Últimament m’estic aficionant molt a un esport molt interessant: el surf. Sempre l’havia vist com un esport de “pijos” i “nens de papà” que s’havien avorrit dels altres esports convencionals i buscaven diferenciar-se de la gent del carrer anant a platges poc assequibles i fardant de la seva equipació Billabong. Com sempre, algú va exprimir idees abanderades amb elitisme per treure’n pessic, però això no treu que sota aquesta farsa hi hagi un rerefons molt més pur. Els surfistes de tota la vida ignoren completament tots aquests tòpics i modes que intenten imitar els rics europeus i americans, simplement es limiten a gaudir d’aquest esport. Inclús el més pobre d’aquí Hawai té una taula i aprofita que el mar encara és gratis per entretenir-se una estona fent anar la taula de segona mà trenta vegades millor que qualsevol pijet que s’hagi gastat centenars d’euros en classes. En realitat el surf va començar com un mitjà de transport rudimentari dels indígenes polinesis d’aquí Hawaii, que nedant sobre simples fustes viatjaven d’illa a illa i aprofitaven la força de les onades per desplaçar-se més fàcilment. Més tard va servir com a eina per a establir l’estatus social: el surf servia com eina per diferenciar uns clans dels altres i per a retar-se i establir un guanyador davant qualsevol divergència que aparegués. Avui en dia nosaltres ho arreglem amb diners i força bruta, però en canvi pels hawaians del 1700 la cosa depenia de l’habilitat de cadascú amb una taula i una onada. Després va aparèixer un home que va marcar un abans i un després, que va popularitzar el surf alhora que es va convertir en un heroi per tots els hawaians: el Duke Kahanamoku. Aquest paio és la hòstia, no només va introduir el surf a Australia o Europa sinó que a més guanyava jocs olímpics, salvava vides, feia pel•lícules, intervenia en la política de Hawaii… fins i tot potser els seus polvos duraven hores! A partir d’aquest artista del màrqueting, el surf va anar guanyant adeptes i es va anar estenent per a tot arreu on hi havia costa (i els que no en tenien es van haver d’inventar l’snowboard o l’skate). Es van anar perfeccionant les taules, batejant els moviments, creant indumentàries i accessoris… i com comentava abans, s’ha acabat comercialitzant. Potser segueix aquesta dinàmica a molts llocs, però ara que sóc al lloc d’origen, m’he adonat que és de les activitats més compenetrades amb la natura i que manté més viva l’essència de l’esport. Conté molta esportivitat, ambició i netedat, perquè cadascú intenta superar-se a si mateix sense haver de perjudicar a l’altre. Manté una base social important perquè durant l’estona que no hi ha onades, que pot ser tot un matí sencer, els surfistes van petant la xerrada per matar el temps, fent el mateix que podrien estar fent a la sorra però sobre una petita barqueta i a l’aguait de qualsevol canvi de marea; això seria el bon “rollo” dels surfistes, del qual tant parlen. És un esport molt físic i cal molt d’esforç encara que no ho sembli, perquè cada dos per tres has de tornar nedant enrere per agafar les onades i no hi ha telefèrics com a les pistes de neu. I per acabar, és un esport totalment lliure: pots fer-lo sol o acompanyat, pots estar-hi cinc minuts o vuit hores, pots fer-lo sense saber-ne o sent un expert, pots fer el tonto per passar l’estona o fer mil i una filigranes… al cap i a la fi les onades són iguals per a tothom. I això és el millor i el pitjor de tot, que depens totalment de les onades. Estàs tu sol davant el mar, has d’estar compenetrat i en plena sintonia amb ell perquè sinó pots patir les conseqüències de la seva imprevisible superioritat. Per molta tècnica que tinguis, si aquell dia les onades no s’animen no aconseguiràs res, i a l’inversa. Aquesta és la gran diferència amb molts altres esports. Precisament aquests dies s’està celebrant al nord de l’illa la competició mes important del surf, la Triple Corona. I vaig anar a treure-hi el cap i realment n’hi ha per fer-s’hi mal si no has tingut molt tracte amb onades de quatre metres. I per més inri, poc després va començar a venir un temporal i a fer mala mar. Mentre estava fent Bodyboard (el surf dels primos), van tancar la platja i els socorristes em van explicar que venia un front d’Alaska amb forts temporals i que s’aixecarien onades de més de vuit peus (no és que siguin aràcnides, és la mesura). Després vaig veure a les notícies que, efectivament venia mal temps i que hi havia estat d’alerta en moltes platges de les illes hawaianes. Fins i tot els professionals del surf van haver de suspendre la sessió. Aquí us poso un petit vídeo del campionat: