La majoria —si no totes— les paraules del llatí vulgar que van ser objecte d’algun canvi en la seva ortografia tenen l’origen d’aquest canvi en com eren pronunciades.
Vocals llargues
En llatí, les vocals tenen una característica anomenada «duració vocàlica», la qual fa que qualsevol vocal pugui ser, dins d’una paraula, bé llarga o bé curta. Tot i que la duració de les vocals es marca de vegades amb signes com el màcron per les vocals llargues (ā, ē, ī, ō, ū) o el signe breu per les breus (ă, ĕ, ĭ, ŏ, ŭ), les vocals llargues i curtes no es diferenciaven en l’ortografia llatina. En els dipinti, tanmateix, era comú marcar les vocals llargues amb un signe diacrític (´) sobre les vocals (á, é, ó, ú). La vocal llarga «ī» es marcava, de vegades, no amb aquest signe diacrític sinó amb una I-longa, una «i» majúscula que sortia per sobre de les altres lletres de la inscripció, p. ex. universI, “tot, tothom”, nom. pl. masc. Una altra forma de dibuixar aquesta I-longa era amb una «coda» o «cua», transcrita amb la lletra «j», p. ex. domj, “a casa”, loc. sg. fem. Finalment, la vocal llarga «ī» també es representava amb el dígraf «ei», resultant en paraules com veivant = vīvant, “visquin”, 3a. pl. pres. subj. act.; o Eidus = Īdus, “Idus”, ac. sg. fem.
Monoftongació d’«ae» i «au»
El diftong «ae» era monoftongat en la parla comuna a [ɛ:] (com al català “set” /ˈsɛt/), i s’escrivia «ē». Això ho trobem sovint en les síl·labes finals de les paraules, per exemple, a desinències de la primera conjugació: Cesernine, cognomen, dat. sg. fem. (forma correcta Ceserinae); o Successe, cognomen, dat. sg. fem. (forma correcta Successae).
La monoftongació d’«au» a «ō» no era tan comú com la d’«ae» a «ē», però també trobem alguns exemples: Clodi, gentilicium, voc. sg. masc. (forma correcta Claudi); coliclo, “col”, acc. sg. n. (forma correcta cauliculum).
Vocals «i» i «u» en síl·labes medials
En les síl·labes medials (“del mig”, és a dir, que no són ni al principi ni al final de la paraula), la vocal «i» fluctuava entre «i» i «u», especialment abans de consonants bilabials (p, b, m). Alguns exemples d’errors ortogràfics per aquest motiu són optume, “millor”, voc. sg. masc. (forma correcta optime); maxu[mum], “el més gran”, nom. sg. n. (forma correcta maximum); o lacrumae, “llàgrimes”, nom. pl. fem. (forma correcta lacrimae).
Vocal «i» breu en síl·labes finals
Sobretot als grafits, la vocal breu «i» era reemplaçada per «e», amb certa freqüència, a les síl·labes finals, p. ex. pugnabet, “lluitarà”, 3a sg. fut. act. (forma correcta pugnabit). Un resultat important d’aquesta característica és que ara, les formes de segona i tercera persona, actives, de present i de futur dels verbs de la tercera conjugació són indistingibles ortogràficament, p. ex. bibes, “beus”, 2a sg. pres. act. (forma correcta bibis) és igual que bibēs, 2a sg. fut. act.
Hiats
La vocal «e», quan es trobava seguida d’una altra vocal amb la qual formava un hiat, s’escrivia comunament com «i». Aquest fenomen el trobem sobretot en sufixos adjectivals com -eus, el que provocava que -eus, “fet de”; i -ius, “pertanyent a”, fossin iguals en ortografia, p. ex. aenia, “fet de bronze”, nom. fem. sg., en comptes de la forma correcta aenea. També ocorria en verbs, com, per exemple, la forma pompeiana iamus, “anem”, 1a pl. pres. subj. (forma correcta eamus).
Síncope de vocals curtes
La síncope, en llengua, és la supressió d’un o més elements fonològics en l’interior d’una paraula. Principalment en grafits, algunes vocals cauen normalment quan estan al costat de consonants nasals (m, n) o líquides (l, r) com, per exemple, a domnus, “senyor”, nom. sg. masc. (forma no sincopada dominus), o suspendre, “penjar”, inf. pres. (forma no sincopada suspendere). Tot i això, també es dona quan la vocal té altres consonants properes, com postas “posades”, ac. pl. fem. (forma correcta positas), o fridam, “freda”, ac. sg. fem. (forma correcta frigidam). La síncope es donava amb més freqüència en síl·labes immediatament posteriors a la tònica, però exemples com Herclanio, “a Herculà”, loc. sg. n. (forma correcta Herculaneo) o cubiclarius, “esclau de l’habitació” (forma correcta cubicularius), ens mostren que no era un requisit perquè ocorregués.
Lletra «h»
La lletra «h» al començament d’una paraula es va perdre a la majoria dels dialectes del llatí durant el període republicà, però es va mantenir al llatí culte. A les inscripcions de Pompeia i Herculà, la «h» no s’utilitzava ni en paraules llatines ni en manlleus del grec. Trobem exemples com ora, “hora”, ac. sg. fem. (forma correcta horam), o abiat, “tingui”, 3a sg. pres. subj. (forma correcta habeat).
Lletres «b» i «v»
v: El fonema aproximant labiovelar sonor [w] (com al català “quan” /kwan/) a principi de paraula, escrit «v», era pronunciat pels pompeians com una fricativa bilabial sonora [β], fonema que apareix al català a paraules com “cova” /ˈkɔ.βə/, i també al castellà “cueva” /ˈkwe.βa/. Aquesta pronunciació bilabial va portar els pompeians a escriure aquest so amb la lletra «b» en comptes de «v». Exemples d’això són beni, “vine”, 2a sg. imper. (forma correcta veni), o baliat, “estigui bé”, 3a sg. pres. subj. (forma correcta valeat)
b: La lletra «b» en posició intervocàlica també era substituïda incorrectament de vegades amb «v»: Vivia, gentilicium, nom. sg. fem. (forma correcta Vibia); tivi, “a tu”, dat. sg. masc. (forma correcta tibi). La confusió de la «b» intervocàlica amb «v» ens indica que aquesta tenia també una pronunciació fricativa, probablement bilabial [β].
Per tant, gràcies a aquests errors ortogràfics sabem que, en aquesta època, entre els habitants de Pompeia, la «v» a l’inici de paraula, [w], estava evolucionant a [β], i la «b» intervocàlica, [b], estava també evolucionant a [β]. Aquesta és la mateixa l’evolució que ens ha donat la nostra pronunciació (en català i en castellà) d’aquestes dues lletres.
Consonant nasal seguida d’oclusiva
Les consonants nasals (m, n) es perdien quan anaven seguides d’una consonant oclusiva (p, b, t, d, c, g). Això era molt més comú en els grafits que en els dipinti. Quan es donava aquest fenomen, era acompanyat de la nasalització de la vocal anterior. Per tant, vendis [ˈu̯eːn̪d̪is], “vens”, 2a sg. pres. act, esdevenia vedes [ˈu̯ẽːd̪es] (amb el canvi adicional de la «i» breu a «e» a l’última síl·laba). Altres exemples són medacia, “mentides”, ac. pl. n. (forma correcta mendacia), o Nype, cognomen, nom. sg. fem. (declinació grega), (forma correcta Nymphe).
«ns»
La lletra «n» davant d’una «s» és l’omissió més comuna de les inscripcions pompeianes. Igual que amb l’últim apartat, la vocal anterior era nasalitzada i allargada, i la «n» desapareixia. Exemples d’això són omnipotes, “omnipotent”, voc. sg. masc. (forma correcta omnipotens), o libes, “gustosament”, adv. (forma correcta libens)
Consonants finals de paraula
m: L’omissió de la lletra «m» a final de paraula apareix a totes les varietats del llatí, per tant, segurament, era una lletra que no es pronunciava, especialment si la següent paraula començava per vocal. Això resultaria en una vocal final nasalitzada, en comptes del fonema [m]. A Pompeia i Herculà, la «m» final es troba als dipinti, la qual cosa és d’esperar, ja que aquests s’apropen més a l’ortografia del llatí culte, però als grafits desapareix quasi sempre, p. ex. sella, “cadira”, ac. sg. fem. (forma correcta sellam); equa, “egua”, ac. sg. fem. (forma correcta equam); Fortunatu, cognomen, ac. sg. masc. (forma correcta Fortunatum).
s: La «s» a final de paraula era rarament omesa, però trobem alguns exemples en les inscripcions: Romulu, cognomen, nom. sg. masc. (forma correcta Romulus); felicita, “felicitat”, nom. sg. fem. (forma correcta felicitas).
t: En paraules monosíl·labes, hi havia confusió entre «t» i «d». Per exemple, la preposició «ad» era escrita «at», i la conjunció «at» era escrita «ad». Això ocorria per assimilació del so inicial de la següent paraula. També tenim exemples amb «set» en comptes de «sed», o «quit» en comptes de «quid».
La «t» al final de paraules polisil·làbiques, a Pompeia, era articulada feblement, i es reflectia de dues maneres: la primera, amb el canvi de la «t» final per «d», p. ex., rogad, “roga”, 3a sg. pres. act. (forma correcta rogat). La segona forma era simplement amb l’omissió de la «t» final, p. ex., face, “fa”, 3a sg. pres. (forma correcta facit).
Hipercorrecció
La hipercorrecció o ultracorrecció és un fenomen lingüístic que es basa en la creació d’una forma, paraula o frase incorrecta a partir de criteris que en altres casos originarien formes correctes. Té lloc en quasi totes les llengües, per exemple, al castellà, trobaríem un exemple d’hipercorrecció en paraules com *bacalado (forma incorrecta de la paraula bacalao), la qual intenta evitar una errada comuna trobada a paraules com pescado (pronunciat habitualment com *pescao, i escrit de vegades amb aquesta forma incorrecta).
Per tant, alguns escriptors d’inscripcions, coneixedors dels errors comuns del llatí vulgar, intenten evitar aquests errors, creant altres incorreccions:
- Canvi d’una «e» a l’última síl·laba per una «i» breu, p. ex. milis, “soldat”, nom. sg. masc. (forma correcta miles).
- Canvi incorrecte d’una «e» per «ae» per evitar monoftongació: aegisse, en comptes de la forma correcta egisse, inf. perf. act. del verb ago, “conduir”.
- Canvi d’una «i», part d’un hiat, per una «e», p. ex. moreor, “moro”, 1a sg. pres. (forma correcta morior).
- Canvi d’una «b» a l’inici d’una paraula per «v», p. ex. vasia, “petons”, ac. pl. n. (forma correcta basia)
- Introducció incorrecta d’una «n» davant una «s», p. ex. pariens, “paret”, nom. sg. fem. (forma correcta paries)
- Introducció d’una «m» final al cas ablatiu, imitant l’acusatiu, p. ex. diem, “dia”, abl. sg. masc. (forma correcta die)