A grans trets, podem dir que la filosofia neix a Grècia al segle VI a.C. com a resposta alternativa al coneixement mític. En aquesta època trobem a Milet (a Jònia, a l’Àsia Menor) els primers intents d’explicació racional de la realitat: l’ésser humà s’acosta a la natura intentant trobar explicacions del que passa que no apel·lin als capriciosos i arbitraris desigs dels déus, sinó a explicacions que sorgeixin de l’observació de la realitat i de la reflexió racional sobre aquesta.

Els primers filòsofs es van ocupar bàsicament, doncs, d’observar els fenòmens naturals i d’intentar esbrinar quins mecanismes els regulaven; per a aquests filòsofs, la natura implicava ordre, perquè contenia elements inalterables que sempre romanen (lleis, cicles, essències). És per això que el naixement de la filosofia constitueix en cert sentit també el naixement de la ciència, i que els primers filòsofs hagin rebut sovint el nom de filòsofs de la natura és ben lògic.

El saber filosòfic rebutja les explicacions mítiques, és a dir, revisa, discuteix i critica el coneixement existent, la qual cosa és una de les seves característiques fonamentals. La filosofia aspira a la comprensió de la realitat fins allà on sigui intel·ligible a través de raonaments lògicament coherents i prenent com a fonament l’experiència humana íntegra d’aquesta realitat, en tots els seus aspectes possibles (incloent-hi, per exemple, l’experiència mística o l’experiència estètica).

La filosofia vol oferir una visió global del coneixement, integrant tots els sabers disponibles. És un saber radical i últim perquè es planteja les qüestions des de l’arrel, sense donar res per suposat, i perquè vol arribar al final de les qüestions que examina, i és també un saber universal perquè ha de ser vàlid per a qualsevol auditori i època.

Filosofia i ciència coincideixen en molts aspectes. Potser una de les distincions més rellevants sigui el fet que mentre la ciència es dedica a descriure fenòmens (a establir-ne les causes), la filosofia s’interessa, en la seva dimensió més pràctica, pels motius pels quals es fan les coses.