Res més lògic que quan un pare o mare ho demani, els companys i companyes del seu fill es sotmetin a la seva voluntat. Per quins set sous el drets dels altres trenta o trenta-cinc haurien de prevaldre damunt del d’un de sol? Millor que s’imposi el d’un. Al cap i a la fi, per quina raó s’han de fer les classes en una llengua minoritària i provinciana, que no serveix de res, si es poden fer en una de majoritària i universal?

Que un sol pare o mare demanen que al seu discriminat fill li facin les classes en espanyol, no fos cas que es traumatitzés, cap problema: a partir d’aquell moment a la seva aula tot es farà en espanyol.

Però, ben mirat, potser això no sigui suficient. Per què limitar-ho a una sola classe i aula? I si la pobra criatura sent parlar en català al pati o a l’hora de dinar? Res, home, res: si un pare o mare ho demanen, tota l’escola ha de fer servir l’espanyol, tant a les aules com fora d’elles. Si s’ha imposat a trenta o a trenta-cinc alumnes, per què no s’hauria d’imposar a quatre-cents cinquanta o cinc-cents ?

Tanmateix, per quin motiu aturar-se en aquest punt? I si la turmentada criatura surt al carrer i sent algú expressar-se en català? Com li podríem estalviar el trauma? Res més senzill: la gent del seu barri, pel carrer, ha de parlar només en espanyol — a casa, en la intimitat, on no poden causar perjudicis psicològics irreversibles a cap ànima tendra, que empri la llengua que vulgui —. Al barri i, com no, a tota la ciutat: no seria just que el fanatisme català l’impedís sortir de la zona on viu, no? I tampoc fora del seu municipi: a la seva província també s’hauria d’imposar l’espanyol. I a tot Catalunya. I, per què no, al món sencer.

Al capdavall, si el desig d’un es pot imposar al de trenta o trenta-cinc, per quina raó el de disset  no s’hauria d’imposar al de més de set milions i mig de persones?