Provem a fer l’exercici 3 de la pàgina 192 del llibre de text.

Diu Milan Kundera:

“Penso, aleshores existeixo és la frase d’un intel·lectual que subestima el mal de queixal. Sento, aleshores existeixo és una veritat d’una validesa molt més general i es refereix a tot el que és viu. El meu jo no difereix substancialment del vostre per allò que pensa. Hi ha molta gent i poques idees: tots pensem aproximadament el mateix i ens comuniquem les idees, en les deixem, les robem. Però, si algú em trepitja un peu, sóc sol a sentir aquell dolor. No pas en el pensament, sinó en el patiment, és on hi ha l’essència del jo; el patiment és el més bàsic de tots els sentiments. Tot patint, ni un gat pot dubtar del seu jo únic i irremplaçable. Quan sofrim, el món desapareix i cadascun de nosaltres es queda sol amb ell mateix. El sofriment és la universitat de l’egocentrisme.”

1. Quina de les dues opcions defenses: “penso, aleshores existeixo” o “sento, aleshores existeixo”? Pregunta’t què és el que constitueix més el teu jo: els teus pensaments o bés els teus sentiments?

2. La intuïció “penso, aleshores existeixo” ha donat peu a un bon conjunt de variants: “estimo, aleshores existeixo”, “protesto, aleshores existeixo”, “ploro, aleshores existeixo”, “faig esport, aleshores existeixo”, “surto a la tele, aleshores existeixo”… Quina seria la teva reinterpretació del “cogito, ergo sum”? Per què?

Envieu les vostres respostes!

P.D. El text de Kundera m’ha fet recordar el fantàstic inici de Guerra i pau de Tolstoi:

“Totes les famílies felices s’assemblen, però cada família desgraciada ho és a la seva manera”

Escriu Descartes a la primera meditació:

“Quants cops m’ha passat que somiava, al vespre, que era aquí, vestit com ara i que em trobava a prop del foc, quan de fet era dintre el llit tot nu? Tinc molt clar ara que no miro aquest paper amb ulls de son, que aquest cap que bellugo no està gens endormiscat, que intencionadament i deliberadament estenc la mà i la sento: allò que s’esdevé en el somni no sembla tan clar ni tan distint com tot això. Però, si ho penso bé, recordo haver estat sovint enganyat, mentre dormia, per il·lusions semblants. I mentre em deturo pensant això, veig amb tanta claredat que no hi ha indicis concloents ni senyals tan certs que em facin distingir netament entre vetlla i somni, que resto estupefacte; l’esbalaïment és tal que gairebé és capaç de persuadir-me que estic dormint.”

Calderón de la Barca, contemporani de Descartes, escriu a la seva gran obra La vida es sueño:

Es verdad; pues reprimamos
esta fiera condición,
esta furia, esta ambición,
por si alguna vez soñamos;
y sí haremos, pues estamos
en mundo tan singular,
que el vivir sólo es soñar;
y la experiencia me enseña
que el hombre que vive, sueña
lo que es, hasta despertar.
Sueña el rey que es rey, y vive
con este engaño mandando,
disponiendo y gobernando;
y este aplauso, que recibe
prestado, en el viento escribe,
y en cenizas le convierte
la muerte, ¡desdicha fuerte!
¿Que hay quien intente reinar,
viendo que ha de despertar
en el sueño de la muerte!
Sueña el rico en su riqueza,
que más cuidados le ofrece;
sueña el pobre que padece
su miseria y su pobreza;
sueña el que a medrar empieza,
sueña el que afana y pretende,
sueña el que agravia y ofende,
y en el mundo, en conclusión,
todos sueñan lo que son,
aunque ninguno lo entiende.
Yo sueño que estoy aquí
de estas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Son i vigília, realitat i aparença… Què és real? Recordeu la pel·lícula Matrix? Penseu-hi!

“L’existència és l’actualitat de tota forma o natura, ja que no hi hauria bondat o humanitat actual si de fet no existís. Per tant, tota existència que sigui distinta de l’essència té amb ella la mateixa relació que l’acte amb la potència.”

Tomàs d’Aquino, Summa teològica I, q.2, a.4

En general, Aristòtil entèn per substància allò que existeix per si mateix, i no per un altre. Per tant, lligat al concepte de substància, apareixen idees com ara “independència” i “individualitat”. Com el seu nom indica, substància vé a significar allò subjacent, allò que està per sota de les coses i les substenta; la substància és allò que suporta totes les característiques de la cosa.

L’ésser es diu de moltes maneres, i la més important és la substància: és la categoria primera. La substància és l’ésser pròpiament dit; n’hi han diferents formes d’ésser, però totes es refereixen a una forma primordial: la substància.

Aristòtil distingeix dues formes d’entendre la substància: substància primera i substància segona.

La substància primera: és l’individu concret, el compost hilemòrfic de matèria i forma (per exemple, Picasso, Marlon Brando i Bukowski).

La substància segona: es refereix a l’espècie i el gènere, és allò que hi ha d’universal en un ésser concret (per exemple, Picasso, Marlon Brando i Bukowski comparteixen l’universal “ésser humà masculí”).

Aristòtil supera l’aparent contradicció entre aquestes dues formes d’entendre la substància de la manera següent: substància, en sentit estricte, és l’individu, però les espècies i els gèneres han de rebre algun reconeixement a la seva realitat. Aquest últim sentit nomes és secundari, ja que no pot existir de manera separada a la substància primera; només en la substància primera té existència, ja que només en el subjecte tenen existència tant l’espècie (home, animal, vegetal…) com el gènere (masculí, femení). Per això afirma Aristòtil que la substància primera és subjacent a totes les coses i que, en ella, es troba realitzada l’essència.

Amb aquesta teoria de la substància, l’estagirita superava tant a Parmènides com al seu mestre Plató. Per aquest últim, que havia identificat la substància amb els éssers suprasensibles, la substància era la “Idea”, Idea que era aliena al canvi i a l’esdevenir. Aristòtil introdueix en la substància la idea d’esdevenir, negant d’aquesta manera la rígida estaticitat del pensament parmenideà.

La unitat dels diferents significats de l’ésser es deriva del fet que tots tenen relació amb la substància, que en grec, “ousía”, vindria a significar “centre unificador de tots els significats de l’ésser”. En definitiva, la substància existeix en si mateixa amb independència d’altres éssers; és quelcom determinat, no abstracte; presenta una unitat intrínseca. És l’ésser individual compost de matèria i forma.

Per últim, Aristòtil ens recorda que, en general, la substància “s’anomena naturalesa”, perquè “la naturalesa primera i pròpiament dita és la substància de les coses que tenen el principi de moviment en si mateixes”.

Hola a tothom!

Aquí teniu, per complementar les classes, un enllaç interessant. Aquesta pàgina ofereix un resum de la filosofia aristotèlica; alguns exemples ajuden a entendre millor conceptes com ara substància, essència, matèria i forma. Només cal clicar la fotografia per anar-hi.

Aquí us deixo una recreació del mite força interessant.

Com ja sabeu, Plató acostuma a ser l’autor de l’època antiga i medieval seleccionat a les PAU. Per tant, és un filòsof que s’ha d’estudiar amb especial interès.

El Fedó és un dels diàlegs més importants de Plató. Porta com a subtítol “sobre l’ànima“, i en ell es discuteixen  els arguments a favor i en contra de la immortalitat de l’ànima.

Però en aquest diàleg, només es parla de l’ànima?

La resposta és NO.

També es tracten qüestions relacionades amb la teoria del coneixement, apareix la doctrina de les idees i se’ns ofereix un emotiu relat dels últims dies de Sòcrates. 

Per tot això, és important llegir-lo.

Per últim, us deixo una presentació del Fedó feta pel professor Alcoberro: