Espero que perdre tres avions en dos dies no sigui un record Guiness perquè em faria molta vergonya. Teòricament ja hauria de ser fora de Bangkok però encara no he pogut i estic començant a dubtar si mai podré, i això que per aquí no hi ha cap amenaça de núvol volcànic. Primer volia anar a Calcuta el diumenge i des d’allà anar pujant amb autobús fins a Nepal, però quan vaig anar a recollir el visat el divendres, després d’haver fet els tràmits la setmana passada, em van dir que m’havien de fer una entrevista el dilluns abans de donar-me’l perquè era periodista, així que vaig perdre el vol que havia comprat pel diumenge.

Em fa gràcia que un país tercermundista posi tantes traves a estrangers que al cap i a la fi el que faran serà gastar-se diners als negocis locals. Així que vaig decidir no tornar a perdre més el temps i la paciència en aquelles oficines i agafar un vol cap a Nova Delhi i d’allà a Nepal amb la mateixa companyia, així m’estalviava el visat. Però el vol de Nova Delhi m’ha marxat davant els nassos i com a conseqüència he perdut el de Nepal també. I això que aquest cop anava bé de temps, havia embarcat la maleta i em dirigia a la porta amb tres quarts d’hora d’antelació, però un altre cop més m’havia de trobar amb un contratemps. Al control d’immigració hi treballaven les persones més lentes que hi ha al món i vaig haver d’esperar mitja hora abans no pogués passar, com si segellar passaports fos una cosa complicadíssima. Ja anava just de temps, havia de passar el control de seguretat i, fent cas a la llei de Murphy, la meva porta havia de ser la més llunyana de tot l’aeroport (mig quilòmetre sense exagerar). Pel camí veia que als panells posava LAST CALL al meu avió i quan finalment vaig arribar… la porta acabava de tancar, en l’únic dels gairebé vint avions agafats fins ara que surt a l’hora exacte (més llei de Murphy). En aquest moment em vaig tornar boig i vaig cagar-me en tot, però sobretot en els controls burocràtics, que de fet han estat els que m’han privat d’arribar al Nepal. El món seria molt més bonic sense aquestes pallassades. Si pogués demanar un desig a algun geni, si mai algú molt important em degués un favor, si mai arribés a poder incidir en el sistema… tinc molt clar què és el primer que faria: enviar a prendre pel cul la P____ BUROCRÀCIA.

M’he de quedar tota la nit a l’aeroport (i com podeu veure a la foto no és massa segur) i demà al matí parlar amb la companyia per mirar si puc agafar el següent vol. I intueixo que la cosa no serà fàcil. Em sembla que em resultaria més fàcil pujar l’Everest caminant des d’aquí que arribar a Kathmandu amb avió. Potser és un missatge diví que em diu que em quedi a Tailàndia tota la vida, que no em faria res però m’agradaria estalviar-me els diners dels vols i la mala llet que em provoca aquestes traves internacionals.