el redreçament de camps abandonats concentraren els esforços dels primers anys. Per als perdedors les sortides van ser l’exili i el silenci. L’abundància de productes bàsics (arròs, oli…) i la proximitat relativa als nuclis industrials importants afavoriren la pràctica de l’estraperlo que va enriquir certs grups locals que es van incorporar als qui havien disposat del poder tradicional. Preponderància del paper d’Amposta i Deltebre.
La manca d’infraestructures, d’equipaments i de dinamisme burgès va fer que en la dècada dels seixanta i principis de la del setanta no s’aconseguís una veritable industrialització. La il·lusió regeneracionista del territori només es va viure de 1965 a 1973, però res va esdevenir en ferm: a mesura que passaven els anys es feia més patent l’aïllament del grup de poder, mentre augmentaven les crítiques per presumptes o reals corrupteles de les capelletes franquistes. Dos fets puntuals assoleixen tota una significació simbòlica: l’enderrocament d’un túnel de la línia ferroviària de l “Val de Zafán” que no s’arribaria a arranjar i la clausura del carrilet de la Cava.
La població activa es va anar diversificant: els jornalers del camp van donar lloc al proletariat industrial, en general poc conflictiu; van augmentar les classes mitjanes no agràries, etc.
Les transformacions de finals del període es donen lligades a l’avicultura (granges, pinsos…) i a la indústria agroalimentària en general, a les transformacions al Delta, a l’expansió de la indústria del moble i a una progressiva ampliació d’equipaments, en especial les vies de comunicació que juntament amb la ruptura de l’aïllament cultural (joves a la universitat, etc.) van possibilitar l’obertura de les nostres terres.
Malgrat aquests avenços, les comarques de l’Ebre entren a la dècada dels setanta en un procés d’accelerada disgregació. Mancades d’un lloc central contundent, cadascuna de les comarques-o parts d’aquestes- s’orienta en la direcció que li resulta més fàcil.