Aquests dies he estat per Bangkok, la capital de Tailàndia, ciutat que potser ha sonat darrerament als telenotícies per la revolta dels camises vermelles. La situació política de Tailàndia està en un moment delicat degut a la pressió de les classes populars tailandeses contra un govern corrupte que va ser escollit de forma fraudulenta mentre el rei del país, estimat per tothom, va perdent facultats com qualsevol altra persona de 82 anys, i l’exèrcit intenta calmar la crispació a base d’hòsties. És un resum molt breu (potser massa) del context dels fets que estan succeint a Bangkok.
Tots els morts i ferits es van produir la nit del dissabte de la setmana passada (jo vaig arribar dos dies més tard) en un moment de descontrol brutal on volaven pedres, bales i perdigons a tort i a dret sense sentit. Els camises vermelles estaven protestant al centre històric i turístic i el que va començar com una “festa” va acabar en un caos a la que va sonar el primer tret. Van passar 20 minuts i van caure una trentena de morts. Aquesta barbaritat va servir perquè l’exèrcit es negués a enfrontar-se al poble i el govern plantegés la dissolució i la convocatòria d’unes noves eleccions.
Encara no s’ha resolt del tot el problema, la protesta segueix en peu i és cert que hi ha alguns carrers tallats i ocupats pels camises vermelles i militars a cada cantonada observant el que passa, però no és el Rosari de l’Aurora ni molt menys. I és que entre mig hi va haver el Songkran, l’any nou tailandès, una festa tradicional que es basa en mullar a tot ésser viu que es mogui. Ho celebren fent una guerra d’aigua per tot el país, i els camises vermelles són els primers que no s’ho volen perdre. Es van canviar les escopetes per les pistoles d’aigua i la sang pel guix. I sort n’hi ha hagut. A la propera entrada parlaré d’aquesta peculiar festa i penjaré el vídeo.
Ara estic al nord de Tailàndia amb la Gina, una amiga de Manresa que estava a la Índia i amb la que m’he trobat a Bangkok. Ens hem estat a casa d’un indi i una tailandesa, el Gagan i la Dao, que ens han acollit molt amablement tot i ser uns convidats una mica “desastre”. Uns sants.
