D’igual manera que en el nostre temps, a Pompeia era indispensable, si et presentaves a un càrrec polític, que s’anunciés la teva candidatura. La majoria dels dipinti pompeians que han sobreviscut són anuncis electorals municipals, anomenats programmata. Aquests anuncis estaven col·locats als carrers més transitats i també als diferents monuments funeraris que hi havia a les vies que duien a les portes de la ciutat.
Una gran part d’aquestes inscripcions formen part del grup anomenat programmata recentiores, els quals es poden datar entre els anys 50-79 dC, la majoria d’ells sent dels últims anys de la ciutat (62-79 dC). Un altre gran grup cronològic que ha sobreviscut són els programmata antiquissima, que daten entre els anys 80-30 aC. Curiosament, molt pocs dipinti electorals entre els anys 30 aC i 50 dC han sobreviscut.
Els anuncis electorals més recents, aquells més propers a l’erupció del Vesuvi, foren realitzats per profesionals, amb una tècnica molt treballada, i escrits amb una tècnica cal·ligràfica coneguda com a scripta actuaria. La composició d’aquestes pintades era també molt cuidada, amb el nom del candidat en primer pla i la resta de text ben organitzat al voltant d’aquest, amb una bona presentació general.
1. Organització política a Pompeia
Els dipinti polítics són una de les fonts que ens aporten coneixement sobre l’organització política municipal de Pompeia, els càrrecs que hi havia, les funcions que tenien i com eren escollits. Un dels càrrecs polítics era el de “decurió”. Cent d’ells formaven l’ordo decurionum, el qual seria l’equivalent al senat romà. Aquest càrrec era vitalici, i els decurions eren escollits per un grup limitat de persones riques i amb poder, escollides pel propi ordo decurionum. Un altre càrrec, religiós, era el dels seviri augustales. Eren sis sacerdots de la religió oficial (el culte imperial), escollits per l’ordo decurionum i, com els decurions, aquest càrrec era també de caràcter vitalici.
Després, hi havia dos càrrecs que es renovaven anualment, i eren escollits per tots els homes ciutadans pompeians. Per tant, aquests dos càrrecs eren pels quals es presentaven els candidats anunciats als dipinti. El càrrec major era el de duumvir, el qual tindria funcions similars a un cònsol a Roma. El duumvirat, com el seu nom indica, el formaven dos homes que rebien el càrrec de duumviri iure dicundo, “duumvir que administrarà la justícia” (abreviat com a «IIvir i d» o «d i d»). A més de funcions judicials, els duumvirs administraven les finances de la ciutat, i participaven en procediments de l’ordo decurionum. Cada cinc anys, s’escollia uns duumvirs anomenats quinquennales (“quinquennals”). Aquests havien de realitzar un cens de tots els ciutadans i revisar la llista de membres de l’ordo decurionum.
El càrrec menor era el d’edil. Els aediles (abreviat com a «aed») eren responsables del manteniment de les carreteres i edificis públics i religiosos, així com de fer regulacions sobre el mercat i les terres. Abans de poder ser duumvir, un ciutadà havia d’haver sigut edil, i una vegada acabava el temps d’un ciutadà en un càrrec, aquest havia d’esperar cinc anys per poder presentar-se de nou.
2. Contingut dels programmata
Els anuncis electorals eren concisos i directes. No hi trobem eslògans, frases sobre les idees del candidat, ni altres fórmules presents als anuncis electorals d’avui dia. Hi havia una estructura clara, la qual la majoria d’anuncis seguien, tot i que n’hi ha alguns que tenen composicions més lliures o que hi afegien més coses. Començaven amb el nom del candidat, en cas acusatiu, seguit del càrrec al qual es presentaven, també en acusatiu i quasi sempre abreviat. Finalment, la frase «oro vos faciatis», “us demano que feu”, abreviada com a «ovf» o «o · v · f». El dipinto CIL IV 7204, el qual ja hem mencionat abans, és un clar exemple:
C(aium) · I(ulium) · Polybium | IIvir ovf
Us demano que feu Gai Juli Polibi duumvir.
Sovint, als programmata, es donava al candidat algun atribut positiu, també en acusatiu, com a aposició al nom del candidat, i que generalment una frase típica com «v · b» («virum bonum», “un bon home”), «d · r · p» («dignum rei publicae», “digne del càrrec públic”), «bene mer» («bene merentem», “ben mereixedor”), «iuvenem probum» (“un jove honorable”), o bé, al final del tot, la frase «dignus est» (“és digne”):
P · Paquium | Proculum · II · vir · d · r · p | o · v · f | dignus · est
Us demano que feu Publi Paqui Pròcul, digne del càrrec públic, duumvir. És digne.
(CIL IV 7208)
Una altra part important a tenir en compte és que no eren els mateixos candidats qui feien fer els programmata, sinó algú, individu o grup, que donava suport a la seva candidatura. Aquesta persona era anomenada rogator (o rogatores, si hi havia més d’un), i sovint els rogatores eren afegits a la inscripció, acompanyat de l’abreviatura rog («rogat» o «rogant», depenent del nombre de rogatores), del verb rogo “pregar, solicitar, demanar”). En aquest exemple, una associació de venedors de fruita (pomarii), junt amb una persona més, Helvi Vestal, demanen escollir Marc Holconi Prisc com a duumvir:
M Holconium | Priscum · IIvir · i · d | pomari · universi | cum · Helvio · Vestale · rog
Tots els venedors de fruita, amb Helvi Vestal, demanen (que escolliu) Marc Holconi Prisc (com a) duumvir que administrarà la justícia.
(CIL IV 202)
8. CIL IV 202
Ocasionalment, trobem certs programmata que se surten de la norma. No són molt comuns, però són els més interessants. Alguns estan escrits en mètrica, com aquest, el qual està compost en una estrofa anomenada dístic elegíac, consistida d’un vers hexàmetre i un pentàmetre:
si · pudor · in vita quicquam · prodesse · putatur
Lucretius · hic · Fronto · dignus · honore · bono · est
Si la decència és considerada d’algun ús en la vida,
aquest (home), Lucreci Frontó, és digne d’un bon càrrec.
(CIL IV 6626)