Les males pràctiques argumentatives són de fet estratègies de persuasió la utilització de les quals no és sempre incorrecta. Cal distingir entre els termes asseguradors i els termes protectors.

Començar l’argumentació amb frases com ara ja fa molt de temps que he observat, jo sé, conec molt bé aquest tema, busca presentar com a incontrovertible la posició de l’orador i evitar que l’interlocutor, davant de tal seguretat, li demani les raons en les quals es basa. És el que es denominen termes asseguradors. Apel·lar al sentit comú, a la suposada evidència de les nostres afirmacions, a estudis, a opinions d’experts o fonts de reconegut prestigi tenen el mateix ús. La idea és transmetre que el que s’afirma és inqüestionable: qui aniria contra el sentit comú, contra allò que és evident, contra el que és reconegut pels que més en saben…?

I si comencem afirmant que no hi ha res segur estem utilitzant allò que s’anomena termes protectors. Si no hi ha res segur per a l’ésser humà immeditamanet debilito qualsevol argumentació que es vulgui utilitzar en contra meu. En aquest cas el meu discurs no es presenta tan categòric i inqüestionable com en l’anterior estratègia, perquè ara justament l’estratègia és la contrària: intento posar el meu discurs fora de l’abast de tota crítica, qüestionant la possibilitat de saber res amb certesa. Faig el mateix si redueixo l’abast de les meves afirmacions, conferint-los un valor de mera probabilitat (possiblement, potser és cert que) o si les relativitzo (alguns dels, la majoria de, molt sovint).