Tot va començar com solen fer-ho les coses grans: de manera discreta. La Núria Valls, professora de Francès del centre, tenia una clarividència que sovint exposava a alguns companys de claustre. I l’expressava, vehement i lacònica, amb pocs mots, però suficients: Tinc clar que hem de caminar cap al bilingüisme; i l’espai romànic ha de ser el nostre terreny de joc. Alguns/es vam parar l’orella i, ben aviat, arribava a les nostres mans un manual que orientava la flamant proposta, que ens semblava tan engrescadora com difusa en els seus límits i concrecions pràctiques. Fullejant el material, vam tenir la idea d’integrar el projecte en el marc curricular del Projecte Educatiu de Centre. L’institut sempre havia comptat amb una matèria que permetia la publicació d’una revista elaborada per l’alumnat. L’havíem fet en paper, quasi de manera artesanal, i amb venda directa al públic; havíem intercanviat articles amb altres centres de Catalunya, des de la plataforma Escoles en Xarxa. En fi, havíem recorregut un trajecte prou llarg. En els darrers anys, ja ens havíem incorporat a l’era digital. El plantejament, doncs, va arribar de manera natural: I si aprofitàvem l’optativa de Revista per incorporar-hi la proposta de multilingüisme? La iniciativa va cristal·litzar, i vam concebre la nostra particular Torre de Babel, justament per desmentir el sentit de la paràbola bíblica. No fou pas un càstig el que Déu envià als homes repartint-los els milers de llengües que s’han parlat i es parlen, sinó un do, aquell que estimula les millors capacitats humanes: l’esforç i la voluntat de comprendre’ns, aprenent des de l’error, amb el cap i el cor oberts de bat a bat. Així és com encarem el nostre aprenentatge del multilingüisme: conscients que haurem de superar obstacles, però convençuts que, en el camí, guanyarem saviesa.

Que el fet d’endinsar-se en una altra llengua, especialment si comparteix arrels amb la nostra, esperona les competències en la pròpia és un fet que, a hores d’ara, tots els que treballem en l’àmbit de la comunicació, tenim prou clar. Però no se’ns amaga que la nostra és una cursa de llarg recorregut; un procés que dóna fruits de maduració lenta. Tanmateix, ens guia l’absoluta bondat que respira el projecte: les llengües són ponts per a l’entesa, per a totes les enteses: l’estrictament lingüística, però també la literària, social, cultural, històrica, política… Per aquest motiu volem que el nostre projecte es vagi fent fort en el centre, que hi arreli com els arbres del jardí. Recentement, la Núria i jo, amb aquest esperit heroic (meitat intrèpid, meitat càndid), vam presentar les nostres incursions en el multilingüisme a l’Académie de Toulouse, en unes jornades sobre Intercomprensió, celebrades els dies 7 i 8 de desembre de 2015. L’acollida dels ponents i professors que ens escoltaven fou cordial i plena d’interès. En vam tornar amb el cap bullint de noves iniciatives: contactes amb escoles d’Occitània, projectes interdisciplinaris que confiem poder incardinar en els propers anys…

Que fem volar coloms? Potser sí. Tanmateix, la idea de Romània, aquest mosaic de cultures i llengües que es reparteixen i comparteixen l’herència de Roma, prengué cos en la consciència dels estudiosos del XIX i ha mantingut la seva vigència fins avui, en l’organització dels estudis superiors que han format tantes generacions de romanistes, hispanistes, llatinistes i altres especialitats afins. Algú ens retraurà, doncs, l’afany de donar impuls, en les nostres aules, a la idea que engendraren uns savis i que la realitat, tossuda, s’esforça cada dia a corroborar? Parlem el llatí que ens llegaren els avantpassats i, a desgrat de les diferències, el contínuum de les nostres llengües actuals esborra fronteres, travessa muntanyes i mars. Per tant, posem rumb a la nau amb vent favorable: si Europa és una realitat cada dia més sòlida, és perquè reposa en els fonaments d’una Romània de llengua i de cultura.

Montse Vilà i Núria Valls