Canvia també, en les inscripcions, l’ús d’alguns casos gramaticals per expressar certes idees:
Acusatiu en llistes
En registres, llistes, inventaris, etc. els substantius estaven en el cas acusatiu sense tenir cap verb que el demanés. És possible sobreentendre un verb amb el significat de comprar o vendre els objectes que apareixen en una llista, per exemple, d’una botiga, però en altres inscripcions en les quals es fa un inventari, aquest verb de vendre o comprar no és apropiat. Sembla que l’acusatiu es va establir com el cas estàndard per fer llistats d’objectes que es venien o estaven disponibles per ser comprats, per fer inventaris d’objectes d’una casa, etc.
Ablatiu en comptes de locatiu
El cas locatiu, que apareixia només en la declinació de substantius que designaven ciutats, illes o alguns altres aïllats com domus, rus o humus, designava una ubicació, l’acció de ser a un lloc. En les inscripcions de Pompeia i Herculà, l’ablatiu sense cap preposició era utilitzat amb funció locativa, p. ex. Nola, “a Nola”, abl. sg. fem.; Herclanio (síncope), “a Herculà”, abl. sg. n.; Nucerea (canvi de la «i» del hiat per «e»), “a Nucèria”, abl. sg. fem.; en comptes de Nolae, Herculanei o Nuceriae (en cas locatiu).
Preposicions
Les preposicions a/ab, cum i pro, que van seguides d’ablatiu, eren ocasionalment utilitzades amb un acusatiu, p. ex. cum sodales, “amb companys”; pro ferrum, “en comptes de ferro”; o a pulvinar, “des del pulvinar”.
La preposició in, acompanyada d’un acusatiu, expressa moviment cap a un lloc o objectiu. A Pompeia, aquesta idea era expressada també amb la preposició in seguida d’un ablatiu, p. ex. in conventu veni, “vinguí a la reunió”.