Durant un parell de dies he estat molt a prop d’uns animals que m’han fet palpar la infància altre cop. He tornat a viure dins un conte i a pensar que tot és possible, que la fantasia forma part de la realitat, encara que de vegades estigui amagada. Quan som petits ens ho creiem tot perquè no sabem res i tenim curiositat per aprendre un gran ventall de coses, per molt estranyes que siguin. I aquesta innocència, ignorància i imaginació fa que siguem feliços. És curiós perquè a mesura que creixem anem perdent totes aquestes virtuts i intentem per altres camins, llargs i complicats, aconseguir aquella felicitat que ja teníem i que havíem perdut per incrèduls. És impossible tornar a ser nen, però sí que es pot tenir la mateixa sensació. Al parc nacional de Komodo he pogut veure dracs vius amb els meus ulls i aquesta experiència m’ha fet recordar bells (i vells) temps i m’ha regalat la sensació de joia infantil. He rememorat moments d’infantesa, quan amb el meu amic omplíem fulls de dibuixos on ens inventàvem dracs de totes formes, colors i poders. Per nosaltres aquelles criatures eren fascinants i admirables.

Encara que sovint els atorguessin el paper d’antagonistes en moltes històries sempre hi havia algun drac bo com en Puff o en Xèron amb qui aferrar-nos. Fins que un mal dia algú ens va dir que tot allò era mentida i que els dracs no existien, estroncant-nos així totes les nostres quimeres i traient sentit als nostres dibuixos. Aleshores vaig perdre la passió pels dracs i més tard el meu amic. I suposo que aquí em vaig acomiadar de la infantesa, fins ara. Sé que sembla nostàlgic i no puc evitar perdre la nitidesa de la llibreta i mullar-la amb alguna llàgrima durant la llarga estona que estic escrivint. Tot i que en realitat m’he passat quasi tot el sobretaula pensant i recordant més que escrivint alhora que anava demanant sucs naturals.

I ara… passem a una cosa totalment diferent (com dirien els Monty Phyton).  Canviem radicalment el to del text i deixem de banda l’afligida i passada melangia per donar pas a la divertida i amena bogeria. Havia de seguir la línea de disfressar-me i fer el ridícul parodiant algun tema i no se’m va acudir res millor que convertir-me en princesa per tirar per terra els típics i tòpics contes i llegendes de dracs i princeses. I n’hi ha un de força original, que de ben segur no ens explicaven els nostres pares, que he volgut portar-lo a la pràctica: Heus aquí una vegada una princesa tan lletja i de sexe tan confús que cap príncep la volia com a esposa. Es deia Guillermina i era d’un país tant petit i pobre que necessitava l’ajuda econòmica d’algú altre (com per exemple un príncep d’un país ric) per tirar endavant, però no trobaven ningú que volgués la seva peluda mà. Així que el rei l’envià a terres dels dracs per donar-li morbo i incentivar algun príncep que volgués demostrar el seu coratge. La princesa va estar anys i panys vivint en un castell rodejat de dracs fins que un dia els dracs es van cansar d’esperar i la començaren a perseguir, per menjar-se-la o perquè marxés ben ràpid, car no volien suportar-la ni un segon més. La pobre princesa va escapar-se com va poder i de camí es va creuar amb un vilatà que s’enfrontà als dracs sense arma alguna, tant sols amb pedres i pals. Aquell acte tan valent va ser admirat per una convenció de prínceps que hi havia a la vora i elevaren aquell xicot a la categoria de príncep, atorgant-li riqueses i terres de tots ells. Pel que fa a la princesa, li van pagar un canvi d’imatge a una casa d’estètica, fet que els va costar molt més or del que pensaven. Així, princesa i príncep tornaren al país com els millors hereus a la corona que mai hagin pogut tenir. I visqueren feliços i menjaren anissos, fins que a la princesa li va sortir papada, es tornà obesa i repugnant altre cop.

I ara la història real: vaig entrar al territori dels dracs: el parc natural de Komodo, vestit de princesa de Zimbabwe (el meu pressupost no donava per un gran vestit) i em van retenir al seu castell de fusta en forma de casa (són dracs, no els demaneu grans obres arquitectòniques) durant un llarg temps (ja sabeu que el temps és molt relatiu quan s’és presoner). Vaig aconseguir escapar-me, però els dracs em perseguiren fins que el meu príncep blau en forma de guia local (com a princesa no tinc el llistó massa alt) em va rescatar de les seves urpes a cops de pedra. Aquí teniu el vídeo que il•lustra aquest conte tan estúpid com real: