Provem a fer l’exercici 3 de la pàgina 192 del llibre de text.
Diu Milan Kundera:
“Penso, aleshores existeixo és la frase d’un intel·lectual que subestima el mal de queixal. Sento, aleshores existeixo és una veritat d’una validesa molt més general i es refereix a tot el que és viu. El meu jo no difereix substancialment del vostre per allò que pensa. Hi ha molta gent i poques idees: tots pensem aproximadament el mateix i ens comuniquem les idees, en les deixem, les robem. Però, si algú em trepitja un peu, sóc sol a sentir aquell dolor. No pas en el pensament, sinó en el patiment, és on hi ha l’essència del jo; el patiment és el més bàsic de tots els sentiments. Tot patint, ni un gat pot dubtar del seu jo únic i irremplaçable. Quan sofrim, el món desapareix i cadascun de nosaltres es queda sol amb ell mateix. El sofriment és la universitat de l’egocentrisme.”
1. Quina de les dues opcions defenses: “penso, aleshores existeixo” o “sento, aleshores existeixo”? Pregunta’t què és el que constitueix més el teu jo: els teus pensaments o bés els teus sentiments?
2. La intuïció “penso, aleshores existeixo” ha donat peu a un bon conjunt de variants: “estimo, aleshores existeixo”, “protesto, aleshores existeixo”, “ploro, aleshores existeixo”, “faig esport, aleshores existeixo”, “surto a la tele, aleshores existeixo”… Quina seria la teva reinterpretació del “cogito, ergo sum”? Per què?
Envieu les vostres respostes!
P.D. El text de Kundera m’ha fet recordar el fantàstic inici de Guerra i pau de Tolstoi:
“Totes les famílies felices s’assemblen, però cada família desgraciada ho és a la seva manera”
mm.. personalment jo no podria escollir fàcilment entre pensar i sentir, suposo que això depèn de si la persona es guia més pel seu vessant racional o emocional. A més, estic segura que qualsevol persona, a vegades s’ha deixat endur pel que sent i no ha parat a pensar en les conseqüències que podria portar segons quina acció, o coses per l’estil.
Potser actualment utilitzem més el pensament que els sentiments, però.. quan som petits que fem abans: pensem o sentim? crec que ens regim per sensacions que no pas per pensaments, dubto que a tan curta edat poguéssim ser capaços de pensar d’una manera adequada. No sé no sé.. en el meu cas, prefereixo fer una mescla equitativa per crear una mena d’equilibri, a vegades és més important pensar, i d’altres simplement sentir.
Amb la segona qüestió.. “burxo, aleshores existeixo” jajaja és broma (o potser no, es que sempre estic burxant). Jo no hi buscaria tres peus al gat, si es “cogito, ergo sum” doncs és així i prou. Les adaptacions estan de més (per a mi) perquè sempre són coses que són relativament importants, segons la persona, o alguna acció que ens identifica, però això no vol dir que sigui el més important de la nosaltres mateixos. Si més no, són accions puntuals, potser seria millor englobar-les totes o una de més general, com el cas del cogito.
No sé si era ben bé això l’exercici.. però ho he intentat! xd
Em decanto més per la idea de jo penso, llavors existeixo. Crec que els pensaments són uns fets individuals que només els pot saber la mateixa persona que ho pensa, en canvi, una persona que sent dolor per exemple, aquest pot ser sentit de la mateixa manera per a tots.
Un pensament serà originat per una persona, si aquesta el difon, aquest no serà exactament el que ell havia pensat, ja que tots som diferents i cada persona li pot afegir alguna opinió personal, llavors aquesta és diferent a la inicial.
Respecte a la variant: > es podria dir que s’ajusta al nostre món. Aquesta és la concepció que tenen moltes persones, però realment penso que cadascú existeix elaborant allò que li fa ser més feliç i únic mitjançant la raó. Si surts a la tele, no seras l’única persona que ho fa, i moltes persones hi surten i no els hi agrada, d’aquesta manera la meva opinióo no es decanta per aquesta perspectiva actual que te molta gent avui en dia.
1. Jo estic més d’acord amb el sento, després existeixo. Jo puc pensar moltes coses que no existeixen, és a dir puc imaginar-les. En canvi, no puc sentir coses que no estan al meu voltant. Quan algú et dona una puntada de peu, no t’imagines el dolor… el sents perquè és evident que t’han donat una puntada de peu.
Jo no puc manipular els sentits d’ algú, la percepció que aquesta persona té del seu entorn, però sí puc canviar el seu pensament mitjançant la persuasió.
Pel contrari, una persona sent el que els seus sentits, vulgui o no vulgui li transmeten, sense possibilitat de ser manipulats.
Per tant, per mi és molt més real i veritable saber que existeixo pel que sento, que pel que penso.
2. Estic d’acord amb el “estimo, aleshores existeixo”. Potser és més des d’un punt de vista teleològic, però les persones existeixen per alguna raó. Les persones no neixen per morir, neixen per viure un temps, al costat dels éssers que els estimen i els acompanyaran al llarg de la seva vida. Una persona viu a través d’uns sentiments que el fan comunicar-se amb la resta de persones. Si t’enfades és per algun fet relacionat amb una altre persona, si estàs content ho vols compartir amb la gent que estimes…
Així que el que ens fa existir, viure, ser persones, són els sentiments, les emocions, l’amor i l’odi, l’alegria i la tristesa, la por i la valentia…
Per tant, arribo a la conclusió que existir i estimar estan relacionats.
Alhora, també puc dir que estic d’acord amb l’afirmació “ploro, per tant existeixo”. Tot aquest conjunt d’emocions i sentiments que sentim les persones ens demostren que les coses que hi ha al nostre voltant ens afecten, ens fan sentir alguna cosa dins nostre.. sigui joia o sigui dolor, ens fa sentir vius a cada instant, i ens demostra que existim.
ÉS difícil decidir entre aquestes dues accions. A mesura que passen els anys sóc més de les que sent i aleshores existeix. De totes maneres opino que sempre quan em deixo portar pels sentiments intento ser racional, és a dir penso en les conseqüències ( per alguna raó tenim cervell no ?) Crec que tots som capaços de pensar però no tots som capaços de sentir, i si ho fem, no sentim de la mateixa manera. Els sentiments només els entenem nosaltres mateixos i a vegades ni tan sols això. Per això els sentiments són nostres i ens fan únics. Per tant sóc més de les que pensa i existeix tot i sempre intento una mica racional.
El meu propi cognito ergo sum…
dormo, aleshores existeixo
escolto música, aleshores existeixo
nedo, aleshores existeixo
somriure,aleshores existeixo
…
No em conformo amb el penso i existeixo perquè crec que els sentits ens donen més felicitat que la raó. alshores jo no continuo la meva llista perquè seria massa aburrit. només dir que la majoria d’accions que hem fan feliç són molt vitals i fàcils d’aconseguir ja que valoro mol qualsevol acció per insignificant que sigui.
Primer missatge que deixo al teu bloc albert!
jo em decanto més pel penso, aleshores existeixo. Jo penso que estem en un món cada cop més obert i que a vegades la gent s´hauria de quedar les coses per ella i fer un pensament. Si les idees que té un no s’ obran al món fins portar-les a terme, no hi haura possiblitat de copiar, robar, etc… idees. Quan ens trepitjan ens hem d’ aguantar, quedar-nos’ho nosaltres, i intentar-ho fer millor pa proxima vegada sense que ens trepitjin i que no haguem d’ aguantar dolor.
Llastima que ia la poses d’ exemple a la pregunta pero jo em queda am el faig esport, aleshores existeixo. Quan faig el meu esport preferit que és el hoquei oblido tot el dolent i tota la rutina per disfrutar una estona del que més m’ agrada fer.
jo penso que cada persona fa algu, etc…. que la fa desconectar de la rutina i que ho disfruta fen-ho, això és bo per trobar-se asi mateix i tindre moments en que es pot pensar sense cao mal, amb pura diversió.
La veritat Albert no sé si m’he encaixat gaire a les respostes però és el que m’ ha sortit.
Paraula per evitar contingut brossa: (requerit)*
pilota
VENGA YA! Això va amb segones? 🙂
Albert, el text és massa llarg i és molt tard avui… a més, amb les parrafades de les dos de més amunt, les quals hauré de llegir per saber si el que diré després és o no una barbaritat…
FINS DEMÀ! Que ara no estic inspirar (tot i que la inspiració l’arribi a trobar o no treballant ;)).
Hola Albert!
1.
Jo hem decanto per el jo penso, aleshores existeixo, encara que no deixo de banda el sentir. És a dir, crec que és el pensament qui la majoria de vegades ens fa actuar o dir les coses. El que pensem ens defineix com a persones i ens fa decantar-nos per una cosa o una altra. Pensar abans d’actuar ens porta a fer les coses millor.
Però crec que tampoc s’ha d’oblidar el jo sento. De vegades hem de actuar segons el que sentim i encara que potser no sigui del tot correcte o racional, ens pot aportar grans coses.
La persona necessita el pensament i el sentiment.
2.
Crec que Descartes la va encertar dient jo penso, aleshores existeixo. La resta d’interpretacions crec que queden una mica incompletes. Hem puc quedar sense sortir a la tele, fer esport, protestar i fins hi tot estimar encara que sigui molt dur; però crec que no podem deixar de pensar. Pensar ens aporta poder sentir i comprendre les coses i les persones. No sé si sense pensar podria estimar o plorar.
La meva interpretació del “cogito, ergo sum” ho engloba tot. Pensar ens ho permet tot, encara que de vegades no pensar també ens aniria bé. Cal sentir també.
Hola Albert, és la primera vegada realment que trepitjo aquest lloc… però sempre es diu que mai és massa tard. Doncs personalment, i totalment convençuda del que dic, estic a favor del “sento aleshores existeixo” perquè els sentiments són aquells que fan sentir-te com a persona, no com una pedra. crec que el sentiment té molt més de poder que el pensament, i no és tan “material”… no se si m’entens… quan revo sentiments m’anadono que estic viva i que existeixo. per exemple, quan ric, quan ploro, quan em fascino… m’anadono que estic en aquest món, que sóc aquí materialment i com a persona. m’omplen com a persona i em fan sentir molt viva! i a més, quan un sentiment és molt fort és aquell que millor reflecteix el que sents, perquè una vegada començes a pensar i a donar-li voltes… aquest sentiment o idea es “desinfla” i el pensament pot arribar a distorsionar la idea inicial i la més veritable.
“M’emociono, aleshores existeixo” res em queda millor que aquesta frase. perquè si realment alguna cosa em fa sentir viva, és aquella que em transmet alguna emoció… ja sigui positiva o negativa, ja em pot omplir d’odi o de felicitat. perquè és aleshores quan t’anadones d’allò que et rodeja i t’influencia, i et fa sentir com a part d’aquest món.
doncs res, que passi molt bé el cap de setmana… i ens veiem dilluns 🙂
1. Quina de les dues opcions defenses: “penso, aleshores existeixo” o “sento, aleshores existeixo”? Pregunta’t què és el que constitueix més el teu jo: els teus pensaments o bés els teus sentiments?
Jo, estaria entre totes dues afirmacions. Potser crec que hem decantaria més per el jo sento aleshores existeixo, perquè la majoria de vegades no faig les coses pensant amb anterioritat. En alguns aspectes sí, però hi ha altres aspectes que crec que és millor sentir-los i existir! Tot i això, crec que el millor es trobar un equilibri entre el penso aleshores existeixo i sento aleshores existeixo.
2. La intuïció “penso, aleshores existeixo” ha donat peu a un bon conjunt de variants: “estimo, aleshores existeixo”, “protesto, aleshores existeixo”, “ploro, aleshores existeixo”, “faig esport, aleshores existeixo”, “surto a la tele, aleshores existeixo”… Quina seria la teva reinterpretació del “cogito, ergo sum”? Per què?
Dons crec que la meva reiterpretació del ““cogito, ergo sum” sería: “Ballo, aleshores existeixo”. Perquè realitzant aquesta activitat puc existir sentint i pensant i perquè és quan realment existeixo!! 😛
1. Jo estic d’acord amb la versió de “sento, aleshores existeixo”, ja que és a partir dels sentiments que l’ésser humà actua en conseqüéncia amb el que succeix en el món. Si l’home actués de forma racional, sense que els seus sentiments d’egoisme, enveja, ira o amor intervinguéssin en les seves decisions, el món aniria molt millor; pensar en fer bé les coses sesne fer-ho de forma egoísta ni amistosa, podria arribar a fer que aquest món millorés.
2. “M’ho passo bé, aleshores existeixo”. Aquesta seria la meva variació de la tan coneguda frase, ja que realment quan em sento més viu es quan puc desconectar del món i fer el que jo vulgui; tenir aquesta sensació de llibertat efímera és el que em fa sentir viu.
Hola Albert!
1- Jo sento, aleshores existeixo!! Ho tinc molt clar…jo sóc una persona que faig les coses segons els meus sentiments. Crec que els sentiments és allò que et fa anar per la vida, allò que t’ajuda a millorar les coses o a fer-les diferents. També penso que l’altre tesi també és molt encertada tot i que jo em decanto més per l’altre. Crec que en molts aspectes és millor escoltar els sentiments, sobretot en temes de l’amor.
2- estimo, aleshores existeixo! jo sóc una persona molt carinyosa i per tant donc molt amor a tothom. Crec que és el més important, ser estimat i estimar. Jo donc molta importància a l’amor i als sentiments i sobretot si se’m correspon.
un petó! fins demà!
1. Des del meu punt de vista l’afirmació més vàlida per a mi és la de: “sento, aleshores existeixo”. Perquè sense sentiments, sense emocions, tots seriem com robots. Tots seriem iguals, tots reaccionariem de la mateixa manera davant d’una mateixa situació. Seriem com un prototip que al sentir de la mateixa manera probablement pensariem igual i per tant com a conseqüència no exisitiriem.
2. “visc, aleshores existeixo”. El que pretenc dir amb aquesta meva versió del “cogito, ergo sum” és que si visc cada situació, visc cada moment, visc no buscant la felicitat, sinó trobant-la en cada petit detall, cada petita “tonteria” que provoca alegria, visc amb il·lusió, io senzillament visc, aleshores vol dir que existeixo i per tant, que sento i que penso.
Tenies raó Albert eren 15 minuts:D però fins ara no m’he pogut connectar!!És que havia de celebrar el meu aniversari:).
Ens veiem demà a l’examen 🙁
Primer de tot: He tingut algun problema i se m’ha esborrat el comentari que havia fet abans, intentaré recordar el que he escrit.
1.- No és una pregunta fàcil. L’objectiu del primer autor, l’original que va citar la primera frase era probablement englobar amb 3 paraules les caracterítiques que exclusivitzen l’ésser humà. “Penso, aleshores existeixo”. Per tant, fent referència a l’ésser humà en tant que ésser humà aquesta s’ajusta millor a la realitat, ja que som l’únic ésser del món i probablement de l’univers capaç de raonar i racionalitzar el que passa. Parlant de particulars ( Carles, Barack Obama, Marilyn Monroe) la cosa canvia, perquè cadascú se sent identificat amb una característica diferent. La frase sento, aleshores existeixo també estaria ben aplicada però no seria tan exclusiva de l’home. De fet, les formigues també pateixen ( o potser no), els gossos també entristeixen i s’alegren. Per tant, jo si haig de escollir una subjectivament i objectivament escolliria “penso, aleshores existeixo”
2.- Partint de que aquesta frase ha d’englobar la característica única i exclusiva de l’home no seria partidari de modificar l’original. Per dues raons: en primer lloc perquè només l’autor sabia el que buscava amb aquesta frase i no crec que ho hagués fet sense pensar i hagués deixat escrita aquesta frase perquè sí. En segon lloc crec que és la frase que millor defineix l’ésser humà, un ésser per defecte pensador. Per tant, no sóc partidari de modificar-la. Però si ho hagués de fer escolliria una que definís bé el ca`ràcter de l’home: “gaudeixo, aleshores existeixo”. No vull semblar un il·luminat però alguna vegada he pensat si les altres espècies animals gaudeixen de la vida a la Terra i crec que no, només l’ésser humà pot gaudir dels plaers de la vida i considerar una sort que ens hagi tocat. Per tant, aquesta frase resumeix prou bé el caràcter de l’home i l’objectiu de la seva existència
Hola Albert!
Bueno…doncs com molts d’aquí hem sembla que és la primera vegada que comento en aquest blog! Però diuen que més val tard que mai no? 🙂
Doncs per contestar la primera pregunta jo diria que hem decanto per la segona opció, sento aleshores existeixo, més que res perquè considero que, tot i que és clar que penso, la majoria de vegades faig les coses tal i com les sento, no les penso, per tant es podria dir que sóc més de les que senten que no de les que pensen. Està clar que a nivell general és més acertada la primera opció “Penso, aleshores existeixo”. Però com he dit hi ha casos particulars (com el meu) en que no és així. A més a més pensar està molt bé, però que és la vida sense sentiments? Jo crec que només de pensar no és pot viure, igual que tampoc és pot viure només de sentiments…No sé, realment una pregunta molt complicada…
Respecte a la segona pregunta jo puc dir que tinc molts cogito, ergo sum! Per exemple “ric, aleshores existeixo”, “estimo, aleshores existeixo”, “ballo, aleshores existeixo”, “fumu, aleshores existeixo” (vale va…no tan heavy!), i mil cogito ergo sum més! Però en general, “visc, aleshores existeixo”. Amb això el que pretenc dir és que no hi ha una cosa que hem fa existir, sino un munt! Totes les situacions del dia a dia, els sentiments, les persones que m’envolten, les sensacions (siguin bones o dolentes)…tot el que faig hem fa existir!
p.d: com ja t’han dit per aquí adalt, si, tens raó…eren menys de 15 minuts…però estavem molt enfeinats celebrant l’aniversari de la Laura…tu mateix vas dir que els 18 són els 18 😉
1. Quina de les dues opcions defenses: “penso, aleshores existeixo” o “sento, aleshores existeixo”? Pregunta’t què és el que constitueix més el teu jo: els teus pensaments o bé els teus sentiments?
Personalment dono més importants als sentiments. Els pensaments soviet massa relacionats amb l’intel•lecte, amb demostrar qui pensa millor que un altre, què se’ns acudeix, quina tonteria pensem… i com bé diu, els pensaments comporten idees que poden ser robades, mentre que els sentiments són únics. Només un mateix pateix un amor, un sofriment, una alegria… tot ho pot compartir, però en el fons cada persona ho viu de la seva manera. jo sento, després existeixo. Un sentiment s’endinsa dins meu espontàniament, i després reacciono a ell i reflexiono. En canvi, els pensaments sempre són més duradors dins nostre, podem pensar estona pensant i pensant i no arribar a cap conclusió o simplement, oblidar-ho tot. Els sentiments s’intenten oblidar en alguns casos, però sempre perduren dins nostre.
2. La intuïció “penso, aleshores existeixo” ha donat peu a un bon conjunt de variants: “estimo, aleshores existeixo”, “protesto, aleshores existeixo”, “ploro, aleshores existeixo”, “faig esport, aleshores existeixo”, “surto a la tele, aleshores existeixo”… Quina seria la teva reinterpretació del “cogito, ergo sum”? Per què?
No és per copiar-me de ningú.. perquè segurament algú ja haurà posat això, però és que en aquest cas la millor frase que ens representa a molts joves, entre d’altres, és: “visc, aleshores existeixo”. Vull dir, som gent que ja tenim una edat en pensar les coses, en ser responsables de nosaltres mateixos, a tenir criteri…no obstant, som joves, volem gaudir al màxim cada moment i sovint: vivim, i després existim, és a dir, actuem sense pensar el què vindrà i això pot ser perillós en algun cas, però molt satisfactori en d’altres. I diuen que a la vida s’ha d’arriscar, s’ha de triar el moment per actuar d’una manera o un altre i, suposo que a la nostra edat, el risc, la prohibició, són llums que ens ceguen i ens atrauen.
1.- Personalment em quedo amb el jo sento després existeixo, però crec que la meva vida i totes les decisions que prenc tenen una mica de les dues questions.
La majoria de cops faig la primera cosa que em passa pel cap i no em repenso les conseqüències que pot arribar a tenir. Les coses de la vida penso que es presenten davant nostre per alguna raó que ningú coneix, només les coneixeria Déu i,si fós el cas que existís, i no ens em de pensar les coses dues vegades, sempre tenim temps i la possibilitat de tornar a començar de nou i fer les coses millor des del començament, al fi i al cap, tots sóm humans i tenim dret a equivocar-nos.
2.- ” m’ho passo bé aleshores existeixo”. personalment crec que la vida s’ha de disfrutar, mirar endevant tots els moments de la vida i aprofitar tots els dies que podem gaudir. si disfrutes del que tens i ho valores tot tal com es mereix crec que tens una de les millors vides que es poden tenir.ç
2.-
Ome, Albert! A la proxima classe m’hauras de felicitar de que m’hagi enrecordat de passar-me per aqui… no esque no vulgui, pero sempre se m’oblida.
Pel que fa el text jo ho tinc bastant clar, em decanto pel “jo penso, llavors existeixo”. Crec que l’altre no esta pas desencaminada, pero sentir es una accio comuna a totes les persones i animals. Quan algu es dona un cop tothom te la mateixa reaccio de dolor (qui mes qui menys), mentre que a la vista d’un fet o accio concreta cada persona tendeix a reaccionar (pensar) de forma distinta.
Tot i aixo no podem deixar de banda l’altre opinio. En el cas que parlem de “sento, llavors existeixo” no com a dolor fisic, sino com a sentiment, podriem trobar tambe una reaccio relativa de cada esser individual. Encara que tinguem en compte aixo, al llarg de la historia de la filosofia, l’esser huma s’ha caracteritzar per la rao (pensament), i no pas pel sentiment, amb la qual cosa, com he dit al principi, “cogito, ergo sum” es la mes adequada.
Be, si hagues d’escollir una variant del “cogito, ergo sum”, escolliria ..mmm…. realment es dificil, i mes amb la relacio alumne-professor, que aqui un no pot dir qualsevol cosa.. jaja. Centrant-nos mes seriosament al tema, el meu raonament seria “dormo, llavors existeixo” perque es una de les coses que mes m’agraden fer, a mes que si no dorms no ets persona (en els dos sentits de la paraula).
Tot un plaer escriure al teu blog filoalbert, ja m’hi passare mes sovint. Ens veiem dijous a classe!
jo penso o jo sento i després existeixo…?
crec que no em puc quedar només amb una. no puc només pensar i deixar d sentir, igual que no puc només deixar-me portar pel que sento, tot i que si n’hagués de triar una seria jo penso aleshores existeixo. Pensar és inevitable, encara que sentis les coses, les has de pensar, no pots actuar només pels impulsos que sents ni pots actuar de manera irracional sempre. s’han de valorar els aspectes positius i negatius dels nostres actes, tot i que a vegades ho fem de forma inconscient, ja que a diari prenem decisions, però no per totes cal fer-hi una reflexio profunda. de totes maneres, hi ha molts cops en que no pensem, directament actuem pel que sentim (per exemple, si et cremes amb el foc no penses si deixes de cremar-te o no. actues directament, els nostres reflexos ens “diuen/ajuden” a solucionar aquests problemes).
per tant crec que qualsevol persona no es pot definir només pel jo penso o jo sento, en situacions diverses adoptem una o una altre postura.
el meu cogito ergo sum podria ser: recordo llavors existeixo, ric llavors existeixo, somio llavors existeixo, m’enfado amb la meva germana llavors existeixo… crec que algun d’aquests serviria 🙂
i ja per acabar, et dic que l’any passat vam fer un comentari d’un text de Kundera, i just aquell dia vaig veure que per casa meva hi havia un llibre d’ell (la insoportable levedad del ser) i vaig pensar que volia llegir-lo a l’estiu, però durant les vacances se’m va oblidar… ara ja no penso que podria llegir-lo, ara crec que haig de llegir-lo.
esto es todo amigosss
fins demà
1.
És possible deixar de sentir? És possible deixar de pensar?
Sincerament, crec que un dilema com el que se’ns intenta presentar pot arribar a ser classificat d’estúpid… “penso, per tant existeixo” i “sento, per tant existeixo” són derivants d’una mateixa pauta, on diferents verbs poden fer-s’hi lloc… però una cosa és clara, no podem deixar de sentir i no podem deixar de pensar, doncs la nostra naturalesa és aquesta…
Creus que te sentit preguntar-nos sobre el “nostre jo”, si encara no sabem ni que és el que ens determina?
(…)
Uns corrents de pensaments? Uns impulsos elèctrics? (i la paraula corrent i elèctric no estan posades per atzar, així que AL LORO)
O, simplement, ens determina tot? Seria com l’anunci de la Coca-Cola, però canviant el “para los…” per un “los…” i el “… para todos” final per un “todos forman parte de mi, y yo de ellos”, ja que realment el nostre jo és un conjunt de tots els demés jos, dels sentiments que aquests ens provoquen, dels seus coneixements,(…) de la seva vida.
I ara et preguntaràs(…) Què és allò que ens fa diferents, doncs? La resposta és senzilla: el punt de vista no és característic de cada persona; la manera de relacionar conceptes, de sentir les coses… això és el que ens fa ser únics, el punt de vista. Una ona qualsevol, o això ens ensenyen, té una freqüència única i determinada, (…) aquesta freqüència és el nostre punt de vista. El seguit de successos de la nostra vida, des de que naixem, és una pauta que ningú més podrà seguir mai, és la nostra forma d’aprendre de la vida, i és el que ens fa diferents.
2.
No en tinc cap, perquè cap resumeix el tot… existir no és una conseqüència (de), sinó una causa (de), ja que nosaltres podem pensar, sentir, observar,(…) gràcies al fet d’existir; no pots dubtar de l’existència.
Ale ale! Ja t’he contestat a la pregunta, espero que no “no sea de tu agrado” 🙂
Paraula per evitar contingut brossa: (requerit)*
Per demostrar que ets una persona (no un robot de creació de continguts brossa), escriu la paraula de seguretat que es mostra a la imatge.
Nospam
Cada dia em sorprens més 🙂
Paraula per evitar contingut brossa: (requerit)*
Per demostrar que ets una persona (no un robot de creació de continguts brossa), escriu la paraula de seguretat que es mostra a la imatge.
Paraula
jajajajajajaja MAI MILLOR DIT! (per cert, pensa que la doble negació en realitat és una afirmació!)
i…
Diuen que quan un millor pensa és quan està concentrat, oi? DONCS NO! És quan un deixa de pensar que té les millors idees, les millors solucions… al no estar capficat en aquell tema, al no tancar la seva ment a l’exterior, és quan les coses més senzilles de la vida poden arribar a transformar-se en grans respostes (no vol dir que la meva ho sigui, per això el “…poden arribar a…”):
“Totes les famílies felices s’assemblen, però cada família desgraciada ho és a la seva manera”
Pobres famílies felices, no s’adonen que la vida les ha marginat, perquè totes intenten seguir “el patró comú de la felicitat”… totes intenten copiar-lo, per això s’assemblen; la felicitat ha de ser personal, sinó no és felicitat, és amargó caricaturitzada.
BONA NIT!
merr! vola escriure!
Escolta Alber, quan parlarem del 5 que m’has de possar de l’examen?
I, ja que estic per aquí… quan actualitzaràs una miqueta, ja que no et dignes ni a fer un senzill comentari? NO POTS NEGARNOS el poder veure al nostra Déu suprem! (usease, tu)…
Apa siau! 🙂
Hola Albert, usento per el retard però es que hi havien retencions.
1. jo considero que és molt mes correcte parla de jo sento , depres existeixo; aixo es degut a que el fet de existir no implica el fet d pensa pero ( en el cas dels essers vius) si de senti.
no es pot considera que per el fet de no pensa no existeixes perque aleshores la poblacio mundial disminuiria molt degut a que l’especie pensan està en perill d’extinció i a proliferat l’especie automata.
2. no crec que tingi un “…. ergo sum” que cregui mes coheren o menys, crec q qualsevol cosa que hi posis davant es posible … fins i tot podriem posar una barbaritat com crec en deu , despres existeixo com una opcio correcte ja que hi ha part de la poblacio que te tal disbarat com a forma de vida.
—-
sort que sabied d’evitar coses com disbarat, barbaritat, judicis sobre les coses ….XD
cosiderem una opinio com a tal aquesta es la mva.
PAU
Home, Pau, quina tarda més ben aprofitada! Així m’agrada, que vagin arribant els comentaris i les activitats (encara que sigui una mica tard).
Oscar, parlarem de l’examen, però això del 5 és un acudit, no? Crec que l’entrepà de nocilla que has berenat no t’ha sentat gaire bé…
1.
En realitat no em sabria decantar per una opció concreta, ja que considero que es tracta de dos fenòmens que van en funció del moment en que visquis un fet o en funció de quan ho visquis. Crec que hi ha vegades que pensem abans d’actuar quan es tracta d’un exàmen per exemple, o d’una entrevista, però moltes altres sentim i després actuem. Jo no em sabria decantar per una opció en concret, pero si n’haig d’escollir una escolliria “sento, aleshores existeixo”. Una cosa va lligada amb l’altra, només qui existeix pot sentir, els pensaments són una cosa molt més abastracta. En el meu cas per vivències propies considero que moltes mes vegades actuem pel que sentim que no pel que pensem per tant, és aquesta l’opció que escolleixo.
2.
No sé ben bé quina versió pròpia del “cogito, ergo sum” posar, però tot i que soni absurda i obvia la meva seria: “visc, llavors existeixo”. És evident, però realment ho sento així, visquent com vull i fent (sempre que puc) el que vull és com em sento més viu, feliç i actiu, sentint, doncs, que tinc algun paper en aquesta vida i que hi existeix-ho en ella.
Per cert perdò per les tardançes però m’imagino que millor tard que mai xD i adalt al meu comentari surt nose que de “el vostre comentari etc etc” allò no ho he posat jo no se perque surt aixi xD
en fin això es tot!
Estic flipant perquè la meva versió del “cogito, ergo sum” la trobava força absurda i tonta i no pensaba ni de lluny que algu poses alguna cosa semblant i ara re-llegint el que han possat els altres m’he assabentat que no sóc l’unic que ha possat això.
En fi, que consti que no és copiat que ha sigut pura casualitat xD
Fins aviat.
Gerard MB.
Hola! ya tocaba no?
Siendo realista y sincero, muy a mi persar, comparto la idea de:
Sufro luego existo, se que puede parecer algo pesimista, pero el pesiminso depende de cada persona, no existen unos valores comunes de pesimiemo, volviendo al “Kit de la questión” para mi, tanto pensar como sentir, son una realidades no existentes, es decir, no son mas que lo que son sensaciones motivo por el cual mi logica(Erronea o no) me obliga a rechazarlas, yo no puedo basar mi existencia en un sentimiento, me se impossible… ja se que estaras pensando: Tu cres en Dios? La verdad es que sí, pero para mi Dios es algo inquestionable, algo que mi ser no alcanza ni siquera a dudar…bueno como he dicho pensar y sentir son unas realidades digamosles “extracorporeas”,la caul cosa no es suficiente como para ser la razo´n de nuestra existencia, en cambio sufrir es algo “intracorporeo” cosa que desde mi punto de vista si podria ser el motivo de la existencia humana…
A diferencia del pensar y del sentir, conceptos confusos , amorfos y cuestionables, pero el dolor es algo que no se pude negar, es real y autentico.
Respect oal punto 2.
Es evidente que con el paso del tiemo cada uno extrae su propia deducción, todos somos iguales, somon seres humanos, pero lugo todos somos deferentes mas somos personas… y no existen dos versiones exactas de una mismo echo, verdad, sentimiento o lo que sea.
En resumen, creo que es esto, tener nuestra propia vesión, lo que ha echo al hombre hombre y este es el gran tesoro de la humanidad.
No se si esto es lo que esperabas… perdon por las mas que possibles faltas ortograficas.
Hasta la proximaAaaA!
• • • Niets • • •
Hola Albert, seno el retard però m’havia descuidat del tot .___.
1. Crec que és dificil decidir entre pensar i sentir, ja que el nostre costat racional ens condiciona molt a l’hora de fer una determinada acció. Tot i això, em decantaria pel “sento aleshores existeixo”. Crec que ja des de petits ens encaminem més cap aquesta vessant. Un nen no es para a pensar en les conseqüències que pot tenir el que faci o digui i, tot i que en crèixer ho tenim més en compte, la gent continua regint-se pels seus interessos i desitjos. És cert que depenent de la situació em decanto per pensar abans d’actuar pels meus sentiments, però en general i per coses de dia a dia no és així. A més, les plantes no pensen no? Es tracta només d’instint diuen… Però bé que existeixen. És per tot això que crec que es més general sentir que pensar.
2. La veritat no tinc cap “… ergo sum”. Crec que aquesta segona part és més aviat secundaria, però és quan m’ho paso bé, quan estic amb els amics o quan escolto música que em sento millor. Per una estona sembla que tots els problemes desapareguin, que no existeixi cap altra funció per tu que passar-t’ho bé en aquell moment… Per tant, encara que no puc generalitzar del tot, triaria “M’ho passo bé, aleshores existeixo”.
Mònica.
Hola Albert! És la primera vegada que passo per aquí.. i com ja diuen.. més val tard que mai!
1.- Considero que les dues opcions tenen molta importància però sóc més partidària de l’opció de jo sento, aleshores existeixo ja que crec que els sentiments són els que realmente ens fan pensar d’una manera determinada. Dit d’una altre manera, depenent dels teus sentiments, pensaràs i consecuentment actuaràs d’una manera o d’una altre. També és cert que abans de fer les coses les hem de pensar, però crec que si les penses massa, no les acabaràs fent i potser et privaràs de fer-ne algunes. S’ha de trobar un punt mig entre el pensar i el sentir, ja que així podrem actuar d’una manera racional i alhora gaudir del que sentim en cada momento que ens fa sentir vius.
2.- Crec que tothom té una pila de “cogito, ergo sum”, ja que són els que ens fan sentir vius. En el meu cas, podria dir… , , … però crec que el més general de tots és perquè vivint ja podem realitzar tots els cogito, ergo sum que he esmentat abans. Si vivim, ja podem riure, poden sortir amb els amics i mirar la tele, entre d’altres coses, per això crec que aquest últim cogito, ergo sum engloba tots els altres i és el més important!
m.. els cogitos ergo sum que he posat entre uns signes estranys veig que no han sortit… volia dir que per mi els que servirien seria ric, aleshores existeixo; surto amb els amics, aleshores existeixo; miro la tele, aleshores existeixo… però crec que el mes important és visc, aleshores existeixo, per les raons que he esmentat en el comentari anterior.
Hola alber no me disculpo por mi retraso poerque es mi filosofia “me retraso luego existo” jeje.
1. Existo porque siento o porque pienso? Realmente no lo se, solo se que existo no se como pero lo se (será una idea innata) y creo que es absurdo cuestionarse la propia existencia, pero si hay que hacerlo me decanto por el yo pienso, mas que nada porque por mas que le haya dado mil vueltas no hay forma de contradecir esa frase tan simple, uno siempre puede decir “el sentir es relativo porque cuando duermes viene un mounstro maligno que te pega con una res extensa en la cabeza y hace que te confundas” pero nadie puede negar que piensa. Aparte la frase de yo siento engloba el resto de frases que puedan intentar imitarla porque si uno dice “yo siento luego existo” al sentir está pensando, al sentir dolor o placer lo que hacemos es pensar que lo etamos sintiendo, si no pensacemos no lo sentiriamos. En este sentido nuestro amigo Decardddd la clavó con la frasesita.
2. Mi frase seria “rio luego existo” ya se que si no riera tambien existiria, pero seria una existencia aburridisima y para eso mejor no existir.
Personalment, m’és força difícil escollir entre “penso, aleshores existeixo” i “sento, aleshores existeixo”, però em decanto més per la segona opció, ja que penso que sóc una persona molt sentimental, tot m’afecta. Des del meu punt de vista, considero que ens guiem pel què realment sentim, pels nostres sentiments i no pas pel què pensem. Tot i això, crec que també hem de pensar alhora d’actuar. Però és veritat que a vegades actuem sense pensar, sense meditar les coses abans. Amb la frase > penso que és certa, ja que tots els dolors són diferents, cadascú pot sentir d’una manera o d’una altre, amb la qual cosa no podem saber com és el seu dolor, aquella persona és la única en sentir aquell dolor, en patir.
Per altra banda, respecte a la segona qüestió, no tinc una frase concreta, “sento, aleshores existeixo”, “faig esport, aleshores existeixo”, “ballo, aleshores existeixo”, “escolto música, aleshores existeixo”, “ric, aleshores existeixo”, “em diverteixo, aleshores existeixo” …… no acabaria maaaaai !! xD
(sento el retràs)
>> MiReiaaa*
Jo em decanto més per la opció: “sento, aleshores existeixo”. Trobo que els sentiments són el que mouen el món, sense sentiments (odi, amor, rancor…) tot sería monóton i igual. Sense sentiments, no seriem persones i per tant, no hi hauria vida. Un cervell sol no funciona. Un cor, sí.
Respecte a l’altre pregunta, per mi tinc 3 opcions: “estimo, aleshores existeixo” “ric, aleshores existeixo” i “escolto musica, aleshores existeixo”. Per mi, aquest tres factors importants, que sense ells, em faltaria quelcom que no sabria explicar.
Bon cap de setmana!
Sentir per viure.
Si visc, existeixo, existeixo si sento.
Sento aleshores existeixo; es aquesta la opció que defenso encara que em decanto més per un jo pensant ja que vivim (gairebé sempre) pensant, encara que els sentiments siguin majoritàriament font d’aquests pensaments que alhora també poden esdevenir en d’altres.
Com he dit, la meva interpretació del cogito ergo sum seria visc, alseshores existeixo. Perquè el fet de viure per mí implica pensar,sentir,comunicarse,actuar, ser alguna cosa en un món de vida.
Crec que la millor opció és la segona qun diu “sento aleshores exiteixo”. Perquè el que en defineix a nosaltres, és la nostra qualitat com algú que té facilitat per alguna cosa i ho pot fer. Per exemple jo amb la música, crec que és la meva qualitat que em defineix. Per tant opino que seria “canto, aleshores existeixo”.
Crec que aquesta és la millor autodefinició per ami a pert dels diferents sentiments que puc transmetre. Prò una persona sempre es defineix com la capacitat de fer alguna cosa amb facilitat.