Per a la veritat com a consens, és veritat aquell discurs que acceptarien tots els participants en un debat en condicions de llibertat i igualtat. Sembla que el consens és possible, per bé que a cada pas es troben exemples d’incomunicació entre les persones. De fet, quan algú afirma que ‘el consens no és possible’ incorre en una paradoxa, perquè creu que és possible que tots acceptem la seva proposta, i aleshores tots consensuaríem que el consens no és possible… i ja podríem apagar el llum.

És interessant de pensar si el consens és garantia de veritat, especialment quan parlem de coneixement. En ciència, el paradigma geocèntric va ser veritat mentre no va ser substituït per un altre paradigma, el paradigma heliocèntric. Mentre es va creure que allò era veritat, és a dir, mentre els científics van coincidir en el consens d’aquella teoria, el paradigma era vàlid. Si volem, era una veritat provisional, que després es va veure desplaçada per un altre paradigma, per una veritat superior, més comprensiva de la realitat. Els paradigmes científics vigents en l’actualitat també son veritats consensuades, i seran superades quan es trobi un paradigme millor, però això no vol dir que passaran a ser mentida les coses de les quals es creu avui que són veritat. Mentre es creu en aquests paradigmes, aquests consensos són la veritat.