Aquesta inscripció concreta és una de les més estudiades entre els grafits de Pompeia per diverses raons. Es tracta d’un dels textos més llargs conservats de les parets de la ciutat, i també dels més elaborats. És un poema consistent de nou versos, l’últim d’aquests quedant-se a la meitat, i, a sota, una línia escrita per una altra mà. El text és el següent:
O utinam liceat collo complexa tenere
braciola et teneris oscula ferre label(l)is
i nunc, ventis tua gaudia, pupula, crede
crede mihi levis est natura virorum
saepe ego cu(m) media vigilare(m) perdita nocte
haec mecum medita(n)s: multos Fortuna quos supstulit alte,
hos modo proiectos subito praecipitesque premit.
sic Venus ut subito coiunxit corpora amantum
dividit lux et se
AARIIIIS QVID AAM
Oh, si em fos permès tenir al voltant del coll
Els (teus) bracets, i dur petons als teus petits tendres llavis
Ves-hi, ara, noia, confia el teu gaudi als vents
Creu-me, la natura dels homes és lleugera
Sovint em quedava en vigília, perduda, a mitjanit
Meditant això en mi mateixa: molts a qui la Fortuna ha portat amunt,
Aquells, sobtadament llençats cap per avall, ella els oprimeix
Així, després que de sobte Venus unís els cossos d’amants
La llum els separa i (…)
AARIIIIS QVID AAM (CIL IV 5296)
18. CIL IV 5296
El poema, probablement, no fou compost per l’autora o autor del grafit, sembla més aviat que qui va realitzar la inscripció simplement copiava un poema que havia memoritzat de forma imperfecta. Tot i que la inscripció està feta en set línies de text, el poema, quant a la mètrica, té nou versos. No està clar per què l’últim vers quedà inacabat; potser l’autora no recordava com continuava o bé va ser interrompuda.
A part de la qüestió del novè vers, la mètrica del poema és irregular: només els versos 1, 5 i 8 són hexàmetres correctes. Les teories diuen que el text original estaria format completament per hexàmetres o bé per una barreja d’hexàmetres i de pentàmetres. Tampoc es descarta que el poema sigui un cento, és a dir, que sigui un poema compost d’una mescla de dos o més poemes diferents, tècnica comuna als grafits, com hem vist anteriorment.
Sigui o no una barreja de diferents poemes, les influències dels poetes llatins més reconeguts són clares. Al segon vers, els diminutius brac(h)iola (“petits braços”) i teneris labellis (“petits tendres llavis”) recorden als poemes de Catul, on el poeta fa un ús continu d’aquest tipus de paraules. La idea de l’amant quedant-se despert durant tota la nit, ja que l’amor ―o el desamor― no els deixa dormir també és un tema que apareix en molts altres textos, com al Poema de la mitjanit, sovint atribuït a Safo, en els poemes d’Ovidi Amores i L’art d’estimar, i també en altres grafits com CIL IV 2146:
Vibius Restitutus hic | solus dormivit et Urbanam | suam desiderabat
Vibi Restitut aquí dormí sol, i desitjava la seva Urbana.
Finalment, el vuitè vers està clarament inspirat en un vers de l’obra De Rerum Natura del poeta Lucreci:
et Venus in silvis iungebat corpora amantum; (De Rerum Natura, V, 962)
sic Venus ut subito coiunxit corpora amantum (CIL IV 5296, v.8)
L’última línia de la inscripció, escrita per una altra mà, ha donat molt a parlar. La seva interpretació no és clara, però algunes de les teories apunten que podria dir “Marius quidam” (“algun Marius”), com una espècie de signatura irònica. Tanmateix, la majoria llegeix “paries quid ama”, i podria ser una part incompleta d’un vers de les Metamorfosis d’Ovidi, concretament de la història de Píram i Tisbe:
‘invide’ dicebant ‘paries, quid amantibus obstans?’
“Oh paret gelosa”, deien, “¿per què t’oposes als amants? (Metamorfosis, IV, 73)
Respecte al contingut del text, el que més interessa als experts és, sens dubte, que segons sembla, tant la veu poètica com el destinatari del poema són dones. Alguns temes del poema ho suggereixen («crede mihi levis est natura virorum» v.4), però algunes parts del vocabulari ho confirmen: el femení perdita “perduda” que l’autora empra per si mateixa al vers 5 i el vocatiu “pupula” (diminutiu de pupa, “noia”), deixen clar que el poema parla de dues noies. Alguns comentaris del text intenten trobar altres interpretacions, però és difícil negar que el poema parla d’un amor romàntic sàfic (i.e. entre dones). Sigui l’autora de la inscripció un una dona o no, això dona més raó a pensar que es tracta d’un cento, pel fet de no haver-hi cap tradició de poemes d’amor entre dones i, per tant, era improbable que un poema d’aquest estil fos popular entre els ciutadans de Pompeia, però amb aquesta barreja de versos, l’autora aconsegueix donar-li la volta als tòpics romàntics de la poesia per acomodar-los a aquesta història d’amor entre dones.