Fins aquest moment, al voltant de dos terços de Pompeia han sigut excavats. Quatre de les nou regions en les quals està dividida la ciutat són completament visibles (2, 6, 7 i 8), i part de les regions 1, 3, 5 i 9 també han sigut excavades. Des de 2015, les excavacions han estat reduïdes, per prioritzar la conservació de les restes fins ara extretes. Tanmateix, continuen havent-hi descobriments importants contínuament: a mitjan 2023, les excavacions se centren en la regió 5 de la ciutat.
7. Mapa de les excavacions a Pompeia
Herculà, com Pompeia, va passar desapareguda durant segles fins a la primera meitat del segle XVIII quan Emmanuel Maurice de Lorraine, príncep de Lorena i duc d’Elbeuf, va començar amb la construcció d’una vila al poble proper de Granatello i, per moblar-la, va interessar-se per unes històries locals sobre pous en els quals es deia que es trobaven escultures i obres d’art antigues. Mogut per aquestes històries el 1709 va adquirir el lloc d’un pou que havia estat recentment excavat i va excavar des del fons en recerca d’escultures. El túnel va arribar al que més tard va estar identificat com a un teatre, aquest havia estat construït el segle I aC durant el domini d’August i comptava amb una capacitat de 2500 persones. Una inscripció trobada al jaciment esmenta els noms del patrocinador, Luci Anni Mammià Ruf, i de l’arquitecte, Publi Numisi. En el mateix teatre es van trobar escultures notables, entre les primeres de les quals es van descobrir dues de dones d’importància d’Herculà, que actualment es troben a la Skulpturensammlung de Dresden, Alemanya. Les excavacions, però, van haver d’estar aturades el 1711 per la preocupació per l’estabilitat de les estructures de sobre.
Les grans excavacions es van reprendre vint-i-set anys després el 1738 amb el patrocini del rei Carles III d’Espanya, que havia començat recentment amb la construcció del seu palau al municipi proper de Portici. Va nomenar l’enginyer militar espanyol Roque Joaquín de Alcubierre per supervisar el nou i extens projecte. Cal destacar la importància que va tenir la publicació de l’article “Le Antichità di Ercolano” (Les Antiguitats d’Herculà), la qual va tenir un impacte destacat en el neoclassicisme naixent europeu. Però, tota l’atenció i esforç que rebia Herculà va ser desviada per la descoberta de la propera Pompeia, a causa que la capa de material que la cobria era de 4 metres, els quals, en comparació amb els 20 metres d’Herculà, eren molt més fàcils d’excavar.
Troballes com La Vil·la dels Pergamins, els banys del nord-oest, la Casa dels Relleus Dionisíacs i un gran monument col·lapsat es van posar a la llum entre el 1996 i el 1999. No obstant això, l’àrea va quedar en un estat caòtic fins a importants intervencions de conservació entre el 2000 i el 2007. Avui dia encara falta excavar molts edificis públics i privats, incloent-hi el complex del fòrum de la ciutat.
Els “cossos” o “cadàvers” trobats, dels quals parlàvem a la secció anterior, són una de les atraccions més destacables d’una visita turística a Pompeia, però el que veiem no són realment els cossos. Aquests “cossos” van començar a existir en la dècada dels 1860, quan, durant les primeres excavacions, es van adonar que en la lava que cobria la ciutat hi havia unes cavitats que apareixien recurrentment, moltes d’elles amb ossos a dins. Evidentment, ràpidament van esbrinar que es tractava dels llocs on persones havien quedat atrapades per la lava, els cossos dels quals s’havien descompost, però havien deixat una mena de “silueta”. Omplint els forats amb guix, concretament una mena coneguda com a guix París, es podien crear rèpliques d’aquests cossos i reproduir-los. I no es troben només cadàvers humans, una de les rèpliques més famoses és precisament la d’un gos, encara lligat, fent un inútil esforç per escapar de la lava.
8. Dibuix il·lustrant el procés de creació de rèpliques de cossos amb guix.
9. Rèplica amb guix d’un cadàver d’un gos a Pompeia
Un cop tota la zona del Vesuvi havia estat completament coberta de cendres, pedres volcàniques i flux piroclàstic, i allà només hi romanien aquells que no havien pogut sortir-ne amb vida, els qui sí que havien escapat segurament assumirien que les seves ciutats havien quedat destruïdes per sempre. Segurament tenien raó pensant que mai no hi viuria ningú a partir d’aquell moment sobre el mateix sòl en què ells havien viscut, però el que no s’imaginaven és que aquella capa de materials sortits del volcà que havia enterrat Pompeia era precisament el que preservaria la ciutat, i conservaria els cadàvers dels seus amics i familiars, i molts elements que d’una altra forma no s’haurien conservat, com objectes de fusta, papirs, i la molt valuosa informació que ens han transmès totes les inscripcions i pintades a les parets de les ciutats.