Pares divorciats
Els aspectes més perjudicials del divorci, per als fills, són probablement les desavinences i les tensions del període anterior a la separació.
Els nens fan palesa la seva preocupació tornant a hàbits infantils (mullar el llit, etc.) o comportant-se de manera submisa buscant complaure els pares per tal de mantenir l’estructura familiar.
Quan la família ha patit conflictes durant molt temps, els nens agraeixen la fi dels enfrontaments, malgrat que la majoria hauria preferit que els pares romanguessin junts.
Després de la separació, hi ha un període bastant llarg de trencament de rutines familiars, de desorganització per canvis de casa, d’amics, de poder adquisitiu que portarà el nen a sentir-se insegur.
Aquests moments de tant estrès també portaran els pares a certes alteracions emocionals que duren, a vegades, fins a dos anys, fins que l’individu s’adapta a la nova situació. Hem d’explicar als fills que no són culpables, i que els pares continuen estimant-los i que estarem sempre amb ells.
És palès que el divorci afecta els fills, i són els d’edat preescolar els que s’adapten amb més dificultats, els que se senten responsables del divorci i pensen en la possibilitat de ser abandonats i tenen por de separar-se del progenitor que n’ha obtingut la custodia. El nen s’adaptarà millor a la nova situació si la relació entre els pares és de col·laboració, i si té, amb ambdós, una relació estable i afectuosa. El divorci no és el final per a un pare o una mare que no té la custodia del fill. A vegades, s’hi té un contacte més estret després de separar-se. La quantitat de temps no és tan important com la qualitat de la interacció.
Mª del Mar García Orgaz
Psicòloga clínica infantil
