La classe és un espai ideal per aprendre conjuntament i ensenyar-nos mútuament, per tenir cura de les persones i que tinguin cura de nosaltres, per col·laborar i dialogar; en definitiva, un espai ideal per cultivar l’altruisme i l’autoestima. Un ambient com aquest ens pot facilitar enormement la vida, de fet, una classe no haria de ser res més que una llençadora cap a noves i grans experiències i aprenentatges, el mateix que fem amb les nostres famílies. Altrament, una classe hauria de ser com una família.

Quan a l’aula observem i prenem consciència de la pèrdua afectiva o familiar que ha patit el company o la companya del costat i compartim el seu dolor, ens hi estem solidaritzant. Quan aquella criatura té dificultats en una activitat i algú se li acosta per donar-li un cop de mà, estem trencant aquest cercle viciós que provoquen l’egocentrisme i l’individualisme.

Quan una classe està cohesionada i té un sentiment de grup important, quan el grup ha aconseguit estrènyer vincles, hem aconseguit una fita important. Però tampoc ens podem aturar aquí: cal compartir sentiments amb nens i nenes d’altres classes, amb persones d’altres col·lectius…, ja sigui ajudant a cordar sabates a la mainada més petita, ajudant a llegir nenes i nens que ho necessiten, compartint una sessió de psicomotricitat, acompanyant els nostres grans en activitats diverses o escoltant les experiències de persones amb vivències que ens ajudaran a aprendre i a entendre.