En general, Aristòtil entèn per substància allò que existeix per si mateix, i no per un altre. Per tant, lligat al concepte de substància, apareixen idees com ara “independència” i “individualitat”. Com el seu nom indica, substància vé a significar allò subjacent, allò que està per sota de les coses i les substenta; la substància és allò que suporta totes les característiques de la cosa.

L’ésser es diu de moltes maneres, i la més important és la substància: és la categoria primera. La substància és l’ésser pròpiament dit; n’hi han diferents formes d’ésser, però totes es refereixen a una forma primordial: la substància.

Aristòtil distingeix dues formes d’entendre la substància: substància primera i substància segona.

La substància primera: és l’individu concret, el compost hilemòrfic de matèria i forma (per exemple, Picasso, Marlon Brando i Bukowski).

La substància segona: es refereix a l’espècie i el gènere, és allò que hi ha d’universal en un ésser concret (per exemple, Picasso, Marlon Brando i Bukowski comparteixen l’universal “ésser humà masculí”).

Aristòtil supera l’aparent contradicció entre aquestes dues formes d’entendre la substància de la manera següent: substància, en sentit estricte, és l’individu, però les espècies i els gèneres han de rebre algun reconeixement a la seva realitat. Aquest últim sentit nomes és secundari, ja que no pot existir de manera separada a la substància primera; només en la substància primera té existència, ja que només en el subjecte tenen existència tant l’espècie (home, animal, vegetal…) com el gènere (masculí, femení). Per això afirma Aristòtil que la substància primera és subjacent a totes les coses i que, en ella, es troba realitzada l’essència.

Amb aquesta teoria de la substància, l’estagirita superava tant a Parmènides com al seu mestre Plató. Per aquest últim, que havia identificat la substància amb els éssers suprasensibles, la substància era la “Idea”, Idea que era aliena al canvi i a l’esdevenir. Aristòtil introdueix en la substància la idea d’esdevenir, negant d’aquesta manera la rígida estaticitat del pensament parmenideà.

La unitat dels diferents significats de l’ésser es deriva del fet que tots tenen relació amb la substància, que en grec, “ousía”, vindria a significar “centre unificador de tots els significats de l’ésser”. En definitiva, la substància existeix en si mateixa amb independència d’altres éssers; és quelcom determinat, no abstracte; presenta una unitat intrínseca. És l’ésser individual compost de matèria i forma.

Per últim, Aristòtil ens recorda que, en general, la substància “s’anomena naturalesa”, perquè “la naturalesa primera i pròpiament dita és la substància de les coses que tenen el principi de moviment en si mateixes”.