Estem amb el projecte dels parcs naturals, hem anat de colònies, estem a la tardor, encara que no ho sembli, i aquesta tarda toca plàstica. Arriba al grup una miqueta de Bruc d’hivern, un arbust o arbre? A on el trobem? Quan floreix? Fa olor?…
Ens fixarem més en el color que en la forma. Abans de començar mirem i remirem, conversem i preparem els colors: què haurem de posar més, magenta o blau? Verd o groc? Entre tots ho anem aclarint. Ho tenim tot a punt i ens posem a pintar. De fons una música tranquil.la, la Sílvia Pérez Cruz. Poc a poc anem centrant la pintura, la conversa es torna a animar, surt de tot: la mort del gos, el que hem menjat avui, l’esport que practiquen els pares…la pintura es va acabant, quines pintures més boniques!

Els vostres fills i filles, a aquestes alçades, segur que ja us han explicat un munt de coses!
Un tastet en forma d’imatges per veure què vam fer, a on, amb qui…

Sobren o falten paraules? No ho sé, quan aquell matí de sorpresa ens vam trobar un nou joc al pati les cares eren de sorpresa, sí, però també de felicitat!
Moltes gràcies a tots els pares i mares que ho heu fet possible.

Aquesta tarda ha sigut emocionant!
El Sr Panxeta ens ha convidat a parlar de la tristesa.
Abans ens ha endolcit la tarda amb un trosset de xocolata!!!
La conversa ha passat de la reflexió individual, a la de petit grup fins arribar a la feta en gran grup.
Només us en explicaré una part:
La tristesa ens fa plorar i plorar de tant en tant va molt bé, gastes energia i dorms millor. Treus tota la pena. Podem deixar d’estar tristos pensant en una cosa bonica, que t’agradi, agafant un nino o parlant amb la mestra, el pare o la mare.

Però hi ha tristeses molt grans, com quan es mort algú o la teva mascota.
“A la meva mare se li va morir la seva cosina, i mare meva, com plorava, va plorar molt, tant que jo vaig marxar a la meva habitació, va plorar almenys 5 dies”

Llavors hem parlat que davant d’aquesta pena el pas del temps és important, molt important.

Finalment la Gemma ens ha explicat que aquest matí mirant una foto de quan era petita ha plorat, entre tots hem arribat a la conclusió que aquell plor no era de tristesa, era de “mostassa”! Mostassa no, la Gemma plorava de nostàlgia ?

Amb un altre bon tros de xocolata ens hem despedit aquesta tarda.