Encara em costa de creure que en un país tant fred com Canadà m’hi hagi trobat un ambient tant càlid. Evidentment no em refereixo a l’ambient atmosfèric sinó el social. Sembla contradictori perquè normalment el clima afecta negativament en l’humor de les persones, però a Vancouver això no passa i porten a la pràctica la dita: al mal temps bona cara. Aquí m’hi he sentit molt ben rebut per tothom. Ja en el trajecte el conductor de l’autobús no parava de fer bromes i quan vaig arribar em va ajudar a trobar la residència on havia d’anar. Vaig pensar que era aquell conductor que era així de trempat, però la resta eren igual. El segon dia vaig anar a comprar al supermercat i vaig tenir assistència personal en la selecció dels productes que necessitava i algun client també em donava la benvinguda al país. Inclús els homeless (vagabunds) també eren agradables sense que els donessis propina. Semblava que fos a Disneyworld o en un lloc d’aquests on tothom et somriu i sembla que no existeixin els problemes. Però on més vaig notar aquesta escalfor va ser a la residència Rougemont. Vaig tenir l’enorme plaer d’allotjar-me en un pis petit i antic, però molt acollidor, i gaudir de la companyia de l’Olga i la Mònica. I vaig començar a adaptar-me al modus vivendi dels estudiants d’anglès: visites curtes i intenses, trobades internacionals i comunes èbries per acabar en una discoteca plena de “guiris” (són els únics que surten entre setmana).L’última nit abans que marxés vam fer un sopar de germanor amb uns quants estudiants i els catalans vam voler cuinar plats típics del país: pa amb tomàquet i embotits, truita de patates i d’espàrrecs, amanida i pollastre amb salsa rocafort. Sembla que els va agradar la nostra cuina, però era gent tan maca que per molt que els haguéssim servit vomitats de rata s’ho haguessin menjat. M’emporto molts bons records d’aquí, el tracte de la gent, el contrast de paisatges urbans i naturals… Em quedo amb tot això i amb algunes peculiaritats de la ciutat: Està plena de bojos. Resulta que hi havia un manicomi al costat de Vancouver que va tancar i tots els bojosvan quedar en llibertat i campant per la ciutat. Passejant per la ciutat et pots trobar gent que parla sola, que riu sense motiu, que es queda parada al mig de la carretera, que juga amb culleres, que es pensen que són Jesucrist… I per suposat jo també vaig voler aportar el meu gra de sorra. Vaig donar una volta pel centre de la ciutat en banyador i tirants duent una torxa olímpica artesana en motiu de les olimpíades d’hivern que es celebren a Vancouver. En alguna altra ciutat potser m’haguessin detingut o m’haguessin portat al manicomi de pet però aquí la gent reia i s’ho passava bé. Tenen normes força estranyes. No es pot fumar a menys de cinc metres de cap porta ni, evidentment, dins cap bar o zona pública, tampoc es pot beure al carrer… però en canvi hi ha llocs on es poden fumar porros tranquil•lament. Als autobusos s’ha de pagar en moneda i just, però si no tens prou monedes et deixen passar sense problemes. És el paradís dels sense sostre. Vancouver està ple de vagabunds per dues raons: primera perquè cobren 400 dòlars canadencs de l’estat per tal que no robin als ciutadans o turistes i segona perquè Vancouver té un microclima que fa que estigui uns graus per sobre de la temperatura normal i poden dormir en millors condicions. Això fa que a cada cantonada te’n trobis un que et demana canvi, però afortunadament no són gens insistents.

Making off: