Segons aquesta noció de la veritat, és vertader el que és coherent, en oposició al que és contradictori. La veritat lògica és la pròpia de les proposicions analítiques, és a dir, de les proposicions no empíriques, universals i necessàries, les proposicions que tenen en la no contradicció la condició necessària i suficient de la seva veritat (‘El tot és més gran que les parts’, ‘El triangle té tres angles’). Aquestes proposicions són pròpies de les matemàtiques i de la lògica; són axiomes autoevidents, expressen pensaments que no podem pensar d’altra manera.

El problema que planteja aquesta noció de veritat és el d’establir si realment aquests axiomes són universals. Si ho fossin, tothom hi podria arribar necessàriament. No és pas segur que les lleis de la lògica siguin universals, perquè sembla que determinades cultures estructuren el pensament d’acord amb altres categories. D’altra banda, l’exemple de l’infinit sembla que qüestiona obertament l’axioma matemàtic que afirma que el tot és més gran que les parts (que qualsevol de les parts que el composen). Si ‘el tot és més gran que les parts’ aleshores deduïm necesàriament que ‘cap de les parts mai no és igual al tot’, però el conjunt de nombres naturals és tan gran com el conjunt de nombres naturals parells…