L’idealisme és una metafísica monista. La seva tesi principal és que tot és idea o realització material de la idea. En la seva versió més extrema, trobem l’opinió de Berkeley, que afirma que la realitat està feta d’idees, d’impressions en la consciència dels subjectes, que pensen. Si el sol m’escalfa, sento l’escalfor i tinc la idea d’aquesta escalfor: doncs bé, aquesta sensació i aquesta idea són la realitat, però no tinc cap garantia de l’existència de cap objecte material fora de la meva consciència. Per a l’idealisme subjectivista de Berkeley, la matèria no és més que un conjunt d’impressions que només existeixen en el meu pensament i, per tant, no hi ha cap realitat extramental.

Per a Kant, hi ha una parcel·la de la realitat que és susceptible de ser captada per l’experiència sensible. La percepció és comuna a tots els éssers humans, és a dir, universal, i és el resultat de la forma com el nostre pensament organitza la informació que ens proporcionen els sentits. Si els nostres sentits estiguessin disposats d’una altra manera o fossin uns altres, la nostra percepció de la realitat extramental seria també diferent. Les idees que tenim de la realitat, doncs, vénen condicionades per la forma del nostre pensament. Kant no descarta la realitat extramental, és a dir, la part de la realitat que no podem organitzar en pensament; la part que se’ns apareix, Kant l’anomena fenomen (etimològicament, prové del grec i vol dir ‘aparèixer’).