Quant de temps sense escriure res, no? Procureu disculpar-me, ja sabeu que les darreres setmanes he estat força ocupat . M’agradaria no haver de tancar aquest bloc, però ja veurem… La constància i l’estiu no són gaire amics!
Volia dir-vos a totes i a tots que aquest ha estat un curs realment agradable. M’he trobat molt a gust amb vosaltres; com passa sempre, a uns us he conegut més que a uns altres, però faig extensiu a tots el meu agraïment.
Ha estat un plaer.
Que tingueu molt bona sort i que passeu molt bon estiu.
Vitalisme: Nietzsche és un autor “vitalista”. Això significa que estima la vida, aquesta vida. Vol posar fi a la metafísica de les idees iniciada per Plató i passar a una metafísica de la vida. El sentit de la vida ja no es troba, segons l’autor, en cap “més enllà”, aquest sentit ja no pot ser transcendent. Des de Sòcrates i el cristianisme, occident ha infravalorat aquest món, i això ha produït individus nihilistes.
Nihilisme: el nihilisme és un “defecte”, una “malaltia”, el gran error d’occident. És una manera d’entendre el món des del ressentiment i el pessimisme. Els individus nihilistes menystenen aquest món, el nostre món, perquè consideren que és imperfecte, una mera “còpia” d’un altre millor. Han situat el valor de la vida més enllà, i això els fa ser porucs i grisos.
Transmutació de valors: l’autor distingeix entre la moral dels senyors i la moral dels esclaus. La primera és una moral noble, poderosa i que accepta la vida; la segona és una moral de mediocres, pròpia del cristianisme. La moral dels esclaus reivindica el perdó, la compassió, la ressignació, i identifica allò bo amb allò pobre i malalt. És la moral que s’ha imposat, i cal recuperar el sentit de la vida com a procés de creació. Per això cal transmutar els valors, substituir tots aquests valors tristos i nihilistes per la voluntat de poder.
Voluntat de poder: és voluntat de força, de domini, de potència vital. És la voluntat dels creadors, dels que diuen “sí” a la vida, dels que viuen plenament, enèrgicament.
Superhome: representa l’individu amb voluntat de poder. Significa viure prenent com a guia la voluntat de poder, viure afirmant la vida, i fent d’aquesta una obra d’art. El superhome vol superar-se constantment, ja no és un ésser dèbil i temorós, i apareix quan l’home es troba amb l’acta de defunció de Déu.
L’etern retorn: tot el que ha passat tornarà a passar, exactament igual. Tot el que hem viscut ho tornarem a viure, una vegada i una altra, cíclicament. És la prova que ha de passar el superhome: aquest estimarà tant la vida, que desitjarà que tot sigui etern. Estimarà l’atzar de la vida, allò que li toca viure a cada instant, amb tanta intensitat com si visqués en un present etern. Qui viu d’aquesta manera, qui gaudeix de la vida amb aquesta profunditat, ha deixat enrere la moral convencional i es situa per sobre del bé i el mal.
Una de les crítiques que se li van fer a Mill va ser la qüestió de si no era exigir massa el fet d’haver d’actuar sempre amb la finalitat de promoure els interessos generals de la societat.
Mill es va defensar afirmant que era una falsa interpretació del pensament utilitarista considerar que la gent havia de fixar l’objectiu de les seves accions en una cosa tan àmplia com el món o la societat en general. La immensa majoria de les bones accions no es realitzen en profit del món, sinó dels individus que les realitzen, i d’aquest profit de l’individu en depèn el profit del món. Els pensaments dels homes virtuosos no necessiten anar més enllà de les persones particulars, ja que la multiplicació de la felicitat és, segons l’ètica utilitarista, l’objecte de la virtut.
Les ocasions en les que algú pot fer una bona acció a gran escala són excepcionals, i només en aquestes ocasions haurem de tenir en compte l’utilitat pública.
En la resta de situacions només haurem d’atendre a l’utilitat privada, a l’interès o a la felicitat d’unes poques persones.
També s’ha dit contra l’utilitarisme que abans d’actuar no tenim temps de calcular els efectes que aquesta tindrà sobre la felicitat general.
Mill replica dient que això és com dir que és impossible guiar la nostra conducta pel cristianisme, ja que, cada vegada que hem de fer alguna cosa, no tenim temps de llegir-nos l’Antic i el Nou Testament.
Però comptem amb un ampli període de temps: tot el passat de l’espècie humana.
Durant tot aquest temps, el gènere humà ha anat aprenent per experiència de la tendència de les seves accions.Tota la moralitat de la vida depén d’aquesta experiència, però la gent parla com si l’inici del curs de l’experiència s’hagués diferit fins el moment present, i com si cada vegada que un home sent la temptació d’intervenir en la propietat o en la vida d’un altre, fos la primera vegada que s’hagués de considerar si l’assassinat o el robatori són perjudicials per a la felicitat humana.
Diu Mill: “No existeix cap dificultat en provar que qualsevol sistema ètic és defectuós si suposem que va lligat a un idiotisme universal; però si aquest no és el cas, el gènere humà ha d’haver adquirit ja creences positives [vàlides] sobre els efectes que alguns actes tenen sobre la felicitat”.
Que la felicitat sigui la finalitat i l’objectiu de la moralitat no significa que no s’hagi de proposar un camí, una guia, per tal d’assolir aquesta felicitat.
Sigui quin sigui el principi fonamental de la moralitat que adoptem, necessitem, per la seva aplicació, principis subordinats.
La felicitat és el principi fonamental de la moral utilitarista, però per assolir-la calen principis subordinats com ara la virtut.
L’hedonisme utilitarista considera que la felicitat és el fi de la vida humana, i identifica felicitat amb plaer.
Jeremy Bentham considerava que tots els plaers són iguals en qualitat (s’obté la mateixa satisfacció i el mateix plaer menjant que estimant, dormint que llegint Vida de Manolo de Josep Pla), no així en quantitat. Un plaer havia de complir una sèrie de requisits: tenia que ser segur, intens, pròxim i durador . Diu en un poema:
«Intense, long, certain, speedy, fruiful, pure / Such marks in pleasures an in pains endure. / Such pleasures seek in private be the end. / If it be public, wide let them extend / Such pains avoid, wichever be thy view? / If pains must come, let them extendeded to few»
«Que sigui intens, llarg, segur, ràpid, fructífer, pur / Et cal tenir en compte per al plaer o el dolor segur / Cerca plaers tals per al plaer privat / Estén-los, no obstant, quan sigui públic / Evita dolors tals per a tu o per a un altre / Si cal que hi hagi mals, que a pocs abasti».
Bentham representa l’utilitarisme dels actes: en cada moment, en cada circumstància, hem de calcular si ens convé o no satisfer un desig determinat.
Stuart Mill, en canvi, representa l’utilitarisme de la regla: considera que els criteris que ens porten a satisfer o no satisfer un desig s’han d’universalitzar, cal una regla que tingui validesa universal i que no en depengui d’una situació concreta.
Aquest utilitarisme s’expressa bàsicament en la màxima “el màxim de plaer pel major nombre d’individus”.
Per últim, Mill pensa que tots els plaers són quantitativament idèntics, però no des del punt de vista de la qualitat: no és el mateix menjar un entrepà que realitzar un acte de generositat o d’amor. Hi han plaers inferiors i plaers superiors, i l’educació i les millores de les condicions socials ens porten a preferir els segons.
Aristòtil va definir l’ésser humà com un “animal polític” (zoon politikon, recordeu?). Tenint en compte el que hem vist a classe, creieu que per a Hobbes, l’ésser humà és un ésser social per naturalesa? Raoneu la resposta.
Ara que hem acabat Descartes i el racionalisme, i abans de començar amb l’empirisme de Locke, Berkeley i Hume, faré dues recomanacions culturals. Aquest blog no té per què ser, exclusivament, un blog de filosofia. “No es pot ser sublim sense interrupció”, va dir Baudelaire. Deixem una estona les idees filosòfiques i baixem al regne dels vius.
1. INSURRECCIÓN (música)
Hi havia una vegada un grup que es deia El último de la fila; abans, aquest mateix grup era conegut com Los burros, i més abans encara, com Los rápidos. El último de la fila es va dissoldre i els seus components, Manolo García i Quimi Portet, van continuar per separat les seves carreres; alguns pensen (pensem) que res ha tornat a ser igual.
Per a qui subscriu, El último de la fila ha escrit les lletres més poètiques i perfectes de la música en castellà: Querida milagros, Aviones plateados, El loco de la calle, Los ángeles no tienen hélices, No me acostumbro, Sara, Diosde la lluvia, Cuando el mar te tenga, Sin llaves, Lápiz y tinta… I quina és la millor cançó? A qui estimes més, al pare o a la mare? Pregunta difícil, però probablement jo triaria Insurrección: es poden dir més coses (i millor) en dos minuts de cançó? Segurament no. Aquí teniu el videoclip. Tingueu en compte que han passat 18 anys, així que sigueu indulgents amb l’estètica.
2. EL GUARDIÁN ENTRE EL CENTENO (literatura)
Publicada l’any 1951, The Catcher in the Rye de Salinger és una obra mestra. La història és molt simple: un adolescent, Holden Caulfield, cansat de l’ambient, de les normes i dels companys de l’internat on viu, torna a casa. El que nosaltres llegim és el relat en primera persona d’aquest noi, les seves reflexions i les seves peripècies per la ciutat de Nova York. I quin és el secret d’aquesta gran novel·la? La veu del personatge, el que transmet Salinger per boca de Holden Caulfield: tendresa, geni, escepticisme, supèrbia i moltes coses més.
No és convenient imposar res a ningú, i menys una lectura, però als que hem gaudit tant amb aquest llibre ens invaeix un sentiment de desolació, de tristesa, de pèrdua, quan veiem que els joves passen de llarg davant d’una meravella tan asequible. És literatura de la bona, és caça major, feu-vos amb la novel·la i dispareu a matar.
