L’historiador occità Pierre Vilar explica a ‘Breu història de Catalunya’ que hi ha pocs exemples d’una dinastia medieval tan vinculada a un territori, a una llengua i a un passat cultural com la dinastia comtal catalana. Amb tot, sovint s’ha considerat que Catalunya, com que era un principat i no un regne, i el seu sobirà era un príncep i no un rei, tenia un poder de rang inferior respecte al regne d’Aragó.

En època moderna, aquesta confusió es va accentuar quan es van començar a identificar els antics regnes amb els estats moderns. Però, en realitat, en l’època medieval els títols dels territoris, fossin regnes, comtats, marquesats o principats, eren irrellevants: si el seu governant tenia la potestat sobirana, ser rei o ser comte no era gaire diferent.

Sabem que el primer comte de Barcelona que es va intitular príncep va ser Borrell II, però no serà fins a Ramon Berenguer IV, al segle XII, que el títol de príncep s’acomodarà a la realitat geogràfica sobre la qual s’exerceix la sobirania. Segons l’historiador Ramon d’Abadal, el títol de príncep, al segle X, servia per visualitzar la situació preeminent d’un comte, el de Barcelona, sobre els altres comtes d’un territori que encara no es deia Catalunya. Al ‘Liber maiolichinus de gestis pisanorum’, Henricus Pisanus narra l’arribada dels pisans a les costes catalanes el 1113 i anomena per primer cop ‘Catalania’ la terra que des del cap de Creus s’estén per la costa fins al port de Salou i que incloïa els comtats de Barcelona, Osona, Girona i Empúries.

Pisanus explica que el príncep d’aquest territori garantia la seguretat dels vaixells del seu principat. És a dir, la idea territorial de principat és anterior a la mateixa consciència de catalanitat. El 15 d’agost del 1350 (convocatòria de les Corts catalanes de Perpinyà), en temps de Pere el Cerimoniós, trobem escrit per primer cop el nom de Principat de Catalunya (‘Cathaloniae Principatus’).