El terme megalòpolis data de 1957, quan el geògraf Jean Gottman ho va encunyar per a descriure una zona amb una economia emergent en connexió, com el corredor Boston-Washington, als Estats Units. Així, el 1961 publicaria un llibre precisament sota aquest títol: “megalòpolis”. La paraula afegeix al mot polis, ciutat en grec, el prefix mega, també procedent d’aquesta llengua. D’aquesta manera una megalòpolis no és més que una ciutat gegantina en la seva traducció literal.

Bàsicament, les megalòpolis són conurbacions de ciutats, és a dir, unions de diversos nuclis urbans inicialment independents i contigus pels seus marges, que en créixer acaben formant una unitat funcional, si bé solen administrar-se de manera separada.

Podem trobar exemples de conurbacions en qualsevol punt del planeta, sempre en major nombre a les zones més densament poblades. Sovint, reben com a nom el de l’acrònim format per parts dels noms dels nuclis de població que formen la megalòpolis.

En el cas d’Europa, la megalòpoli més gran té l’acrònim Par-Am-Brus-Twerp. I té prop de 80 milions d’habitants. Ocupa, pel nombre de persones que hi viuen, el tercer lloc a nivell mundial ( solament per darrere del Triangle daurat del riu Iang-Tsé, a Xina, que té 105 milions d’habitants, i de Delhi-Laore, a l’ïndia, on hi viuen més de 120 milions de persones ). Està composta per la unió de ciutats i zones relativament contigües com París, Amsterdam, Rotterdam, la conca del Ruhr i Colònia (Alemanya) i l’eix Brussel·les-Anvers-Lille. Aquesta zona tan densament poblada produeix prop de 1,5 bilions de dòlars de PIB, el que excedeix la producció de països com Canadà o Itàlia.