Escriu Descartes a la primera meditació:
“Quants cops m’ha passat que somiava, al vespre, que era aquí, vestit com ara i que em trobava a prop del foc, quan de fet era dintre el llit tot nu? Tinc molt clar ara que no miro aquest paper amb ulls de son, que aquest cap que bellugo no està gens endormiscat, que intencionadament i deliberadament estenc la mà i la sento: allò que s’esdevé en el somni no sembla tan clar ni tan distint com tot això. Però, si ho penso bé, recordo haver estat sovint enganyat, mentre dormia, per il·lusions semblants. I mentre em deturo pensant això, veig amb tanta claredat que no hi ha indicis concloents ni senyals tan certs que em facin distingir netament entre vetlla i somni, que resto estupefacte; l’esbalaïment és tal que gairebé és capaç de persuadir-me que estic dormint.”
Calderón de la Barca, contemporani de Descartes, escriu a la seva gran obra La vida es sueño:
Es verdad; pues reprimamos
esta fiera condición,
esta furia, esta ambición,
por si alguna vez soñamos;
y sí haremos, pues estamos
en mundo tan singular,
que el vivir sólo es soñar;
y la experiencia me enseña
que el hombre que vive, sueña
lo que es, hasta despertar.
Sueña el rey que es rey, y vive
con este engaño mandando,
disponiendo y gobernando;
y este aplauso, que recibe
prestado, en el viento escribe,
y en cenizas le convierte
la muerte, ¡desdicha fuerte!
¿Que hay quien intente reinar,
viendo que ha de despertar
en el sueño de la muerte!
Sueña el rico en su riqueza,
que más cuidados le ofrece;
sueña el pobre que padece
su miseria y su pobreza;
sueña el que a medrar empieza,
sueña el que afana y pretende,
sueña el que agravia y ofende,
y en el mundo, en conclusión,
todos sueñan lo que son,
aunque ninguno lo entiende.
Yo sueño que estoy aquí
de estas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.
Son i vigília, realitat i aparença… Què és real? Recordeu la pel·lícula Matrix? Penseu-hi!
Doncs aquí estic de nou… el “Diablo de Tasmània” sobre rodes (al que fagi un “xiste” sobre les triangulars… res, és igual).
Bon home en Calderón de la Barca, no creus? Tenia imaginació i tal i qual, però…
**…pues estamos
en mundo tan singular,
que el vivir sólo es soñar;
y la experiencia me enseña
que el hombre que vive, sueña
lo que es, hasta despertar…
He de dir que la película de Matrix és desconeguda per mi, però també he de dir que aquell que afirma que “el viure és somiar”, i que “tothom que viu el que somies és el que ets, fin que desperta”… MALAMENT! Com podríes saber, doncs, quan estaríes somian o no? Com podries afirmar, doncs, que la teva experiencia (la de Calderón) és una experiencia certa? Com, éssent això veritat, que “toda la vida es un sueño, y los sueños, sueños son”, pots afirmar tenir un somni diferent i, per tant, moltes vides paral·leles?
Res Albert, et semblarà una xorrada, però al reduïr tot a somni fa que hom deixi de somiar, doncs els somnis només són entessos per el subconcient, per al seu creador… i és això el que ens fascina, no que siguin l’explicació i la causa de la nostra vida.
per cert, per no ser menys que de costum 😉
Paraula per evitar contingut brossa: (requerit)*
llapis
BONA NIT!
Jo el que crec esque s’ha de ser molt olles per pensar i escriure aquestes coses… realment no podem saber si la nostra vida es o no es certa, com diu Descartes o Calderon. Llavors entra en joc el plantejament sobre aquesta vida suposada: Mereix la pena lluitar per una vida que ni tan sols pot ser real? Que es millor, viure en la ignorancia o saber la realitat? (la qual a la seva vegada pot ser cruel o no). M’he tornat a llegir el mite de la caverna i plantejat segons la filosofia cartesiana, i te una amplia relacio. Jo personalment, seria un presoner que esta conforme amb el que veu, encara que pugui ser o no ser irreal. Tot i aixo, en el cas metaforic de que vingues un altre presoner (que ha conegut anteriorment la veritat) i m’intentes alliberar jo aniria amb ell, perque mai s’ha de rebutjar el coneixer.
PD: Quan tingui una estona em mirare les pel·licules de matrix, que les vaig mirar pero ja fa alguns anys i la meva memoria no mata… llavors ja et dire el que!
Cuidat!
albert has de fer mes publicitat del blog… q x aqi no tens gaires comentaris..
bon pont!