El saber o coneixement filosòfic neix com a resposta alternativa al saber o coneixement mític. El mite expressa una concepció de la realitat dual: hi ha un àmbit d’allò que és diví i un altre àmbit d’allò que és natural. Segons aquesta concepció, l’àmbit natural (on es troba l’ésser humà) està supedidat a l’àmbit diví en el sentit que tot allò que passa en el primer té la seva explicació i origen en l’àmbit de les divinitats; així, qualsevol fenomen natural (una tempesta, l’erupció d’un volcà, set anys de sequera, l’embogiment d’una persona, una epidèmia que genera nombroses morts, la victòria en una batalla) s’interpreta com a producte de la voluntat dels déus.

D’altra banda, hem de pensar que el grau de civilització i desenvolupament tecnològic propis de les societats on neix i viu el pensament mític és molt petit, i això comporta una relació de total dependència amb el medi. S’entén més bé, en un context així, que la natura sigui concebuda com una força caòtica, com un poder incontrolable per part dels humans. La concepció mítica de la realitat estableix el sentit de l’existència de les persones tot propugnant una actitud de pietat envers els déus: cal retre’ls culte i oferir-los sacrificis, si cal, per captar la seva benevolència. És d’aquesta manera indirecta com es pot esperar d’arribar a regular mínimament el funcionament del món natural.

El saber mític és irracional perquè no es presenta com un coneixement crític ni discutible, ni és reflexiu. Ve codificat per la tradició i estableix valors i normes. Si llegim qualsevol dels mites més cèlebres de l’antiguitat (el mite de Sísif, el mite de Prometeu, el mite del laberint, el mite del naixement d’Europa, el mite de Perseu, el mite de la fundació de Roma), hi veurem, de forma més o menys explícita, l’establiment d’aquests valors, d’aquests ensenyaments morals, prescripcions i prohibicions. El saber mític és també un saber dogmàtic i incontrastable, perquè fa la relació d’uns fets i esdeveniments que no podem comprovar.

Etimològicament, mythos, que és un mot grec, vol dir ‘llegenda, faula’ i és per això que s’aplica generalment a llegendes simbòliques de caràcter religiós, ja que el mite és inconcebible sense la presència d’aquest àmbit diví o sagrat que regeix el món natural. Des d’aquesta perspectiva, el discurs mític es troba també en religions com el cristianisme, l’islam, el judaisme o el budisme, per exemple pel que fa a l’explicació de l’origen de l’univers.