Ara que hem acabat Descartes i el racionalisme, i abans de començar amb l’empirisme de Locke, Berkeley i Hume, faré dues recomanacions culturals. Aquest blog no té per què ser, exclusivament, un blog de filosofia. “No es pot ser sublim sense interrupció”, va dir Baudelaire. Deixem una estona les idees filosòfiques i baixem al regne dels vius.
1. INSURRECCIÓN (música)
Hi havia una vegada un grup que es deia El último de la fila; abans, aquest mateix grup era conegut com Los burros, i més abans encara, com Los rápidos. El último de la fila es va dissoldre i els seus components, Manolo García i Quimi Portet, van continuar per separat les seves carreres; alguns pensen (pensem) que res ha tornat a ser igual.
Per a qui subscriu, El último de la fila ha escrit les lletres més poètiques i perfectes de la música en castellà: Querida milagros, Aviones plateados, El loco de la calle, Los ángeles no tienen hélices, No me acostumbro, Sara, Dios de la lluvia, Cuando el mar te tenga, Sin llaves, Lápiz y tinta… I quina és la millor cançó? A qui estimes més, al pare o a la mare? Pregunta difícil, però probablement jo triaria Insurrección: es poden dir més coses (i millor) en dos minuts de cançó? Segurament no. Aquí teniu el videoclip. Tingueu en compte que han passat 18 anys, així que sigueu indulgents amb l’estètica.
2. EL GUARDIÁN ENTRE EL CENTENO (literatura)
Publicada l’any 1951, The Catcher in the Rye de Salinger és una obra mestra. La història és molt simple: un adolescent, Holden Caulfield, cansat de l’ambient, de les normes i dels companys de l’internat on viu, torna a casa. El que nosaltres llegim és el relat en primera persona d’aquest noi, les seves reflexions i les seves peripècies per la ciutat de Nova York. I quin és el secret d’aquesta gran novel·la? La veu del personatge, el que transmet Salinger per boca de Holden Caulfield: tendresa, geni, escepticisme, supèrbia i moltes coses més.
No és convenient imposar res a ningú, i menys una lectura, però als que hem gaudit tant amb aquest llibre ens invaeix un sentiment de desolació, de tristesa, de pèrdua, quan veiem que els joves passen de llarg davant d’una meravella tan asequible. És literatura de la bona, és caça major, feu-vos amb la novel·la i dispareu a matar.
Hola!! Que tal??
That’s me again…
De moment només comentaré el punt 1.
La música…que es la musica? “La música es un eco del mundo invisible.” Guiseppe Mazzini
Esta nos sirve para expresarnos con plena libertad, con ello reímos, cantamos(evidente), lloramos ,gritamos, saltamos, discutimos, la musica es passión pero no una passión “carnal” sino un tipo de passión distinta ,una que nace en el interior de nuestra alma y desde allí emana hacia el exterior, es algo que reside en cada persona, algo, que sin enbargo todos entendemos (mas o menos), es talvez la musica un idioma universal? o simplemente la musica es un extensión de este, es decir, la musica nos sirve para cuando las palabra nos son insuficientes…
La encontramos por todas partes, la vida sin la musica seria un error, la música puede dar nombre a lo innombrable y comunicar lo desconocido.
De lalista de canciones…no me gusta ninguna 🙁
Yo te propongo tres(Que cuando las escucho es como si me desconectara del mundo y con el de mis problemas):
(Ordenadas por preferencia)
–> ZPU – Ángel Guardián
–> The Killers – Human
–> Huecco – Mirando al cielo
Hasta mas ver!
• • • Niets • • •
Hola Carlos,
Ante todo, gracias por tus comentarios. Más vale tarde que nunca, ¿no? Pues eso.
En primer lugar, decirte que no te imaginaba tan pesimista (o tan bien informado). Estás en tu derecho, desde luego, pero lo de “sufro, luego existo” me ha parecido interesante. Te regalo una cita de Cioran: “El sufrimiento es la única causa de la conciencia” (Dostoievski). Los hombres se dividen en dos categorías: los que han comprendido eso y los demás.
Muy bien tu intensa y sentida reflexión sobre la música. Suponía que te gustaba, pero no hasta ese punto. Lamento que no te guste ninguna de las canciones de la lista… en fin, ¡nadie es perfecto! (es broma). Intentaré escuchar alguna de las que me propones, pero no te prometo nada. De las tres sólo me suena la de Huecco y… bueno, no está mal del todo, pero demasiado vehemente para mi gusto.
Touché…
Realmente para mi en esta vida es muy importante el sufrir ya que hace falta más valor para sufrir que para morir. Es decir una vida vivida bajo el yunke aplastador del sufrimiento recompensa mas que una vivida en la felicedad.(En mi opinión)
Pero… aqui surge un problema…(Ahi va información para que me conozcas mejor) la gente que me redodea, compañeros, amigos… nuenca dirian que yo soy un pesimista y es así, porque el pesimismo que sinto es solo contra mi existencia propia, los demas ya sufren suficiente(eso creo) para que yo encima les amarge mas sus existencias, por esa razón, de cara a los demas parezco alegre y optimista porque eso es la amistad no? Un contrato por el cual nos obligamos a hacer pequeños favores a los demás para que los demás nos los hagan grandes(Egoisata no cres?) Pues no!! para mi la amistad no es nada mas que un simple paliativo para la vida…
Ya continuaremos con este debate… ¿Exsitencialista?
P.D. Que insinuas con “en fin, ¡nadie es perfecto! (es broma)” me alagas XDXD yo no soy perfecto XD , ¿pero no es cierto que la practica conduce a la perfección? Creo que para llegar a la perfección haria falta vivir una vida para aprender a vivir una nueva y ademas perfecta 🙂
Conclusión a los seres humanos nos es imposible llegar a la perfección.
P.D. Oye (te tuteo) y si no… oiga esto del blog es muy relajante, estas conversaciones las tendrimos que ralizar en clase( pero te teamtica variada).
Felizitaciones!!
• • • Niets • • •
Paraula per evitar contingut brossa: (requerit)*
Per demostrar que ets una persona (no un robot de creació de continguts brossa), escriu la paraula de seguretat que es mostra a la imatge.
maleta
______________
Si, tonro a ser jo, el que te ficat al cap que és un robot de creació de continguts brossa.
“A lo que vamos” (ofú, això em va costar nota en el primer Comentari de text que et vaig entregar, sort que ara no estas avaluant), primer de tot felicitar al Nieto i dir-li que la seva definició d’amistat m’ha deixat desencaixat, per això (no te lo tomes a mal eh! No sea caso que rompamos ese contrato, jiji)…
També comentar que un dels membres de El Último de la Fila frecuentava (abans) el restaurant de me mare, i que en el seu últim disc hi ha una dedicatòria al restaurant (només era per possar-me en el context històric, res més).
Música… és, simplement, magnífica, una manera de comunicar-nos (com ja ha dit el Nieto), i una manera d’AILLAR-NOS del món que ens envolta, ni que sigui per un instant de temps molt curt. És, simplement, una forma diferent de viure la vida.
I ara entrem al tema de la perfecció: o tots arribem a ser perfectes o ningú ho és, ho ha sigut o ho serà mai; la resposta és simple, com et pots imaginar… ningú és perfecte, de manera que és estúpid l’arribar a discutir sobre aquests temes…
UNA COSA MARIPOSA! Per què a ells els hi contestes sempre (a la Jordana per pesadeta que sempre està escribint i al Nieto per fer-ho per primer cop) i amb mi et conformes en dirme a classe que “sóc un pesadet amb la parauleta”? Hombre ya! A ver si me voy a tener que poner celosón!
A CUIDAR-SE! Segueixo esperant que siguis capaç de captar algún dia la reflexió de l’exàmen, però sense ajuda! 😉
Paraula per evitar contingut brossa: (requerit)*
Per demostrar que ets una persona (no un robot de creació de continguts brossa), escriu la paraula de seguretat que es mostra a la imatge.
carpeta
_________________
AJUDA és una pita 🙂
El último de la fila ha escrit les lletres més poètiques i perfectes de la música en castellà
X DIOSS necesias escuchar urgentemente marea, eso si k es poesia.
As visto el comentario no albert? tarde pero a tiempo, esk lo bueno se hace esperar.
PD: Oscar eres pesao asta por internet
Manelic, he vist el comentari. Qui va dir allò de “más vale tarde que nunca” crec que pensava en tu, perquè és indecent que triguis un mes en enviar un exercici. Però per aquesta vegada, passi.
De X DIOSS nada. No sé què és Marea, però m’has agafat amb ganes d’escriure (he acabat de corregir els exàmens) i aquí et deixo la lletra de Insurrección:
¿Dónde estabas entonces
cuando tanto te necesité?
Nadie es mejor que nadie
pero tú creiste vencer.
Si lloré ante tu puerta
de nada sirvió.
Barras de bar
vertederos de amor.
Os enseñé mi trocito peor.
Retales de mi vida,
fotos a contraluz.
Me siento hoy como un halcón
herido por las flechas de la incertidumbre.
Me corto el pelo una y otra vez.
Me quiero defender,
dame mi alma y déjame en paz.
Quiero intentar no volver a caer.
Pequeñas tretas
para continuar en la brecha.
Me siento hoy como un halcón
llamado a las filas de la insurrección.
És per plorar, eh?
Ah, Óscar, m’he tornat a llegir la frase enigmàtica i continuo sense entendre-la. Mira que acostumo a saber llegir entre línies, però és que ni idea. Què significa “molt bones notes aquesta vegada”? M’has de donar una pista! (veus com si que et contesto?)
A reveure que és tard.
buenu… torno a ser per aquí. realment “música”… música és un món on evadir-se de la realitat. el món més potent (supra-real) és la música. on desperta somio. realment, no soc gaire “enteradilla” de música… si em parleu d’un grup no-espanyol, ja estic perduda! però penso que a dins del nostre país podem trobar molt bona música… i lletres. estic força implicada en el flamenc, tan en el ball com en el cant. i realment… res m’ha captivat tantíssim com ho fa aquest. és innexplicable, suposo que m’entens Albert. és voler-ho dir tot, però no surt res. es solo con esa musica, cuando estando aún ausente de algun sentimiento que predomine mi vida, e llorado con una canción… ah! yo incluyo ritmo a algunas de sus letras… y a otras, solas se bastan. no se si será un idioma universal como dice el Carlos.. porque yo con un “quejio” flamenco me emociono hasta lo mas profundo, pero seguramente vosotros no, entonces vosotros no entendeis lo que entiendo. un idioma universal no seria aquel que todo el mundo entiende? pero a mi, muchos no me entienden cuando me emociono hasta llorar con una canción… desde Camarón, todas ellas admirables, hasta niña pastori, excepcionalmente su último disco, pasando por otros muchisimos.
Marta
Hola Marta,
M’agrada que escriguis en el bloc, i més si dius coses tan emocionants. De vegades tinc la sensació que insisteixo massa quan us dic que entreu, però és que un bloc necessita de la vostra participació; sense vosaltres, això no és res més que el quadern de bitàcora d’un paio que penja articles per a ningú. Crec que està bé, també, que de vegades ens relaxem i ens ocupem d’assumptes menys transcendents (que no menys importants), com ara la música, la literatura, el cinema…en definitiva, la vida. Per últim, una confessió: a mi també m’agrada el flamenc, en general, i Camarón, en particular. He escoltat algunes cançons (moltes lletres són poemes adaptats) que són com petites lliçons de filosofia.
no coneixa aquesta faceta teva Albert, quina il·lusió! 🙂
doncs si, cada cop m’agrada molt aquest bloc… és com una “filosofia pràctica”.
continua així cuidant el bloc perquè realment val la pena! Aquesta “tècnica” d’anar variant autors i activitats d’ells, amb el punt més reflexiu que pot envoltar la música o la literatura, i tot d’una perspectiva que s’ha de reflexionar… m’encanta
Ens veiem dilluns per la tardaa!
Después de leer esta entrada y los comentarios de mis compañeros… no podía dejar pasar el no comentar, ya que, como dije en el apartado Descartes, la música es uno de los pilares de mi vida, por así decirlo… Encuentro que la música es la mejor amiga que puedas tener en cualquier momento de tu vida… siempre encuentras es canción especial para cualquier momento, en que te anime en momentos de pena o por otra parte te haga reflexionar sobre ello… muchas canciones son reflejos de tu vida, tanto buenos como malos, y encuentro bueno (no sé si es la palabra adecuada) tener a alguien/algo que te la retransmita y te de su pequeña visión y te haga reflexionar, como una rádio que puedas poner en cualquier momento y a cualquier hora…
Después, como dice Marta, cada uno tiene su propio mundo, su mundo musical, y no puedes esperar que te entiendan o les guste lo mismo que tu… a mi tampoco me entienden cuando me paso horas escuchando la misma canción de Metal… donde mucha gente me dice que “eso” sólo son gritos y berridos (xD jaja me rio cuando me lo dicen) pero yo en cambio también me emociono y siento lo que retransmite esa persona a través de un genero musical tan poco comprendido, supongo.
A propósito, este tipo de entradas me encantan… es una pequeña forma de mostrar tu pequeña filosofía, como si fueramos pequeños Descartes o Humes desfasados en el tiempo!
Feliz fin de semana!
potser em passo una mica tard per aquest post, però mira fa pocs minuts que li he tret la pols a un seguit de cançons, des de l’estiu o així que no les escoltava i aprofitant això t’animo a escoltar-ne una (bé, a tu i a tothom xd).
http://www.youtube.com/watch?v=Enl64mke2tM
La veritat és que no soc amant ni massa fan del rap, més aviat tiro cap al rock, tant nacional com internacional, però reconec que aquest home utilitza el rap com a poesia i escriu lletres molt molt bones. He escollit aquesta cançó en concret perquè, bé.. et fa obrir els ulls i reflexionar sobre la vida en general, però us asseguro que si us pareu una estona a escoltar les altres cançons (sobretot les d’aquest disc), no us decebràn.
Per cert albert, molt bo El ultimo de la fila. De les cançons que has posat només em sé la de lápiz y tinta; les altres em sonen molt però de memòria no xdd en fi, m’enrecordo de quan tenia vuit o nou anys i els escoltava (perquè els meus pares els escoltaven, i de rebot jo també escoltava les cançons xdd).
Vinga va, et deixo un altre link, perquè et facis una idea de la musica que més m’agrada!
http://www.youtube.com/watch?v=YJV07LMLS4o
que vagi bé el dia de vagaaaaaa! 🙂
Uff Albert! Reconeixo que mai havia escoltat “El último de la fila” però la veritat és que, aquesta canço, m’ha arribat molt…la primera frase m’encanta! Estic pensant en mil persones a qui dedicar-la 🙂
A més a més no sabia que t’agradessin aquestes cançons tan pesimistes…però la veritat és que són les millors, si més no crec que les que més ens “claven”!
D’altra banda per aquí explicaven què és la música? Jo crec que és una cosa impossible d’explicar…Crec que és alguna cosa que necessitem, jo parlo en el meu cas està clar però suposo que més o menys a tothom li pasa el mateix…
Quan et trobes malament escoltes música, quan estas avorrit escoltes música, quan estas fent els deures escoltes música, quan et baralles amb algú escoltes música (aquesta cançó seria ideal per un d’aquests moments), quan surts de festa escoltes música, quan ja no pots més escoltes música…en fi que crec que la música ens ajuda a ser diferents i a desconectar de la vida que portem, molts cops ens fa ser més feliços (de vegades també ens fa estar més tristos!) es podria dir que la música és la meva millor amiga, si més no sempre està al meu costat no? 🙂
Apa doncs, espero que tots disfruteu amb la música…
Respecte el que han comentat els altres…jo també crec que has d’escoltar Marea, i la que a dit el Nieto de Human és un rol una mica diferent però també està molt bé!
Tot i que crec que res millor que Extremoduro o la Fuga…però diuen que…A gustos los colores no?
Ens veiem demà familia!
(per cert, m’agrada això de que al blog es parli d’alguna cosa que no sigui filosofia!)