No recordo haver-me llevat tant d’hora voluntàriament en la meva vida, però si es vol gaudir d’un paisatge immaculat, sense núvols que es posin entremig, s’ha de fer horari de galls perquè la serenitat del cel a l’Himàlaia només es presenta a l’hora d’esmorzar. Així que amb l’Eva, una amiga manresana que feia pràctiques als hospitals de Nepal, ens vam llevar a quarts de 5 de la matinada per pujar el Sarangkon, una muntanya des d’on es pot observar la serralada de l’Annapurna, amb alguns dels cims més alts del món. Vam pujar a dalt de tot per meravellar-nos amb aquelles muralles blanques que lluïen amb els primers raigs de sol i vam fer un te amb pans tibetans mentre s’anaven tapant les muntanyes. Esmorzar amb tres vuit mils al davant et dóna una energia positiva enorme per començar el dia i oblidar tot tipus de penes, manies i preocupacions.

No sé si és per la immensitat, la bellesa o l’exclusivitat però la gent que viu per aquí dalt no té ni una desena part del que tenim nosaltres i, en canvi, tots es veuen molt més plens, rics, tranquils, satisfets i feliços. Deu ser algun efecte que provoca la muntanya, com el mal d’altura, però benèvol; la muntanya té aquestes coses i sobretot molts alts i baixos, en tots els sentits. Aquesta última setmana l’Annapurna ha viscut la cara i la creu, ha vist la glòria i la desgràcia i ha provocat l’alegria i la tristor, en només dos dies. La coreana Eun-Sun Oh va arrebossar d’orgull i joia quan va pujar l’Annapurna, l’últim vuit mil que li quedava i abans que ho fes la basca Edurne Pasabán. Per altra banda, un dia més tard un alpinista mallorquí, Tolo Calafat, va perdre la vida a causa d’un edema cerebral mentre baixava l’Annapurna. Que descansi en pau allà on sigui.