El Barça-Madrid és un esdeveniment anual que no vull perdre’m mai. Dies abans, potser setmanes i tot, ja m’estava preparant per aquest moment i estava engrescant a gent perquè vingués a veure el derbi. Inclús una americana de la residència m’havia dit que volia acompanyar-me a veure el partit. Aquí el nostre futbol, el “soccer”, és un esport per a dones i més que per dones per nenes, ja que és l’esport que fan a l’escola mentre els nens juguen a futbol americà. Els homes no el troben prou viril perquè hi falta una mica més de violència comparat amb altres esports. També diuen que és un esport molt avorrit perquè en un partit hi ha poques jugades trenades i s’hi veuen pocs gols (segurament no van veure el Barça del triplet). Que diguin el que vulguin, que a mi l’adrenalina me la puja igualment. Abans de començar el partit ja estava nerviós, i més encara tenint en compte que era el primer partit sencer que veuria sense fumar des de fa temps i que no localitzava la gent que havia de venir amb mi. A última hora tothom va canviar de plans i em vaig  quedar sol anant cap al bar, però això m’importava ben poc perquè em volia centrar en el partit. Esperava trobar-me algun seguidor en l’únic bar de l’illa on retransmetien el partit (i a sobre en diferit i sense so) però jo era l’únic que el seguia. El primer quart d’hora el Barça semblava un pel nerviós, precipitat, com si el partit s’acabés i hagués de marcar un gol a la desesperada. Una actitud que, paradoxalment, molts cops trobem a faltar quan l’equip no para de remenar la pilota sense profunditat, però amb la tensió que hi ha en aquests partits també resulta lògic. Intentaven masses jugades individuals, feien moltes passades imprecises, es molestaven els uns els altres. Hi havia rauxa i coratge però faltava serenitat, personalitat i seny, aquelles virtuts que tant abunden en l’entrenador. I de seguida el Madrid es va aprofitar d’aquesta situació en el segon quart d’hora. Els jugadors blancs no van mancats de qualitat i sense controlar del tot el partit van poder fer algunes jugades de mèrit i crear ocasions de gol claríssimes. Però gran culpa de la frustració merengue la van tenir Valdés i la doble P (Puyol i Piqué), que van demostrar una vegada més el que representa per ells un derbi. I no és gens fàcil mantenir el tipus en atacs ràpids com els de Cristiano Ronaldo i Kaká. També jugava en contra el joc del Barça el fet que fos un partit força obert i interromput contínuament per faltes, però això no és estrany tractant-se d’un derbi. Només als últims minuts de la mitja part el Barcelona va portar a la pràctica el seu joc de tiralínies, es començava a notar l’entesa i compenetració dels jugadors. Malgrat tot, encara faltava alguna cosa: El protagonisme d’Iniesta i Xavi, la visió del partit de Guardiola i potser la fúria i l’empenta de l’Eto’o. Però per això hi havia la segona part i en Touré i l’Ibrahimovic a la banqueta. Em pensava que estaven bé, però en tot el dia no em podia informar perquè m’assabentaria del resultat i perdria l’emoció. Tenia l’esperança que el partit canviés a la segona part però sent jo l’únic implicat en aquell partit hi havia d’haver algun problema. M’està molt bé que creguin que el futbol és un esport per dones, accepto que diguin que és avorrit, passo per alt que només hi hagi un sol pub on posin aquest partit d’interès internacional. Però el que no tolero és que siguin tant ignorants com per no saber que es juguen dues parts en un partit! A la mitja part vaig anar a pixar i quan vaig tornar m’havien canviat de canal i m’havien dit que ja s’havia acabat el partit. Aquesta sí que no me la podien colar i vaig explicar que faltava la segona part i es veu que el cambrer que havia gravat el partit al matí ho havia fet malament. És a dir, que el partit més important de la LFP, que es podia veure als cinemes i tot, no es podria veure per la incompetència d’un cambrer/a. Però encara ha estat més putada que em posin la primera meitat i em deixin amb les ganes. AIXÒ NO ES POT PERMITIR! Pels deu minuts que he pogut veure de la segona part per Internet, no anava desencaminat. El Barça va recuperar el seu joc, va entrar l’esperat Ibrahimovic i es va notar la prosa d’en Pep al vestuari. Les conseqüències de tot això van ser el gir total del partit i un magnífic gol del suec al cap de tan sols cinc minuts. Amb la tranquil·litat del gol, els jugadors culers es van trobar a si mateixos i el Madrid va tornar a notar la diferència d’hores de treball en grup entre ells i el rival. Però una criaturada d’en Busquets (que normalment té un “saber estar” al camp molt més madur) va posar en perill el desenllaç del partit i va donar ales altre cop als homes de Pellegrini. Afortunadament pel Barça, entre el públic i l’esforç extra dels deu jugadors no s’ha notat l’absència i inclús ha fet més bon paper que en la primera meitat, hagués pogut rebre algun gol però també n’hagués pogut fer algun més (si Casillas no fos el millor del món, Messi n’hagués fet un altre). Com bé ha dit Laporta ha acabat sent un partit èpic. I sí que és cert que el Madrid va jugar bé, potser el millor partit de la temporada, va plantar cara al Barça com cap equip ho havia fet darrerament, i van estar desafortunats de cara a porteria, però també van acabar reclamant penals (precisament el xulo-piscines que feia poc havia criticat a Iniesta per tirar-se) i parant els “jugons” a base de faltes. Potser en aquest partit el més just hagués sigut un empat, però si ens ho mirem així, ara també és més justa la classificació a la Lliga. Em fa molta gràcia la frase del Casillas: “marxem a Madrid amb cara de tontos”. Potser el fet de tornar a casa amb tres punts havent jugat de pena els havia fet oblidar mirar-se al mirall. La cara de tontos l’heu tingut sempre i no us marxarà mai, però ja anava sent hora que juguéssiu millor del que marca el resultat. Fa ràbia potser? Doncs teniu sort de no ser barcelonistes perquè fins fa poc per nosaltres això era el pa de cada dia. Però vam seguir fidels a un estil de joc i ara està donant els seus fruits i està donant exemple a tot el món. VISCA EL BARÇA!!!

Barça Madrid 2009: 1-0, a Honolulu: 0-0 on Vimeo.