En la història de la filosofia grega, els sofistes representen, en certa manera, el pas del període cosmològic al període antropològic o humanístic. És a dir, l’atenció es desplaça de l’estudi de la naturalesa i de les qüestions metafísiques (la doctrina de l’atomisme, per exemple, que vam esmentar en parlar del materialisme) a la reflexió sobre l’ésser humà.

Originàriament, la sofística fou un ideal de formació. El mètode d’ensenyament que proposava era fonamentalment deductiu, en contra de l’experimental. Es presentaven a l’alumne uns principis de caràcter humà, psicològic, ètic, cívic o senzillament d’evidència racional i se’n treien les conseqüències, o es procurava que el deixeble les tragués. Calia, per a això, la retòrica, l’art de parlar bé, gramaticalment i també lògicament; és a dir, parlar bé per tal d’argumentar i convèncer. S’havia de ser eloqüènt, conèixer les diferents maneres d’argumentar i la forma d’exposar aquests arguments per tal que l’altre els acceptés.

Cal entendre l’auge d’aquest tipus de formació en un context d’intensificació de la vida política: si el ciutadà volia intervenir en la vida pública amb eficiència, li calia sobretot saber parlar i convèncer. El mateix règim democràtic a Atenes, d’altra banda, va fer sorgir una gran abundor de litigis judicials, principalment de cara a l’adquisició i defensa de la propietat d’immobles, urbans i rústics. No existia encara la figura de l’advocat i els sofistes els suplien oferint als litigants les millors raons i arguments i, a més, presentats amb una oratòria clara per guanyar els plets davant els jutges.