Hi ha elements molt importants en l’anomenada ‘intel·ligència artificial‘ (i en les tecnologies informàtiques i robòtiques que hi estan connectades), que ens poden ajudar a entendre millor què fem els humans quan jutgem o valorem. El pas més important s’ha produït precisament quan s’ha abandonat la idea de construir màquines de gran precisió però amb un comportament rígid, i s’ha volgut passar a construir ginys que fossin més subtils, més flexibles, que tinguessin un comportament més plàstic, més irregular. En una paraula: el canvi de comportament important s’ha fet quan s’ha abandonat la idea de voler que els humans s’adaptessin a un pretès ideal de precisió i s’ha passat a voler reproduir en les màquines la manera de raonar dels humans; perquè llavors s’ha descobert, amb sorpresa, que la manera de pensar humana és bàsicament borrosa, vaga. Nosaltres no treballem sobretot amb respostes simples, sinó que fem constantment judicis complexos i variats. La constatació d’aquests avenços en intel·ligència artificial (és a dir, en la intel·ligència de les màquines) ens hauria de portar a un parell de conclusions interessants.

D’una banda, hauríem de reconèixer que tota intel·ligència (tmabé la humana) és, en cert sentit, artificial, ja que sempre depèn de la programació que es faci dels seus elements, tant si són informàtics com neuronals. En el cas humà, la programació no solament depèn de la genètica, sinó també de l’aprenentatge, de la cultura. Per tant, no ens pot ser de cap manera indiferent el tipus d’aprenentatge que aprovem o desaprovem, perquè amb ell estem contribuint a crear un tipus d’intel·ligència o un altre, i això vol dir una manera o altra d’acostar-nos a la realitat i de fer-ne experiència.

D’altra banda, si la intel·ligència artificial vol arribar a construir programes i màquines prenent com a model la intel·ligència humana real, no és lògic que, fascinats per les màquines, prenguem el seu funcionament com a model màxim per a la nostra pròpia intel·ligència o per a comprendre’ns millor. Les màquines no poden ser per a nosaltres un model definitiu. Les màquines seran sempre només un ajut, sovint interessant i revelador, però, en tot cas, un ajut.

Josep-Maria Terricabras, I a tu, què t’importa?, Barcelona, Edicions La Campana, 2002.