Amb el temps, la sofística es degrada i esdevé retòrica decadent en mans de xerraires poc escrupolosos fins a convertir-se en l’art d’enganyar els altres amb arguments falsos. D’aquí ve el nom de sofisma per referir-se a un argument fals i proposat amb la intenció d’enganyar. En la pràctica, la retòrica passa a ser sovint l’art d’ensenyar als altres la manera d’aconseguir que una causa injusta sembli justa i sigui sentenciada com a tal. Això, evidentment, estava molt allunyat d’aquell delit de buscar i trobar la veritat, característic dels antics filòsofs; així s’explica l’hostilitat i repugnància que Plató i altres experimenten envers els sofistes. Heu de pensar, també, que els sofistes, a més de moure a engany amb llurs falses argumentacions, eren uns mestres que… cobraven! I això era, aleshores, una indignitat.

Aristòtil insisteix molt que la ciència dels sofistes és només aparent: “Com que n’hi ha que pensen que és més profitós semblar savi que no ser-ho sense semblar-ho (car l’art de la sofística consisteix precisament en l’aparença de saviesa i no en l’autèntica saviesa, i el sofista és el qui fa negoci amb una saviesa aparent i no real), per a ells, doncs, és també ben essencial que sembli que estan fent la tasca pròpia del savi més que no pas fer-la i que no ho sembli.” Paraules que tenen més de 2.300 anys i que són tan actuals…