Aquesta reflexió va dedicada als meus millors col·laboradors: els pares.

Em deia una mare, un dia, – val a dir que ho he sentit més d’una vegada -, que se sentia desbordada, que no sabia què més podia fer, que es rendia. Jo vaig intentar donar-li ànims, que no es rendís, que a la llarga l’esforç val la pena.

El cert és que els mestres ho sabem prou bé: hi ha nens i nenes que poden ser difícils, moguts, rebels, que sembla que tinguin una habilitat  especial per ficar-se en tots els embolats, per aparèixer en totes les trifulgues.

Els mestres hem d’intervenir sovint , parlar amb el nen, fer-lo reflexionar, tranquil·litzar-lo, a vegades castigar-lo, privar-lo d’alguna cosa, fer-li fer alguna tasca que l’ajudi a reflexionar. Però la nostra tasca es complementa amb la tasca dels seus pares: hem de parlar, explicar l’estratègia a seguir, pactar el camí que cal emprendre per redreçar la situació. Llavors em trobo amb pares o mares de molts tipus però la majoria, per sort , tenen clar que pares i escola hem d’anar a la una i que si ho fem sumem, mai restem. El que diem a l’escola és coherent amb el que es diu a casa i en aquests casos gairebé sempre l’efecte educatiu en el nen és positiu. Les coses es van arreglant, potser no tan de pressa com voldríem, d’acord, però es va millorant.

No m’agrada veure quan els pares i mares estan a punt de tirar la tovallola. Ens donen la raó als mestres, sí, però ens diuen també que ells ja no saben què fer, que ja ho han provat tot i veuen que és inútil, que el seu fill no té remei, que faci el que vulgui. A vegades les situacions personals són realment complexes i les solucions no són fàcils – puc parlar amb coneixement de causa, us ho podeu ben creure -. Però mai, es pot llençar la tovallola. Ni l’escola ni els pares.

Per dur que sembli, per desorientats que ens sentim, els joves a la llarga saben apreciar quan  hem cregut en ells, quan hem tret l’energia que no teníem per implicar-nos amb ells, per parlar amb ells, per escoltar-los, per dir-los que no quan ha calgut dir que no.

I  després de 22 anys com a professor i d’haver conegut desenes de nens i nenes us puc assegurar que aquest esforç mai no és en va.

Que no ens falti energia ni tampoc el bon humor: cal relativitzar els problemes i encarar-los amb esperit positiu !

Cal pensar que, si tirem d’hemeroteca, i fins i tot dels llibres d’història, descobrirem que l’anàlisi que s’ha fet dels joves sempre ha estat no només pessimista sinó pràcticament calcat, generació rere generació: fa 2.800 anys, ja Sòcrates advertia sobre la pèrdua de valors de la joventut: « els fills són ara tirans … ja no es posen drets quan entra una persona gran a l’habitació, contradiuen els seus pares, xerren davant les visites, engoleixen llaminadures a la taula, creuen les cames i tiranitzen als seus mestres ». El seu deixeble, Plató, abundava en això: « Què està passant amb els nostres joves? Falten al respecte als seus majors, desobeeixen als seus pares, menyspreen la llei, es rebel·len als carrers inflamats d’idees desgavellades, la seva moral està decaient, què serà d’ells?». Fins i tot podem anar 4800 anys enrere en el temps i llegir les inscripcions d’una tauleta assíria: « En aquests últims temps, la nostra terra està degenerant, hi ha senyals que el món està arribat ràpidament a la seva fi, el suborn i la corrupció dels més joves són comuns ».

Aquestes opinions podrien aparèixer en qualsevol mitjà de comunicació contemporani, prova inequívoca que els joves sempre han rebut.

Doncs bé, que no, paciència amb ells i endavant !